Entrades sobre Gitanos

600 anys de gitanos: 600 anys de discriminacions

26 gener 2017

Publicat a: General

Etiquetes:

Gustau Nerín

Gitanos

Gitanos en un pati del carrer Llibertat, Gràcia, 1949.

El primer document que s’ha localitzat que parla de la presència de gitanos a Catalunya és del novembre de 1415. És per això que l’any 2015/2016 va ser consagrat al 600 aniversari de l’arribada del poble gitano a Catalunya. Una commemoració ben discreta de la que la majoria dels ciutadans no se’n van assabentar. I just en acabar aquest 600 aniversari, Eugeni Casanova publicava Els gitanos catalans a França (Pagès Editors), on es posava al descobert que hi ha un mínim de 145 localitats a tot França amb presència de gitanos catalanoparlants que es defineixen a sí mateixos com “gitanos catalans”.  No es tracta només de què a la Catalunya Nord els gitanos siguin els que millor preservin la llengua (una cosa més o menys sabuda), sinó que hi ha una diàspora catalana, de milers i milers de persones, de la que mai no s’ha parlat. Sens dubte si els catalanoparlants de França haguessin estat paios, tindríem múltiples estudis sobre aquestes comunitats, que s’haguessin presentat com una mostra de la força catalana al món.

 

Que s’hagi ignorat fins ara aquest fet no és estrany. El col·lectiu gitano és, probablement, el que ha patit una discriminació més continuada a Catalunya al llarg de la història.  L’odi al moro va estar molt estès: ja era patent durant tota la Reconquista, es va reforçar durant la rebel·lió de les Alpujarras, es va mantenir a causa de la pirateria durant l’Edat Moderna, va créixer durant les campanyes del Marroc i es va disparar durant la guerra civil a causa de la intervenció de tropes mores. Però el percentatge de població “mora”, a Catalunya, va ser ben exigu al XIX i bona part del XX. De la mateixa manera, la població jueva va ser expulsada el 1492, i durant segles va perdurar un “antisemitisme sense semites”. I la discriminació al “xarnego” és una forma de xenofòbia que va aparèixer de forma prou tardana, ja al segle XX.

La discriminació de la població gitana es detecta ja al segle XV. Quan van arribar al nostre país van ser acceptats, però ben aviat es van començar a dictar decrets discriminatoris. El 1499 els Reis Catòlics van aprovar una pragmàtica que establia que els gitanos s’havien de sedentaritzar o serien expulsats. En aquell temps es pretenia sedentaritzar-los, perquè Espanya tenia problemes de ma d’obra, i es volia obligar-los a conrear la terra. Els reglaments de gran duresa contra els gitanos es van anar repetint: en molts casos se’ls va exigir la sedentarització, o que exercissin només determinats oficis. Les penes per als gitanos que s’hi resistien eren duríssimes: assots, presó, tall d’orelles… Al segle XVI fins i tot se’ls va prohibir que s’instal·lessin a l’Amèrica Hispana. Al segle XVIII molts van patir penes de galeres i van morir complint condemna.

Gitanos

Model gitana del pintor Isidre Nonell, Gràcia, 1904.
Arxiu Fotogràfic de Barcelona

Juntament a la prohibició del nomadisme, als gitanos se’l volia prohibir la llengua i els seus costums. De fet, al segle XVII fins i tot es va intentar prohibir l’ús del terme gitano, per tal de forçar la seva integració. El 1783 una cèlebre pragmàtica de Carles III pretenia donar  tots els drets als gitanos, a canvi d’anorrear-los com a grup. Una de les estratègies que es va usar de forma repetida, per intentar eliminar com a ètnia, va ser la separació dels nens respecte als adults. Molts menors van ser apartats dels seus pares i enviats a internats o institucions de caritat on amb freqüència feien de mà d’obra barata. Ja al segle XVI als gitanos se’ls acusava de robatoris, assassinats i “comportaments indecents” (en bona part, perquè tenien el seu propi ritual matrimonial diferent del catòlic). La majoria de les lleis antigitanes no van ser acomplertes, com ho demostra el fet que s’anessin publicant decrets molt similars periòdicament.

La major persecució organitzada contra els gitanos catalans va ser la Presó General de Gitanos, o “Gran Agafada”, dictada pel marquès de l’Ensenada i posada en marxa, a Catalunya, la tercera setmana d’agost de 1749. Ensenada ho va organitzar mitjançant una gran operació militar secreta i sincronitzada orientada cap a una “solució final”. El seu objectiu era apressar per sorpresa tots els gitanos de l’Estat, separar homes, dones i nens i enviar-los a fer treballs forçats. L’indult general  només va arribar al cap de 14 anys. Molts gitanos van morir en captiveri.

L’odi als gitanos es va perllongar durant els segles XIX i XX. El franquisme va mantenir en vigor la legislació antigitana. El 1942 es va aprovar la “Ley de Vagos y Maleantes” que instava a controlar especialment als gitanos. I el reglament de la Guàrdia Civil tenia un apartat en el què s’indicava que calia identificar als gitanos. Només va ser derogat el 1978, després de la mort de Franco.

La població gitana ha estat considerada com “la més exclosa d’Espanya”. A Catalunya se situa entre el 0,5 i el 0,9 % de la població total. Sempre han estat marginada però la crisi ha repercutit en un augment de la seva exclusió. La seva taxa d’atur, avui, gairebé triplica a la de la població general. El 2010 fins a un 71,1 % de les llars gitanes passaven per una situació de pobresa, front a un 27,1 % de la resta de llars. Els gitanos també tenen molta més presència al sistema penitenciari: una dona espanyola gitana té 20 vegades més possibilitats d’anar a la presó que una espanyola paia.

Però, a més a més del maltractament que han soferts històricament els gitanos a Catalunya, els catalans han mostrat molt poca solidaritat cap al patiment dels gitanos més enllà del nostre país.  El porajmos, el genocidi dels gitanos durant la Segona Guerra Mundial, ha estat completament ignorat, tot i que és probable que entre els morts als camps de concentració també hi hagués gitanos catalans (es calcula que 14.000 gitanos francesos van morir com a conseqüència de la repressió nazi).  Tampoc hi ha hagut protestes per l’onada de persecucions contra els gitanos que s’ha desencadenat en els darrers anys a l’Europa Oriental. Sens dubte, a Catalunya, els gitanos han estat, fins avui, els grans oblidats.