Entrades sobre Guinea Equatorial

L’illa d’Annobón, al límit de l’ecologia

1 juny 2017

Publicat a: General

Etiquetes: , ,

Gustau Nerín

 

AnnobónAnnobón és una petita illa de 16 km2, situada al bell mig de l’Atlàntic, entre São Tomé i Santa Helena. Pertany a la Guinea Equatorial, però està molt allunyada de la resta de territoris d’aquesta República i de qualsevol altre zona habitada. En realitat el territori continental més proper és Port-Gentil, al Gabon, situat a 335 km. Això vol dir que amb els mitjans de navegació tradicionals, els annobonesos no poden arribar, sense un gran risc, a terra ferma. Tampoc solen viatjar a l’illa més propera: São Tomé, situada a 170 km. Els transports fins a Malabo i Bata són irregulars i no garanteixen subministraments regulars per a la població local (en canvi, els avions i els vaixells duen aliments per als militars destinats allà i per als treballadors de les empreses estrangeres).

Aquesta situació no és nova. Aquesta illa, descoberta a mitjan segle XV, no va ser poblada fins el 1550 i va dependre de Portugal fins el 1700. Els habitants de l’illa, portuguesos i esclaus procedents d’Angola, de São Tomé i de Mina, depenien habitualment dels vaixells que anaven a Annobón, amb una periodicitat anual. D’alguna forma, encara no molt clara, es van desfer dels portuguesos. Però van quedar encara més aïllats i per molts béns depenien dels intercanvis amb els vaixells que paraven a fer aiguada: negrers, baleners, vaixells militars… La colonització espanyola, a partir de 1858, va permetre una certa regularització de les comunicacions amb l’establiment de vapors correu. De 1968 a 1979, durant la dictadura de Macías, l’aïllament es va aguditzar i als annobonesos els van arribar a faltar béns essencials als que ja s’havien acostumat, com el sabó. Després de 1979, els vaixells i els avions van tornar a visitar l’illa, però no duen molts subministraments.

Així doncs, Annobón, amb uns 1.400 habitants, és un dels territoris amb més densitat de població de l’Àfrica Central. Els recursos disponibles són extremadament limitats, per les petites dimensions de l’illa i per l’empobriment dels sols. A més a més, hi ha molt poca terra que es pugui conrear, perquè l’illa, d’origen volcànic, té un fort desnivell i inclou un llac al cràter del volcà. En conseqüència, tota la cultura dels annobonesos està orientada cap a la preservació dels recursos naturals (són, en això, molt diferents als habitants d’altres zones del país, i especialment dels procedents de la zona continental, on els recursos són molt més abundants i on es sol practicar agricultura de tala i crema). La pràctica de l’agricultura, la ramaderia i fins i tot la construcció tracta de salvaguardar el medi ambient de l’illa, extremadament fràgil.

La societat annobonesa té unes normes molt rigoroses de gestió dels recursos. En primer lloc hi ha un intent desesperat de preservar el bosc, mitjançant un control absolut dels recursos forestals. Tan sols es permet talar arbres per fer caïcs: un element imprescindible per a la pesca. Però per fer foc s’usen les branques mortes. I les cases tradicionals es construeixen amb una mena de vímet: les estores teixides s’usen com a parets. Per maximitzar el ús de la fusta els caïcs, quan ja no floten, es poden usar com a bancs, o es reaprofita la seva fusta.

Hi ha normes molt estrictes de gestió de la terra. El més petit racó de terra conreable, fins i tot d’un metre quadrat, pertany a algú. El poblat principal de Palé és construït a sobre la sorra, per no malbaratar terra útil. La gent viu concentrada a Palé però en temps de plantar es desplaça als pobles que estan al voltant de l’illa, i que no estan habitats permanentment. D’aquesta forma, totes les famílies tenen camps al voltant de la ciutat (per cobrir les necessitats més urgents) i altres parcel·les al voltant dels poblats, que visiten periòdicament, anant a peu o en barca, per obtenir recursos suplementaris. La ramaderia, molt escassa, està estrictament regulada. Aquells que tenen cabres no les deixen pasturar lliurement, per por a que mengin collites. Les tenen al pati de casa seva, lligades. Quan els seus propietaris van a conrear les finques, recullen algunes de plantes silvestres i les porten a la ciutat lligades a l’esquena per donar-les a les cabres.

La pesca és el principal recurs de l’illa. Els annobonesos es consideren, bàsicament, pescadors. Però si bé en certes temporades hi ha grans excedents de peix, en temporada seca aquest és bastant escàs. Però no es comercialitza: només es posen a la venda alguns tipus de peixos quan hi ha excedents, però en temps d’escassetat es dóna prioritat absoluta a la redistribució. Abans de vendre cap peix cal assegurar-se que tots els membres de la família extensa tenen què menjar. Això a vegades genera tensions entre els annobonesos i els forasters, que perceben el fet que els illencs no venguin el seu peix com una mostra de rebuig. En els darrers temps, els pescadors annobonesos es queixen que la pesca minva a causa de la pesca excessiva dels grans vaixells factoria que feinegen a la zona.

La construcció d’infraestructures modernes posa en perill aquest equilibri costosament mantingut. L‘ampliació de l’aeroport ha provocat la destrucció de moltes de les finques que eren prop de la ciutat. A més a més, una altra àrea de conreu ha estat utilitzada per a la construcció d’un gran hotel, amb l’agreujant que aquest gairebé no rep visitants. I molts camps de conreu han estat suprimits per a l’erecció de seus dels diferents Ministeris i vivendes per als funcionaris. Bona part de les terres fèrtils situades prop de Palé no es poden conrear. Les obres de “desenvolupament” no garanteixen, en absolut, la subsistència dels autòctons i, en canvi, posen en perill el seu estil de vida.

La iboga, nova porta als estats alterats de la consciència?

25 novembre 2016

Publicat a: General

Etiquetes: ,

La iboga, nova porta als estats alterats de la consciència?
Gustau Nerín

 

 La societat de consum occidental té una immensa capacitat de fagocitar elements d’altres cultures, i d’absorbir-los com un producte d’oci més. Ni tan sols se n’han lliurat els elements vinculats a cultes, que d’una forma o altra acaben perdent bona part del seu component místic o religiós per formar part de simples modes, que venen i que passen.

Estats alterats de consciència  Fa quatre dècades Occident va travessar un període de fascinació per Orient i el fenomen literari del moment va ser El tercer ojo, de Lobsang Rampa. Centenars de milers d’occidentals, tot seguint aquest llibre, van intentar descobrir l’aura del seu veí o realitzar fantàstics viatges astrals, fins i tot després de que es fes públic que l’autor del text era un lampista anglès que mai no havia trepitjat el Tibet.

De forma més pràctica, alguns occidentals desitjosos de trobar “formes alterades de consciència” van recórrer als al·lucinògens de la cultura tradicional pagesa. Uns van triar l’Amanita muscaria, i van ser capaços de beure els orins dels seus companys de ritual per tal de gaudir d’una experiència mística. D’altres van inspirar-se en la tradició dels akelarres bascos i van optar per al·lucinar amb bufotenina, el verí dels gripaus, amb un potent efecte psicotròpic i uns efectes secundaris ben perillosos.

Els més exòtics van optar per l’ayahuasca, una liana emprada per alguns indis amazònics. A Occident aquest consum es presentava sota la forma d’un ritual pretesament xamànic i sovint era adornat amb teories antropològiques.

La darrera moda és el consum d’ibogaina, un alcaloide extret de la planta Tabernanthe iboga, procedent de l’Àfrica Central. La nova moda mística ja no ve d’Orient ni de les cultures indígenes americanes. Una pàgina web anuncia que “Gabón podría equipararse al Tibet de África en el sentido espiritual”.  A França, als Estats Units i fins i tot a Tarragona han proliferat aquestes pràctiques amb una pàtina xamànica. Hi ha qui defensa el consum d’iboga com una eina “de creixement personal”. Al Brasil, a qualsevol llibreria de vell, a l’apartat d’antropologia, sempre hi trobaves A Bíblia Secreta dos Negros, d’un suposat “príncep” Birinda, un llibre de divulgació del bwiti que probablement seria rebutjat per gairebé tots els bwitistes. Per als més rics fins i tot hi ha packs turístics al Gabon on es pot veure elefants i goril·les i tastar l’iboga.

Arbust Tabernanthe iboga o iboga

Arbust Tabernanthe iboga o iboga

L’iboga era un element bàsic del culte als ancestres dels fang, dels ndowès i de les principals cultures del Gabon i de Guinea Equatorial. En el melan, el ritual de culte als avantpassats fang, la iboga s’usava en les cerimònies en què es retia culte als cranis dels ancestres. També era emprada en determinades danses com la ivanga dels ndowès.

Amb la colonització, el culte als ancestres va desaparèixer, del tot (alguns antropòlegs consideren que l’única explicació per a aquest fet és que el melan, a l’època, ja estès en plena recessió). Però per tot el Gabon, per parts del Congo i per la zona sud de la Guinea Equatorial la desaparició del melan i de cultes similars va anar associada a la difusió d’una religió sincrètica, sorgida entre els mitshogo, que incorporava elements del cristianisme: el bwiti. A partir dels mitshogo, el bwiti es va difondre entre els bapunu, els myene, els ndowè, els fang…  És doncs, una pràctica relativament recent, amb un segle d’història; no porta segles practicant-se, com anuncien per la xarxa. I no hi ha una “cultura bwiti”, com afirmen aquests anuncis, i molt menys una “tribu twiti”, sinó una religió bwiti, amb les seves corresponents pràctiques rituals.

Les autoritats colonials van rebre el bwiti amb moltes suspicàcies: perquè discutia l’hegemonia al catolicisme, perquè articulava una resposta cultural al colonialisme i, també, perquè implicava el consum d’al·lucinògens. En alguns moments els colonitzadors van actuar amb gran duresa contra els practicants del bwiti, amb empresonaments, tortures i treballs forçats. No van aconseguir acabar amb ell. En canvi, el bwiti en el segle XXI ha perdut molts seguidors, en algunes àrees, en benefici del mbiri, una pràctica mística sanatòria derivada del bwiti en què també és bàsic l’ús d’iboga.

El bwiti, a diferència del melan, no parteix d’adscripcions clàniques, i és una religió oberta a tothom. No té sentit que algú participi en un culte als ancestres dedicat a l’ancestre d’una altra família; però sí que qualsevol es pot sumar al bwiti i integrar-se a un grup de practicants. De tal forma que hi ha bastants estrangers que s’han iniciat al bwiti.

D’aquesta forma, el bwiti s’ha convertit en un element molt estudiat pels antropòlegs dedicats a l’estudi de l’Àfrica Central, iniciats o no. Ha estat objecte de moltes publicacions, entre les que caldria destacar les de James Fernandez, André Mary, Stanislaw Swiderski, René Bureau… A l’Estat espanyol hi ha un estudi clàssic de Antonio Veciana, i també diversos treballs de Juan Ramon Aranzadi… Tot sigui dit, l’iboga també ha despertat l’interés de tot tipus de bocamolls, estafadors i especuladors.  I la veritat és que bona part de la publicitat que es troba per internet sobre l’iboga conté sospitosos errors.

És freqüent trobar anuncis que proposen “iniciacions a l’iboga” (qualificades de “tradicionals” o fins i tot de “xamàniques). Però en realitat, a l’Àfrica central no hi ha “iniciacions a la iboga”, sinó iniciacions al bwiti o al mbiri, en les que la iboga és un element important, però que no té cap sentit desvinculat de la resta d’elements religiosos. I en la pràctica del bwiti no hi ha un xaman com a tal, sinó que la ingesta es produeix en el marc d’un ritual col·lectiu. Per altra banda, si els fang volen consumir estupefaents, sense transfons místic, no recorren a la iboga, sinó a la potent banga (la variant local de cannabis) o a d’altres productes del bosc com l’arbust onding. En qualsevol cas, queda clar que el consum d’iboga que s’ofereix a Europa mitjançant anuncis d’internet no té res a veure amb el bwiti i el seu complex corpus de creences.

Els colons catalans a Guinea

21 setembre 2016

Publicat a: Activitats, Exposicions

Etiquetes: , , , , , ,

Gustau Nerín és antropòleg i historiador, i ha centrat els seus estudis en la Guinea Equatorial, on hi ha viscut i treballat. Ha publicat diversos llibres sobre diferents temàtiques relacionades amb l’antiga colònia espanyola i ha format part del consell assessor de l’exposició Ikunde. El proper dijous 29 de setembre obrirà el cicle al voltant d’aquesta exposició amb una conferència titulada El somni tropical: Els colons catalans a Guinea. Hem conversat amb ell per avançar alguns dels aspectes que tractarà.

Com comença la teva vinculació amb Guinea?

Vaig començar a fer recerca sobre Àfrica i Guinea –vaig a anar-hi per primera vegada el 1990, quan tenia 22 anys– i després hi he anat de forma continuada, hi he viscut i hi he treballat, fent recerca, he estat professor i he obert una llibreria. I dins de Guinea he estat bàsicament al continent, molt més que no pas a Bioko –l’illa de Fernando Poo– on només hi he anat de manera puntual.

Quines són les temàtiques que hi has estudiat?

Un dels temes forts ha estat la conquesta del continent, com els espanyols l’ocupen. Un altre ha estat la història de l’illa de Corisco –que és davant de la costa continental, just a la frontera amb Gabon. He tractat el tema de la cooperació, he fet diversos estudis i hi he treballat professionalment. També he fet algun estudi sobre literatura guineana i literatura sobre Guinea Equatorial. I finalment he tractat temes d’antropologia de l’alimentació i també sobre el franquisme a Guinea. llegeix més…