Entrades sobre Sociologia

Els hikikomoris, els joves presoners a la seva cambra, i la societat japonesa

23 novembre 2017

Publicat a: General

Etiquetes: , ,

                                Gustau Nerín

AïllamentEls hikikomoris, els joves que s’aïllen a les seves cambres durant mesos, tot mantenint una connexió digital amb el món, fins fa poc eren una especificitat japonesa. Des de fa uns anys el fenomen s’ha estès per Europa, i ha arribat a Oman i a Corea. Fins i tot ja se’n coneixen casos a Catalunya. Però el nombre d’afectats és molt diferent segons les àrees. A més a més, la percepció del fenomen és molt diversa segons les societats i sembla que també hi ha diferències entre els comportaments i les motivacions dels enclaustrats japonesos i els europeus. Per això en molts estudis sobre els enclaustrats, l’antropologia ha estat cridada a l’auxili de la medicina i la psicologia.

Els hikikomoris no estudien, no treballen, no es relacionen amb amics, no surten al carrer, esquiven la família… És un fenomen molt estès al Japó, on va començar als anys vuitanta. N’hi ha diagnosticats més 500.000. Segons algunes fonts, aquest fenomen assoliria al 10 % de la població japonesa jove, afectant especialment a la masculina (amb predomini dels fills únics i els fills grans). No es tracta d’un fenomen passatger. Comença de forma progressiva, amb la pèrdua de relacions socials i pot durar molts anys. La mitjana de reclusió arriba als cinc anys, i pot superar els vint. Tot i que tenim la imatge de joves tancats a la seva cambra, en alguns casos hi ha enclaustrats de gairebé 40 anys.

Sovint s’ha considerat que el fenomen dels hikikomoris té a veure amb la pressió a que es sotmet als adolescents a l’arxipèlag asiàtic, especialment a nivell d’estudis, i a la por que tenen aquests al fracàs acadèmic, professional i emotiu. Però també hi ha qui apunta a que es deu a unes figures maternes hiperprotectores i a la freqüent absència de la figura paterna (que al Japó assumeix un rol bàsicament autoritari). Molts estudis apunten el fet que els infants estan excessivament mimats, que esdevenen autèntics tirans a les seves cases i que no se’ls prepara per assumir el fracàs. També hi ha qui ha afirmat que l’origen del fenomen és el bullying, especialment intens al Japó. El que s’ha demostrat, sense cap dubte, és que afecta, sobretot, a individus perfeccionistes (majoritàriament, de classe mitjana). No poden suportar no aconseguir acomplir el paper que desitjarien assumir i que se suposa que els pertoca.

Cada cop els estudis apunten més cap a que la reclusió és un fenomen alhora psicològic i sociocultural. I sembla ser que es tendeix a reduir la importància de l’addicció a internet, que alguns autors havien considerat determinant. De fet, tot i que ara és un fenomen comú que els hikikomoris s’enganxin durant molt de temps a la xarxa, ja n’existien abans de la difusió d’internet. Internet és emprat, per als afectats, com un mitjà de controlar estrictament la sociabilitat: només permeten intrusions d’uns pocs individus i es desconnecten quan volen. Però això mateix fan al món real.

Aïllament                Diuen que al Japó el problema dels hikikomori sol ser assumit per les mares, que tenen tendència a la superprotecció. El resultat és que s’acostuma a prendre aquest comportament com una fase que els afectats han de superar per sí mateixos. Així doncs, aquests passen molts anys amb aquest comportament, perden habilitats socials i anys d’estudi i quan retornen a la vida social tenen greus problemes per recuperar un comportament estàndard.

Fins fa uns anys el fenomen dels enclaustrats es considerava específicament japonès. Amb el temps s’ha vist que això no és evident, per l’aparició de casos a d’altres zones. Però, ¿té alguna cosa a veure l’existència de hikikomoris amb la idiosincràsia nipona, o van aparèixer inicialment al Japó perquè aquest país era el que tenia unes estructures més avançades?

Al Japó el fenomen hikikomori té tanta força, que els enclaustrats s’organitzen en xarxes socials per donar-se suport mutu i animar-se en el fet d’estar enclaustrats. Front a això, les famílies no acostumen a demanar ajut extern fins al cap de mesos o fins i tot anys. De fet, als parents els sol provocar una forta vergonya, perquè la japonesa és una societat molt productivista i l’individu que no treballa és considerat un pur paràsit. La societat sovint no és conscient del patiment dels que estan afectats per aquesta síndrome.

En tant que els terapeutes japonesos recomanen esperar, en els casos d’aïllament voluntari, a Occident, metges i altres professionals acostumen a demanar tractaments més agressius que, de fet, impedeixin que el hikikomori persisteixi en l’aïllament. Per exemple, es sol recomanar un canvi d’entorn familiar (anar a viure amb parents diferents als pares), i en casos extrems fins i tot es pot optar per l’hospitalització. També hi ha qui recomana forçar visites al “niu” del pacient, fins i tot sense la seva aprovació… Molts metges occidentals aconsellen retirar, de forma controlada, els aparells electrònics i, sobretot, reorganitzar la vida del malalt en el si de la seva família, buscar-los activitats…

En canvi al Japó els metges, com les famílies, solen ser contraris a l’hospitalització. Sembla ser que en aquesta opció hi pesen tant els components purament mèdics com els culturals. Els japonesos tenen un altíssim sentit de fidelitat a la família. La cura dels fills (i dels pares) és una prioritat per als japonesos, poc contagiats de la cultura individualista. El fet que la família demani ajuda fora o encarregui la cura del malalt a un centre especialitzat, es pot percebre com una renúncia a responsabilitats (o fins i tot com una traïció).

Hi ha autors que apunten que al Japó el fet de designar als afectats amb un nom específic, hikikomori, ajuda a la família i als propis afectats a conceptuar el fenomen i escapar a les pressions socials…

Els casos fora del Japó són massa recents i massa escassos com per fer una comparativa científica. Sembla que les formes de vida moderna i individualistes contribueixen a incrementar el nombre d’enclaustrats voluntaris, però hi ha certs elements que marquen una diferenciació geogràfica d’aquest fenomen.

En el cas de l’Estat espanyol, el “síndrome de la porta tancada” afecta a gent més gran que al Japó. L’edat mitjana d’inici dels episodis, entre els homes, se situa als 35 anys i solen anar vinculats al fracàs laboral i de parella. Entre les dones l’edat mitjana encara es superior,  i se sol elevar als 50 anys. En el cas espanyol, a diferència del japonès, l’enclaustrament voluntari sol anar associat a d’altres patologies mentals.

Què vol dir Etnològic?

3 juny 2016

Publicat a: Glossari

Etiquetes: , , , , ,

L’any 2001, l’Ajuntament de Barcelona va presentar un estudi on diagnosticava el grau de coneixement i la percepció que tenia la ciutadania sobre els museu de la ciutat. La recerca havia consistit en 1200 entrevistes telefòniques i revelava dades interessants i sorprenents sobre la visió que les barcelonines i barcelonins tenien sobre els centres patrimonials de la ciutat.

Però potser les dades més interessants no són les quantitatives, sinó que es troben en els comentaris que els investigadors fan sobre les diferents respostes que havien rebut. Respecte la pregunta “Em podria dir si coneix o ha sentit a parlar del Museu Etnològic?”, comenten que sovint havien de repetir-la, ja que els entrevistats no entenien el nom del museu. En un annex titulat Anècdotes curioses, s’explica que una persona havia respost que un dels museus que coneixia era el Museu Antològic.

Per experiència, sabem que altres noms que s’atribueixen al museu són Enològic –l’estudi de la producció del vi– o fins i tot Entomològic –l’estudi dels insectes.

Es tracta de suggeriments ben interessants, que podríem arribar a tenir en compte, però potser és més assenyat intentar explicar què vol dir etnologia.

llegeix més…