Rellotge de sol

Hi ha Història i hi ha històries. Hi ha secrets i misteris. Hi ha certeses i dubtes. Afortunadament, en la tasca dels museus també hi ha, en aquests aspectes, de tot. I en els museus com l’Etnològic hi ha objectes que són unes grans incògnites. Una d’aquestes és un objecte recol·lectat entre els anys 1935 i 1938 per Joan Amades en l'etapa que treballava al Museu Arqueològic de Barcelona, i que posteriorment va formar part de les col·leccions del Museu d'Indústries i Arts Popularsl’actual Museu Etnològic— i era per a nosaltres no gaire més que una curiositat sense cap història documentada.

Però això va canviar radicalment l'any 2006. Va caldre que unes persones de la Societat Catalana de Gnomònica, estudiosos dels gnòmons —rellotges de sol— vinguessin al museu, coneixedores de què Joan Amades havia publicat l'any 1938 al seu llibre Els rellotges de sol l'existència d'aquest objecte, i ens mostressin el gran interès que tenien per treure'n l'entrellat.

Si es tractés del famós rellotge de sol de Sant Pol de Mar, podríem fer un al·legat a favor de la dignitat dels santpolencs i explicar que segons es diu a la revista El Santpolench, del març del 1890, la pregunta de «quina hora és?» sorgeix com a causa del desenllaç de la Guerra de Succesió Espanyola, quan les tropes franceses enviades a Catalunya per Felip V van saquejar i cremar la vila, a més de destruir les campanes que havien tocat a sometent i el rellotge públic. Aleshores, com a reivindicació de la seva dignitat es van plantejar la pregunta «¿Cuant será que ells y nosaltres, los de S. Pol y ‘ls de tot Catalunya podrém contestar als que ‘ns preguntin ¿quina hora es?: La hora de que Catalunya recobri lo perdut».

Doncs el que hi ha al Museu Etnològic de Barcelona no és un rellotge de sol que, com ens podríem imaginar, era a la façana d'una masia o de la casa de la vila amb les hores ben marcades i el gnòmon —que és la tija que marca l'ombra dels rellotges de sol— ben dret, i que algú hagués arrencat de la façana per dur-lo al museu. És un quadrant horitzontal de marbre de 26 per 18,5 centímetres i d'uns 2,5 centímetres de gruix que marca de les sis del matí a les sis de la tarda, que assenyala les mitges hores i els quarts, i amb una llegenda que diu «Ando sin parar mandando a la eternidad la más remota posteridad» i una data en xifres romanes : MDCX.

Rellotge de sol

Amb aquestes poques dades el repte era saber per a on va ser dissenyat el rellotge i, amb sort, quan i qui va dissenyar-lo. Després de mesurar acuradament el paral·lelisme, la distància i el traçat entre les línies horàries, van mesurar els angles que formen i així calcular la latitud geogràfica per a la qual fou construït. Van concloure que havia estat construït per a algun lloc de latitud 36º N. És força difícil explicar tot el procés i que sigui entenedor, però eren gairebé convençuts que havia estat dissenyat per a la província de Cadis en la zona d'influència de l'Observatori de la marina de San Fernando. Però se'n van adonar aviat de l’error, ja que a l'any 1610, data que marca el rellotge, l'anomenat observatori encara no existia. Amb l'anàlisi de totes les dades va sorgir un ventall de possibilitats del lloc destinatari del rellotge de sol: Tarifa, Gibraltar, Ceuta i La Valletta —capital de Malta—, però per l'exactitud de les dades havia de ser Tarifa, a 36° 01" N exactament.

Tot seguit i després d’una completa i complexa anàlisi històrica, militar, de l’ofici de constructor de rellotges de sol de l’època i d’estudi del mateix rellotge tal com ens va arribar al museu, van treure la següent conclusió: El rellotge va ser dissenyat per l’escultor i arquitecte Andrés de Castillejos que era, el 1610, a la ciutat de Tarifa. Va ser fet per a aquesta ciutat en un obrador del seu entorn com a prova de capacitat d’un artesà, que va ser rebutjada per errors de gravat. Amb tota seguretat, tenint en compte que no hi ha cap senyal que el gnòmon hagués estat col·locat ni cap senyal d'haver estat fixat a la paret, es dedueix que mai no fou instal·lat. 

La incògnita doncs, estava resolta 70 anys després que fos guardat en un museu. Però el nostre rellotge de sol, com el de Sant Pol de Mar, tampoc no donarà mai l’hora... és guardat a l’ombra!

 

Text: Gustau Molas, ex-membre de l'equip de Col·leccions del Museu i estudiós de la Cultura Popular