El Besòs, riba de museus

Oriol Bohigas exposava l’any 1986 al seu llibre programàtic, Reconstrucció de Barcelona, el principi de “sanejar el centre i monumentalitzar la perifèria” per refer la ciutat després del franquisme. La monumentalització i el recosit de la perifèria es confiaven a la creació d’un espai públic d’alta qualitat i a la preservació d’alguns vestigis rurals; tan sols s’apel·lava als testimonis de l’era industrial en el cas d’edificis d’un interès especial, potser perquè l’era industrial clàssica encara bategava i no se la podia imaginar com a “patrimoni” llevat del cas d’edificis amb voluntat d’obra d’art.

Quant als museus, la seva consideració era la d’institucions de la xarxa cultural de capitalitat, fet que tampoc ha d’estranyar en un temps en què calia construir-la després de la dictadura. De manera paral·lela a com, als barris de la perifèria, va difondre’s el model de Centre cívic com a espai cultural de proximitat. El vincle entre ambdues xarxes, la d’excel·lència i la de proximitat, ha estat massa tènue fins al moment per quallar en un teixit cultural urbà més dens.

Ara som en una altra fase que potser es podria anomenar “segona transició cultural”, si més no pel que fa a l’organització dels equipaments. El museu de la ciutat ha de ser molt actiu a l’hora de perfilar aquest nou paradigma d’equipaments patrimonials que són de proximitat i de ciutat alhora i que de la mà de Barcelona s’estén ara per Europa. La proposta és considerar tot un seguit d’elements museístics i patrimonials al llarg de l’eix del riu Besòs com una “riba de museus”, de Montcada al mar, com una culminació metropolitana de la incorporació de la Barcelona de llevant al mapa museístic al qual fins fa poc era gairebé absent, com es va explicar al número 32 de Muhba butlletí.

La noció de “riba de museus” s’encunya a Frankfurt (Museumsufer) per donar consistència al teixit museístic a banda i banda del riu Main. Si a Frankfurt es proposa com un mitjà d’estendre la centralitat cap a la perifèria, aquí es proposa fer-ho a la inversa, mirar la ciutat des de l’extraradi cap al seu cor històric, per potenciar una visió de Barcelona en què la incorporació plena al relat i als espais patrimonials de les majories urbanes dels segles xix i xx faci tàndem amb la trajectòria històrica de llarga durada. Una trajectòria amb epicentre antic i medieval a plaça del Rei i amb l’ambició de representació burgesa a l’eixample (projecte del Muhba amb la Casa Amatller) i al Park Güell, espai cabdal del Museu per abordar tant Gaudí com la Barcelona contemporània.

En suma: un eix patrimonial i cultural en una zona de l’extraradi metropolità amb vocació de construir una mirada des de la perifèria cap al centre. El MUHBA aportaria a aquesta riba de museus del Besòs quatre nodes, articulats a través de verbs fonamentals de la vida urbana: proveir (Casa de l’Aigua de la Trinitat), treballar (fàbrica Fabra i Coats), habitar (cases barates del Bon Pastor) i urbanitzar (creixement urbà i metròpoli al MUHBA Oliva Artés).

Aquests nodes es podrien relacionar amb conjunts patrimonials i museístics d’altres titularitats i municipis al llarg del recorregut, com són la Casa de les Aigües de Montcada, el Rec Comtal, la Fundació Museu Historicosocial de la Maquinista i la Macosa, el Museu de la Immigració de Sant Adrià, la Torre de les Aigües del Besòs, les Tres Xemeneies, i potser d’altres.

Joan Roca i Albert
MUHBA