Ficta Vitro Lapis: les imitacions de pedres en vidre a la Hispània romana (HAR2015-64142-P) (MINECO/FEDER, UE)

Fragment de vora de bol de costelles emmotllat. Vidre mosaic blau decorat amb motius en blau fosc i blanc. Forma Isings 3b Cronologia: Primera meitat del segle I dC. MHCB-42146. Fotografia: ©Enric Gracia - MUHBA
Tres fragments (vora, paret i fons) de vidre translúcid de color blau amb la superfície exterior coberta de punts blancs de grandària irregular. Possiblement correspon a la forma Isings 1 Cronologia: Segle I dC. MHCB-34640. Fotografia: ©Enric Gracia - MUHBA
Fragment de vora de copa. Vidre mosaic amb decoració millefiori, amb el fons blau i motius en verd, blanc i púrpura Cronologia: Segle I dC. MHCB-34669. Fotografia: ©Enric Gracia - MUHBA





















ENTITATS PARTICIPANTS: Universidad de Cantabria, Universidad de Zaragoza, Université Bordeux Montaigne, Università Iuav di Venezia i Sapienza - Università di Roma; Museo Nacional de Arte Romano de Mérida, Museo de Zaragoza, Museu d’Història de Barcelona i Ayuntamiento de Zaragoza.

L’objectiu principal del projecte és identificar les imitacions de pedres ornamentals i (semi)precioses en vidre en el període de màxima eclosió i representació del fenomen: l'època imperial romana (entre August i el segle IV). Les referències a murrhina, majoritàriament llatines, són abundants i de valor variable i sovint van lligades al vidre. Quan els autors clàssics descriuen aquests objectes diuen que van ser imitats en vidre. Aquestes peces pètries són vasos per beure, especialment vi, però l’adjectiu murrheus (de mirra, groguenc i de murra, en sentit ampli) s’aplica a peces tant per menjar com per beure. Tanmateix, el terme es va fer servir fins i tot per a qualsevol objecte de pedra, motiu pel qual s’interpreta de forma genèrica i inespecífica com a relatiu a roques ornamentals (el que els romans anomenaven marmora) i també a roques semiprecioses, i s’estén a substàncies d’aspecte petri però d’origen orgànic com ara l’atzabeja, entre d’altres.

D’altra banda, l’ús de roques amb alt valor estètic va tenir un paper fonamental en la decoració arquitectònica. La importància d’aquests materials es demostra no només pel seu ús molt estès com a revestiment en forma de plaques, sinó també perquè eren la matèria bàsica dels opera sectilia, en els quals la combinació de crustae de diferents materials i formes generaven composicions geomètriques o figurades de gran cromatisme. L’ús de marmora procedents de territoris llunyans, ja fos pel seu aspecte particular o per la simbologia que s’hi associava, afegia sens dubte valor a aquests revestiments. Les crustae que es posaven a les opera sectilia eren gairebé sempre de pedra, però també hi ha alguns exemples de crustae de vidre. Són menys freqüents i sovint —com en el cas de les tessel•les per als mosaics— s’empraven amb l’objectiu d’obtenir un color o una tonalitat difícil de trobar de manera natural (és a dir, amb roques). A les opera sectilia se’n fan servir més de tipus figuratiu, per exemple als paraments procedents de la basílica de Junius Bassus de Roma, datats la primera meitat del segle IV. No obstant, hi ha un gran desconeixement d’aquest tipus d’elements, sobretot en relació amb Hispània.

La investigació neix amb la voluntat d’omplir aquest buit, ja que en la bibliografia les al·lusions a les imitacions de pedres en vidre són puntuals, esporàdiques i generals.

La imitació d’un material en un altre s’anomena esqueuomorfisme. Aquest fenomen, present a les cultures antigues en general, s’ha prolongat al llarg de la història. En les èpoques grega i romana els objectes fets amb materials preuats i fins i tot preciosos, als quals només tenien accés les classes altes, van ser imitats amb d’altres més econòmics però de gran semblança visual, i això va permetre difondre els models: objectes d’or en bronze, d’argent en peltre, de cristall de roca i de roques dures en plata i vidre; o també d’or, plata i bronze en ceràmica. A l’inici de l’Imperi, aquest paper el devia haver fet el vidre, especialment quan se’n va desenvolupar la tecnologia. Els recipients imitaven les vaixelles de la Mediterrània Oriental i algunes formes presenten semblances a les de la vaixella de plata i a les de la ceràmica aretina d’entre finals del segle I aC i inicis del segle I dC. En aquest sentit, el parament de taula i els revestiments d’opera sectilia o crustae poden ser un bon indicador de l’estatus i la riquesa del propietari, ja que les seves circumstàncies financeres es reflecteixen en els materials de què estan fets.

L’estudi centra la seva àrea geogràfica a Hispània, als jaciments de Caesar Augusta, Augusta Emerita, Colonia Celsa i Barcino, tots ells amb importants estratigrafies, sobretot del segle I dC, els materials de les quals es troben dipositats principalment als museus participants. També es tindrà en compte l’important fons d’aquests tipus de produccions del Museo Arqueológico Nacional de Madrid.

La Colonia Caesar Augusta (Saragossa ciutat) va ser fundada per Cèsar August cap a l’any 14 aC. Les excavacions sistemàtiques realitzades han proporcionat nivells de l’època Júlio-Clàudia, amb estratigrafies que permeten traçar una evolució cronològica dels recipients de vidre entre els regnats d’August i de Neró. L’ocupació continuada de la ciutat sense interrupció fins als nostres dies ha permès recuperar nivells estratigràfics d’entre els segles I i V dC que possibiliten apreciar l’evolució d’aquest tipus de vaixella a la vall de l’Ebre al llarg de l’Imperi.

La Colonia Celsa (Velilla de Ebro, Saragossa) va ser fundada per Lèpid l’any 44 aC i abandonada en època de Neró cap al 68-70 dC. Tot i que va tenir una ocupació breu, ha proporcionat importants nivells estratigràfics ben datats i amb nombroses peces de vidre. Aquest jaciment i el de la Colonia Caesar Augusta, atesa la seva proximitat, es complementen perfectament a l’hora d’obtenir cronologies i comparatives de recipients i vaixelles. La data d’abandonament permet una precisió més gran de les cronologies. Entre els exemples de materials amb els quals comptem hi són presents: les formes Isings 1, 18 variant i 22, que es caracteritzen per ser vidres opacs de color ataronjat amb vetes vermelles clarament similars a algunes de les variants cromàtiques que presenta el marmor Numidicum; altres que es distingeixen per una decoració repetida d’espirals o en «ulls de paó o de perdiu» —que recrea les calcàries fossilíferes (lumaquel·les), conegudes també com a ulls de paó en el vocabulari marmori—; o el fragment de placa de vidre per a revestiment de paret de Celsa, que imita el marmor Carystium.

La Colonia Augusta Emerita (Mérida) va ser fundada per Cèsar August l’any 25 aC. Al seu Museo Nacional de Arte Romano (MNAR) es conserva un gran nombre de recipients trobats al llarg de la història, a banda dels que procedeixen de les excavacions que sense interrupció es realitzen des de fa un segle. Des de mitjans del segle I dC, Emerita ja disposava de tallers de vidre, la qual cosa ha permès constatar, entre d’altres aspectes, l’existència de varietats locals en els recipients d’ús quotidià. També hi trobem la presència continuada de peces de vidre procedents de tallers forans, principalment itàlics, concretament de Campània i Aquileia. El repertori de recipients de «vidre mosaic», «murrina», etc., ja existent des d’antic al MNAR, s’ha vist incrementat fa poc amb algunes peces d’extraordinari valor, procedents d’excavacions recents. Cal destacar-hi el magnífic bol gallonat de vidre mosaic trobat en un enterrament femení d’inicis del segle I dC o el bol decorat amb franges àmplies grogues, blanques, blaves i ocres, també del segle I dC. Destaca, per la seva raresa, el plat que combina la tècnica del vidre mosaic amb la de la incrustació de filaments de vidre; pertany a una sepultura d’incineració datada en època del regnat de Claudi. Caldria afegir també, pel que fa a les peces que imiten pedres dures, les joies que combinen or amb vidre per semblar pedres precioses i de les quals tenim diferents exemplars, sobretot anells.

La Colonia Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino (Barcelona) va ser fundada ex novo en època de Cèsar August, als voltants de l’any 10 aC, amb la vocació d’articular un ager molt productiu ja explotat en època republicana. Aquest territori va ser convenientment estructurat mitjançant una centuriació que permetia el control de l’activitat econòmica d’una zona dedicada, fonamentalment, a l’explotació de la vinya i els cereals i els recursos piscícoles i minerals, així com dirigida a les transaccions comercials i les activitats portuàries de la desembocadura del Llobregat. Les excavacions han aportat informació sobre edificis públics, com el fòrum, amb un temple dedicat al culte imperial i la cúria, i sobre insulae de diferents dimensions. Tot i que la colònia data d’època d’August, els testimonis arqueològics que es poden situar en aquest període són pocs i força segmentats. La majoria de les domus que coneixem daten de finals de segle I dC i principis del segle II dC, però en algunes s’han pogut documentar elements previs. Fora les muralles es localitzen espais de producció, termes portuàries, villae suburbanes i estructures d’hàbitat que indiquen una ocupació important del suburbium més proper a la muralla. A l’ager Barcinonensis trobem diversos tipus d’establiments, d’una banda les villae de gran extensió (Can Cortada, Pedralbes, la Sagrera) i de l’altra petits assentaments rurals com els localitzats a Montjuïc. Són propers a les vies romanes i segueixen els eixos marcats per la trama centuriada, la qual cosa indica una organització espacial i un ús complex del sòl del territorium de Barcino. En el segle IV dC és una ciutat pròspera i dinàmica, amb una clara continuïtat tant en els espais públics com privats i una marcada activitat edilícia que es constata en la construcció de noves i riques domus. Són pocs els nivells d’època imperial ben documentats dins les muralles de Barcino. El dinamisme de la ciutat mateixa ja des de període baix imperial i durant la tardoantiguitat han deixat poques estratigrafies completes dels primers temps de la colònia. Un dels exemples més destacats és el dels nivells dels abocadors extramurs, com el del carrer Avinyó. La quantitat i qualitat dels materials recuperats, tant pel que fa a produccions ceràmiques com a vidres, bronzes, elements lítics, etc., són de gran utilitat per al coneixement de la vida quotidiana i de l’activitat comercial durant els primers temps de la colònia. És el cas de les peces de vidre amb decoració que imita el marbre que es van localitzar tant a estrats datats en la primera meitat del segle I dC com en un context una mica més tardà de la segona meitat del segle II i la primera meitat de segle III dC.

L’estudi s’articula a partir dels següents eixos prioritaris:
- La investigació simultània i creuada de: arqueologia (pedres/vidres) - textos clàssics - arqueometria (vidres).
- La contextualització espaciotemporal del fenomen esqueuomorf.
- Anàlisi històrica en la seva globalitat: cronologies, funcions, comerç, difusió, valor, significats d’ús, interferències tecnològiques, etc.
- La difusió social diversificada i adaptada de la investigació, amb una projecció de futur amb derivades cap a altres materials.