Habitar Barcelona, Segle XX

El MUHBA ha programat l’exposició Habitar Barcelona. Els reptes de l’habitatge en la Barcelona del segle xx, prevista com una de les exposicions inaugurals de la reforma de l’espai del museu a MUHBA Oliva Artés. Es tracta de mostrar de manera sintètica les etapes d’un cicle històric que recorre tot el segle xx, que s’inicia amb l’arribada massiva d’immigrants a Barcelona, moment en què apareixen els primers habitatges protegits, i acaba amb els Jocs de 1992 i la posterior crisi de 1997. És un cicle caracteritzat per l’accés a l’habitatge en propietat per part d’unes capes socials molt àmplies: un fenomen inèdit i de gran abast que modifica substancialment la ciutat i la seva vida social.

A mitjan segle XX es generalitza a Barcelona l’accés diferit a la propietat de l’habitatge, majoritàriament finançat amb hipoteques a llarg termini (trenta o més anys). Aquests nous habitatges se situen en tres posicions urbanes característiques: es tracta de promocions que substitueixen o densifiquen els barris perifèrics, constituïts fins aleshores per casetes unifamiliars amb jardí propi; o bé d’habitatges construïts en els polígons de promoció pública o privada; o, fins i tot, d’habitatges autoconstruïts en barris marginals, prèvia adquisició de drets sobre la parcel·la. La dinàmica que aquest procés imprimeix a la ciutat impulsa la reivindicació urbanística i l’associacionisme veïnal, amb una creixent demanda de millora urbana als barris, i és un dels factors que afavoreix la progressiva cohesió social i articulació política de la població, amb base territorial, que s’intensifica a partir de 1979 amb la democràcia municipal. L’exposició, comissariada per Amador Ferrer i Carme Trilla, consta de quatre àmbits, que corresponen als diferents moments del procés, i finalitza amb algunes reflexions centrades en la problemàtica de l’habitatge avui, a partir de l’experiència del segle passat.

L’Àmbit 1 (1900-1936) explica com l’habitatge comença a ser entès com un problema social, malgrat que la resposta pública no passa de ser simbòlica.

L’Àmbit 2 (1939-1959) mostra com la davallada que representen la guerra civil i la guerra mundial impulsa una acció paternalista i insuficient, tot i que el creixement econòmic incipient prepara el llançament del sector de la construcció.

L’Àmbit 3 (1959-1975) s’obre amb el Pla d’estabilització, amb una primera fase de creixement desordenat i sense qualitat, i una segona fase, des del Pla general metropolità de 1976 i la transició política, de redreçament i reequilibri urbà. És la fase en què es materialitza l’accés generalitzat a la propietat urbana i l’auge dels moviments socials en demanda de qualitat.

L’Àmbit 4, finalment, mostra com la millora de la ciutat amb motiu dels Jocs de 1992 no ha atès suficientment de forma específica la qüestió de l’habitatge per als col·lectius més desfavorits –en gran part a causa de la pèrdua progressiva de l’habitatge protegit, que es continua malbaratant– i com l’arribada d’una nova immigració agreuja el problema.

L’exposició anirà acompanyada d’unes jornades de debat on serà possible contrastar les diferents interpretacions del que ha estat l’habitatge a Barcelona al llarg del segle XX i, també, abordar els problemes no resolts o sorgits com a conseqüència dels nous factors apareguts en el transcurs de les dues darreres dècades.

Amador Ferrer

Co-comissari de l’exposició