Data: 27/09/2016 - 08/01/2017
Lloc: El Born CCM
Una proposta integral que interroga sobre el buit ètic generat per l’administració democràtica en relació amb el passat de guerra i dictadura.
El programa està constituït per diferents peces. Dues exposicions que conviden a reflexionar sobre la conducta de la nostra democràcia en la gestió del passat franquista. Una de les exposicions explica l’origen i l’evolució històrica i urbana de tres obres monumentals que, amb la seva trajectòria i vicissituds, expressen el buit ètic promocionat per les institucions en relació amb el passat i la memòria. La segona exposició mostra com la pràctica de les vulneracions dels drets per part de l’Estat ha resultat impune en aquest context d’oblit i de buit ètic que expressava una part de l’art públic de la ciutat.
Descàrregues:
Full de mà de l’exposició “Franco, Victòria, República. Impunitat i espai urbà”
Franco, Victòria, República. Impunitat i espai urbà
18/10/2016 – 08/01/2017
Aquesta exposició proposa observar la indolència de les administracions catalanes amb els grans monuments de la dictadura a Barcelona, i ho fa explicant les peripècies de tres estàtues –La República, La Victòria i l’eqüestre de Franco–, les seves relacions i l’actitud dels seus autors, Josep Viladomat i Frederic Marès, que van treballar per a la república, van exaltar el franquisme i van ser reconeguts per la democràcia.
Els dos monuments dedicats a la victòria feixista i al dictador Franco van perdurar a l’espai públic de la Barcelona democràtica durant més de 35 anys: un al Passeig de Gràcia amb la Diagonal, i l’altre al castell de Montjuïc, menystenint els fossars dels afusellats republicans que tenia ben a prop. Les dues estàtues no van ser retirades fins al 2011 i al 2008, respectivament.
L’exposició “Franco, Victòria, República. Impunitat i espai urbà” es va inaugurar el 17 d’octubre del 2016 i originàriament presentava una primera part a la plaça Comercial, just a l’entrada d’El Born CCM, que actuava com a pòrtic. S’hi exhibien les dues escultures franquistes i incorporava una reproducció de La República que es projectava a la paret d’El Born CCM com una ombra trepitjada pels dos grans símbols de la dictadura. Tretes del pedestal commemoratiu que les solemnitzava i situades arran de terra, aquestes escultures perdien la categoria de monument d’exaltació a la dictadura i apel·laven a la impunitat amb què han viscut aquests símbols durant molts anys.
La segona part de l’exposició, a l’interior d’El Born CCM, recull les vicissituds d’aquestes estàtues en tres grans àmbits i un epíleg. Els continguts s’estructuren en forma d’evidències, de proves, que permeten que el visitant n’extregui les seves pròpies conclusions i que troben la seva resolució formal en una gran sala de recerca configurada pels retrats dels monuments i imatges a gran escala.
Des de la seva inauguració, la instal·lació de l’estàtua eqüestre de Franco va provocar reaccions i actuacions de diversa índole, des d’una performance artística i creativa, fins al llançament d’elements de diferent naturalesa. Finalment, la nit del 20 d’octubre, tres persones van tirar a terra l’obra de Josep Viladomat. La destrossa va fer perdre sentit al conjunt de la part exterior de l’exposició i, en conseqüència, també se’n van retirar les altres peces. Els esdeveniments generats per l’exposició al llarg dels tres primers dies d’obertura es van incorporar a la mostra.
Exposició comissariada per Manel Risques.
Això em va passar. De tortures i d’impunitats (1960-1978)
27/09/2016 – 08/01/2017
La tortura va ser una expressió de la violència política de l’Estat franquista i va perdurar encara durant els anys de la transició a la democràcia a Espanya, en una pràctica sistèmica plenament acceptada per les autoritats. La dimensió d’aquesta vulneració dels drets humans, les seves formes i evolució, els seus protagonistes i els seus responsables són encara avui prou desconeguts.
Aquesta exposició proposa un debat sobre aquestes qüestions amb l’objectiu de presentar les experiències de la tortura exercides contra persones que van negar-se a acceptar la condició de súbdits i aspiraven a ser ciutadania. Els actes impunes del passat se’ns presenten com un buit ètic en el present. Per això cal preguntar-se: si la tortura fou una realitat estructural de la dictadura, la seva pervivència en el temps pot significar acceptar-la com un fruit amarg de la nostra democràcia?
Acompanyen l’exposició uns programes públics que inclouen un cicle de conferències que se centra en la tensió constant entre ètica i política, i un cicle de cinema i teatre que convida a pensar sobre les relacions i els límits entre política, responsabilitat i justícia.
Exposició comissariada per Javier Tébar.
