Esteu aquí

“Aspirem a que arribi un dia en el que no ens hagem de manifestar”

dimecres, juliol 12, 2017 - 16:54

El Districte de Sant Andreu commemora el proper dimarts 18 la primera manifestació LGTBI a la ciutat. L'activista Maria Giralt, que hi participa a l'acte, ens explica com va viure aquells moments i valora la situació actual.

Com vivia el col·lectiu LGTBI en el moment en el que es va produir la manifestació?

Quan va tenir lloc la manifestació jo tenia 18 anys. Prèviament, als 14 anys, m’havia enamorat d’una companya de classe però jo no tenia ni idea de com es deia allò. És a dir, que no tenia ni idea de què era el lesbianisme… Llavors ho vaig viure amb molta soledat, molt cap a endins. Sortia en grup o estava amb la família i no ho verbalitzava, perquè així és com si això no existís. Tots podien intuir-ho però no se’n parlava ni es deia pel seu nom. Sí que és cert que la gent més gran ha sofert teràpies de xoc o situacions més violentes perquè no encaixaven dins la societat i, com a sortida, els metges els hi donaven aquestes solucions. Es vivia amb molta angoixa. En aquest sentit, la manifestació de 1977 va ser com un esclat de llibertat perquè ens vam sentir recolzats, vam veure que hi havia molta gent com nosaltres… Aquella manifestació va comptar amb gent de moltes tendències i sectors, i va ser possible, en part a l’històric associacionisme de la ciutat. L’any següent, a més, la manifestació es va produir a Madrid.

Com veus la situació actual del col·lectiu?

Després de tants anys de lluita, veiem com el moviment LGTBI ha fet un gran avanç per aconseguir la fita de tenir les llibertats legals i socials actuals. Socialment, però, veiem que no tota la gent acompanya com voldríem les lleis, de manera que veiem que molts avanços en matèria legal no han anat acompanyat d’avanços en matèria social. Hem de recordar que actualment hi ha casos de bullying per motius d’orientació o identitat sexual a les escoles on fins i tot alguns i algunes adolescents s’han plantejat treure’s la vida, hi continuen havent agressions cap a parelles del mateix sexe pel fet de donar-se la ma o fer-se un petó en públic… O fins i tot als geriàtrics les persones grans han de “retornar a l’armari” després d’haver viscut en plena llibertat. Continuen fallant molts factors perquè la societat encara hi ha sectors reticents al reconeixement de la diversitat.

Tot i això, hi ha motius per estar satisfets de tot el que heu aconseguit…

Hi ha hagut un resultat molt positiu de tota la lluita que vam emprendre fa més de 40 anys. Ara bé, realment al que aspirem no és a una millora respecte a com estàvem abans, sinó que el que volem és que arribi un dia que no ens haguem de manifestar. És clar que hem anat a millor. Cal recordar que fa 40 anys a la gent se li practicaven electroxocs pel fet de ser homosexual o trans. I que no fa tant i tant hi havia vora 5.000 persones empresonades per la seva orientació i identitat sexuals. Parlem de que abans la discriminació era molt evident, però això no significa que ara no es produeixi aquesta discriminació. El que passa és que és més subtil.

Malauradament, encara hi ha reptes per assolir.

Molta gent que pensa que perquè ja hem aconseguit la igualtat legal ja està tot fet i no és així perquè hem de seguir lluitant. Per exemple, hem de denunciar els casos d’homofòbia i implicar la comunitat educativa per treballar contra les agressions. També hem de treballar perquè tothom pugui viure la seva identitat i orientació sexual a la feina, ja que encara hi ha sectors on els empleats i les empleades no acaben de ser lliures. Això acaba sent un sostre de vidre i implica que la gent no pugui desenvolupar el seu talent perquè no s’hi senten plens. La comunicació interna i externa de les empreses i les administracions ha de tenir en compte la diversitat i n’adoptin els valors de qualsevol tendència i situació personal.