La Organització Internacional del Treball publica l'informe 'Temps de treball i futur del treball"

A l’agost de 2017, el director general de l’Organització Internacional del Treball (OIT) va convocar una Comissió Mundial independent per redactar un informe que revisa les tendències i desenvolupaments tant en les hores de treball com en l’organització del temps de treball i que considera els seus implicacions per al futur del treball. A continuació, presentem alguns dels arguments principals d’aquest informe, titulat Temps de treball i futur del treball, així com un breu resum de les seves conclusions.

Des de la Revolució Industrial, hi ha hagut una tendència a la baixa en les hores de treball que van anar acompanyades d’augments salarials i de la productivitat. No obstant això, tot i que la crisi econòmica mundial del segle XXI ja ha passat, la crisi mundial de l’ocupació continua sense un final a la vista. Aquest fet que ha provocat que en les últimes dècades la tendència de millora Postrevolució Industrial hagi cessat o fins i tot s’hagi invertit.

El document presenta tres arguments importants que la Comissió Mundial de l’OIT hauria de tenir en compte per dissenyar intervencions polítiques. El primer és el fenomen contemporani d’una “bifurcació” del temps de treball. La força laboral mundial es divideix entre segments que experimenten hores excessives de treball per una banda i poques o variables hores per l’altre. Tot i l’adopció del Primer Conveni de l’OIT, més d’una de cada tres persones treballadores en el món treballen regularment més de 48 hores per setmana (afectant sobretot als homes) i una de cada cinc té una feina a temps parcial (afectant predominantment a les dones). Això vol dir que al voltant del 55% està fora del rang “estàndard” de 35-48 hores setmanals. Aquesta realitat és especialment recurrent en les regions més empobrides i és un problema creixent des de la crisi financera de 2008-9 als Estats Units i en la majoria dels països europeus. L’informe també assenyala que el treball a temps parcial és heterogeni: si bé té el potencial de permetre l’equilibri treball-vida és sovint poc qualificat i ofereix als treballadors una autonomia limitada.

El segon argument clau és sobre la flexibilitat del temps de treball. L’organització del temps de treball s’ha diversificat, amb un allunyament de la setmana laboral estàndard cap a formes més flexibles (noves formes de treball per torns, mitjanes d’hores, horari flexible, jornada intensiva, treball a demanda, etc.). Cal distingir entre la flexibilitat dirigida per la persona que empra (per complir amb les pressions operatives i de beneficis, per exemple) i la flexibilitat dirigida per la persona treballadora (per alinear les hores amb els compromisos socials, per exemple). L’evidència suggereix que cada forma té efectes en la salut significativament diferents, i poden afectar des de la salut mental fins a la qualitat de vida familiar.

El tercer argument és que els avenços digitals i de les TIC estan donant resultats contradictoris. Tot i que el treball a distància i el treball mòbil podrien millorar la productivitat i l’equilibri entre la vida laboral i personal, aquests beneficis es produeixen a costa de jornades més llargues i confusió dels límits entre la vida laboral i la privada. El document planteja la pregunta de si, donats els impactes dels recents avenços tecnològics en l’ocupació, la represa de la tendència històrica cap a una reducció general de les hores de treball s’ha convertit en un imperatiu econòmic i social.

En vista d’aquestes tres arguments, s’estableix una justificació empírica per proposar un conjunt d’intervencions polítiques concretes, depenent del context de desenvolupament del país: setmana laboral a temps complet reduïda (pel mateix salari setmanal), drets millorats per als que treballen a temps parcial (inclòs un dret garantit a hores de treball mínimes) i el dret a desconnectar-se de les TIC.

Això requeriria polítiques públiques que promoguin la reducció de les hores de treball, en particular per als que treballen hores excessivament llargues, així com algunes garanties bàsiques pel que fa a les hores de treball mínimes per als que treballen a temps parcial. Aquestes polítiques han de combinar-se amb orientacions pràctiques sobre com desenvolupar acords de temps de treball equilibrats que asseguren períodes de descans mínims, incloses les vacances pagades, i que puguin beneficiar tant a la plantilla com a l’empresa.

La reducció de les hores de treball a temps complet, combinada amb les garanties bàsiques pel que fa a les hores de treball mínimes per als treballadors a temps parcial, pot donar lloc a nombrosos resultats positius per a les persones treballadores, les empreses i la societat en general : menys problemes de salut ocupacional i menys costos en sanitat; més i millors treballs; millor equilibri vida laboral i privada; i empleats i empleades més satisfetes, motivades i productives que resulten en empreses més sostenibles. A més, les hores de treball més curtes i les mesures de flexibilitat contribueixen a la “ecologització” de les economies, reduint la “petjada de carboni” i la necessitat de transport. En definitiva, segons l’informe Temps de treball i futur del treball, un retorn al camí històric de la reducció del temps de treball, combinat amb una distribució equilibrada d’aquest temps, pot ser el següent pas en el llarg camí cap a una societat més feliç , saludable i sostenible.