«Necessitem espais compartits perquè la criança pot ser molt solitària»

COS és una cooperativa de salut integrativa que neix de la trobada de professionals de diferents disciplines: psicologia, medicina tradicional, homeopatia, fisioteràpia o dietètica i nutrició, entre moltes altres. Al 2018 el seu projecte Pell amb pell va ser un dels beneficiaris de la convocatòria general de subvencions corresponent a la línia d’economia de les cures.

Es tracta d’un espai de trobada obert i gratuït adreçat a mares amb criatures on poden compartir dubtes, experiències i coneixements sempre amb l’acompanyament d’un equip professional. En definitiva, un espai per compartir, expressar i donar-se suport mutu. Maria Ortí és la coordinadora de l’àrea de gestació i criança de COS i conversem amb ella sobre l’evolució del projecte.

– Quin és el valor afegit que vau considerar que aportava un projecte com Pell amb pell?

El que fa és cobrir un buit social, tant de barri com de ciutat o més enllà perquè venen persones de Mataró, Sant Cugat o Cardedeu. Són pocs espais els que existeixen amb aquesta mirada de gratuïtat, compartir, línia oberta a les seves demandes i fer tribu. És important per aquest buit social que omple perquè no hi ha gaire oferta.

Es dedica molt poc temps a pensar en el post-part. Les dones es preocupen molt d’on pariran o com ha de ser el part però després quan tenen la criatura i es troben a casa soles, perquè la seva parella torna a treballar, experimenten un canvi de vida molt gran, a nivell emocional i a nivell d’expectativa social. No hi ha xarxes ni referents sobre el postpart i és un moment de la vida molt poc acompanyat al que se li presta molt poca atenció. A casa, si no saps si el que t’està passant és normal o li passa a algú altres, les dones se’ls hi ha fa una bola. Quan tens un espai on compartir, tot es normalitza perquè sinó la criança és molt solitària i sense referents. Hem de crear tribu.

– Per què creus que hi ha pocs recursos, informació i acompanyament en un moment tan important per les dones?

Aquest matí una de les mares del grup em deia “ni les meves amigues m’havien dit què em trobaria en el postpart”. A les dones se’ns exigeix que siguem fortes i dures i no se’ns permet parlar de les dificultats. Com que tens un nadó que és preciós sembla que no et puguis queixar. És un patró molt de les dones.

També passa que les dones avui en dia són molt actives, amb una vida laboral i social complerta. De cop hi volta això es redueix a zero perquè contactes 24 hores amb un bebè. L’aterrada mental és un precipici i és el que les dones pateixen més al principi. D’això tampoc se’n parla perquè no és el que s’espera de nosaltres. En aquest sentit, hem de canviar aquest model de dona.

– Quin paper li heu volgut als pares al projecte i quin ha sigut el real?

Alguns pares venen quan tenen el permís de paternitat però és una realitat social que quatre setmanes després ja tornen a treballar. Ve determinat no perquè no vulguin sinó perquè no poden.

De fet, em sembla molt bé que s’estigui debatent al voltant de l’ampliació del permís per a pares però, com a crítica al sistema, quants anys fa que no parlem del permís maternal? És irrisori disposar de 16 setmanes per una dona que vol alletar quan la Organització Mundial de la Salut et recomana 6 mesos d’alletament exclusiu. Hi ha polítiques que pensen molt en homes i dones però encara no hi ha una política que pensi en la criatura, no se la prioritza.

– Hem individualitzat massa el nostre paper com a pares i mares?

Absolutament. La soledat és una realitat. Hem fet un pacte de parella de suport, ajuda i crear projecte comú però fora d’aquí hi ha un buit. Que les dones es trobin amb aquesta solitud mostra que falta suport.

Abans hi havia més xarxa, les veïnes sortien al carrer i era més natural l’intercanvi. Ara ho hem encapsulat dins de casa nostra i moltes dones venen al grup amb sensació d’angoixa. Elles estan trencant amb la perfecció que s’exigeix a la dona i l’espai ha acabat servint també per reflexionar sobre aquestes qüestions.