“Necessitem una economia basada en les cures i no només en la producció”

Des de fa més de 10 anys, Mujeres Pa’lante acompanya gratuïtament a dones, sobretot d’origen migrat, en diferents situacions vitals. L’associació ofereix, per exemple, suport en la recerca de feina, formació laboral, atenció psicològica, assessoria jurídica o assessorament en casos de violència masclista.

Mujeres Pa’lante és una de les entitats referents en la defensa dels drets laborals de les treballadores de les cures i la llar i forma part de la Taula pels Drets de les Treballadores de la Llar, la Neteja i les Cures, al costat de tres entitats més. Es calcula que a Barcelona més de 34.000 persones es dediquen a aquest sector, caracteritzat per unes condicions salarials i laborals molt desiguals i amb un alt índex d’informalitat. Conversem amb la portaveu de Mujeres Pa’lante, Norma Véliz, per conèixer les seves reivindicacions, en el marc de la presentació de la guia “Cuidem qui ens cuida, és de justícia!”, un document que vol afavorir la contractació digna i justa.

Quin és el perfil de dones que participen a Mujeres Pa’lante? Quina vinculació tenen al sector de les cures i la llar?

El 90% de les dones que s’acosten a Mujeres Palante són treballadores de la llar i les cures. La major part d’elles procedeixen d’Amèrica Llatina però també comptem amb companyes de la Índia, el Marroc, Bangladesh i Pakistan que durant els últims anys s’han anat sumant a la tasca de cures. Espanya i Europa són territoris envellits i aquí s’obre un nínxol mercat, que és al que accedeixen les dones a les acompanyem.

Respecte a les edats hi ha molta diversitat. Acompanyem a dones joves que acaben d’arribar i necessiten una primera acollida però també a dones de 65 anys que ens busquen per la reivindicació del seu dret a l’atur i a una jubilació digna.

La situació de les treballadores internes, és a dir, aquelles dones que s’allotgen a la mateixa casa on treballen, és especialment delicada pel que fa la vulneració de les seves condicions laborals i la manca de temps disponible. Quins són els abusos més habituals que pateixen?

Per donar una mica de context cal dir que l’any passat vam fer una enquesta a 80 dones, de les quals 60 eren treballadores internes. I això tenint en compte que les internes no ens arriben perquè no surten de casa. Són dades que venen de la primera presa de contactes però desprès aquestes dones desapareixen.

La primera vulneració dels seus drets és que no se les empadrona a la casa on viuen. No tenir accés al padró és una pèrdua automàtica de drets perquè sense això no tenen accés a la targeta sanitària i als 3 anys no poden regularitzar la seva situació, ja que l’empadronament continuat és un requisit si ne quanom per fer-ho. Fins i tot, perden la possiblitat de tenir un carnet de biblioteca.

Pel que fa a l’àmbit laboral no es respecten els seus horaris, el seu temps descans, les seves vacances o els permisos de maternitat. Sovint tampoc es respecten les tasques per les que van ser contractades: algunes dones són contractades per netejar i acaben fent també tasques de cures o al revés. En la majoria de casos no hi ha contracte formal i escrit pel que les dones ni poden regularitzar la seva situació com a ciutadanes ni poden denunciar. De fet, hi ha vegades que tampoc interposen denúncies perquè estableixen relacions afectives amb les famílies i persones que cuiden i els hi costa fer el pas. És un peix que es mossega la cua.

També hem vist casos de retirada de passaport, registre de pertinences i agressions sexuals.

La violència masclista a les treballadores de la llar és una de les qüestions que també heu abordat en la vostra enquesta. En quin percentatge es dóna aquesta situació i com afecta a les treballadores?

De 80 dones enquestades l’any passat, 33 asseguren haver patit abús, assetjament o agressions sexuals. És una xifra esgarrifosa d’una realitat que ningú vol veure. Les pròpies dones no volen denunciar perquè tenen por a que se les empresonin per no tenir papers i a perdre la seva feina. Si una dona apoderada, amb coneixements i recursos sobre la violència masclista sovint no s’atreveix a denunciar, imagina com és en el cas de les dones que acompanyem. Moltes venen de països tan masclistes que donen per fet certes actituds com a part de la seva feina i les accepten perquè no poden perdre una feina que és la seva única opció.

Quin és el model de les cures que necessitem?

Actualment ni la Llei de Dependència està dotada de recursos econòmics suficients, ni el sistema entén que les cures han de ser l’eix de la vida. Necessitem una economies basada també en les cures i no només en el capitalisme i la producció. El sistema s’hauria de basar en la cura de la vida i adonar-se que una societat més feliç és també una societat més productiva. Moltes famílies no poden pagar el que costa un servei de cures perquè tenen una realitat molt empobrida i és l’estat qui hauria de donar una cobertura més justa.

En d’altres països, les cures estan per sobre de tot. Hem estudiat informació i pràctiques d’altres llocs i una de les referències són els xecs-servei que utilitzen a Bèlgica, França, Suïssa i algunes zones d’Itàlia, per exemple. Però això implicaria dotar al sistema de cures de recursos.

Quines solucions proposeu des de la Taula pels Drets de les Treballadores de la Llar, la Neteja i les Cures?

D’una banda, simplificar el sistema de contractació de treballadores de la llar. El Real Decreto de les Treballadores de 2011 va millorar una mica la situació respecte al 1985 però ha complicat els tràmits per a les famílies que han de contractar.

També reivindiquem l’accés al padró sense domicili fixe, el dret a l’atur i, en definitiva, tenir les mateixes condicions laborals que qualsevol altre treballador. Nosaltres estem en un règim general però compartir sistema especial amb els treballadors del mar i del món agrícola. Per què ells reben unes subvencions que nosaltres no tenim? Per què al 2005 es va fer una regularització massiva de migrants, majoritàriament homes, que afavoria el sector de la construcció?

Aquí t’adones que la producció és més important que les cures i que treballem en una economia submergida que no importa a ningú.