“Per trencar amb la (mala)divisió sexual del treball de cures no son suficients les fórmules de l’economia social i solidària”

‘Estudi comparatiu: models de provisió de cures a les persones i de suport a la llar’ és el nou volum de la col·lecció ‘Estudis: Temps i Cures’, editat per l’Ajuntament de Barcelona, ​​amb el suport de la Universitat Autònoma de Barcelona i l’Institut de Govern i Polítiques Públiques (IGOP).

Sota la direcció de Raquel Gallego, l’equip investigador de l’estudi està format per Elisa Covelo, Elba Mansilla, Maria Alejandra Peña i Ángela García Bernardos, qui revela els aspectes més destacats de l’estudi:

– Què es considera provisió de cures a les persones i de suport a la llar?

Són totes aquelles activitats, accions i disposicions destinades a satisfer les necessitats físiques, emocionals i socials mínimes de les persones socialment considerades dependents. El suport a la llar es realitza en la mesura que el grau de dependència augmenta i les persones necessiten d’aquesta sèrie d’accions per poder realitzar qualsevol activitat rutinària, des dutxar-se fins a fer el menjar, passant per aixecar-se del llit.

– Qui acostuma a ocupar-se’n i com afecta als seus drets?

Històrica i tradicionalment la responsabilitat i disposició a ajudar a altres persones que no poden valer-se per si mateixes, per realitzar les activitats i satisfer necessitats quotidianes ha estat assumida per les dones i la seva provisió es realitzava en el si de la família. En el context europeu això és especialment evident en els països amb un estat de benestar rudimentari com és el cas espanyol.

En la mesura que la dona s’ha anat incorporant al mercat de treball i l’envelliment de la població ha augmentat, les necessitats de cures s’han incrementat mentre que el temps i el nombre de dones disposades a assumir-les ha disminuït. Per la seva banda, els homes s’estan responsabilitzant d’aquestes cures de manera progressiva però a ritme molt lent i insuficient.

L’estat de benestar espanyol i català han hagut d’augmentar recursos per satisfer aquestes necessitats però està clar que no han estat suficients donat el context de retallades i reconfiguració de l’estat de benestar. Sorgeix llavors un enorme nínxol de mercat ocupat principalment per dones migrants que ocupen els últims esglaons de les escales salarials i drets laborals. Es tracta de dones gairebé sense drets laborals, amb salaris ínfims i amb escàs reconeixement públic i social.

– Quins instruments i polítiques públiques existeixen / falten avui a la provisió de cures?

Les polítiques destinades a satisfer les necessitats de la població més dependent s’articulen a tres nivells: estatals, autonòmiques i locals, i tenen dos enfocaments. L’enfocament de la persona dependent i el de la persona que proveeix de cures. El de la persona dependent s’articula a través de la Llei de Dependència, de caràcter estatal però la despleguin les autonomies i les lleis i recursos locals. Aquests últims tracten d’arribar on les lleis estatals i autonòmiques no arriben, fonamentalment a través de les lleis de serveis socials. De qualsevol manera, els recursos públics per a la provisió de cures són insuficients.

Per la seva banda, si tenim en compte l’enfocament de la persona que proveeix les cures, l’àmbit d’intervenció és el laboral i mitjançant la disposició de recursos públics. D’una banda, afavorint la conciliació familiar i laboral. De l’altra, millorant els recursos públics existents per a la cura de persones dependents, ens estem referint a accions que van des de l’augment d’escoles infantils a l’increment de places en residències públiques o centres de dia per a majors. De tal manera que els serveis proveïts pel mercat siguin l’última opció. En aquest últim cas, per millorar la provisió de cures procedent del mercat és indispensable un canvi en el règim laboral de les treballadores de la llar. Aquestes s’emparen en un règim especial que dista molt de les condicions que gaudim la resta de persones assalariades, ja de per si problemàtiques …

L’opció de societats cooperatives o empreses de caràcter cooperatiu pot millorar el grau d’explotació d’aquestes treballadores; però sense un salari mínim o sense una llei que els empari, l’economia social i solidària pot fer poc davant un context tan advers.

– Què destaqueu, després de la investigació?

La nostra intenció era saber si la provisió de cures realitzada a través de fórmules empresarials pròpies de l’economia social i solidària suposava una millora de les condicions laborals i contribuïa a la democratització de les cures. Triem 3 exemples propers: els de Barcelona, ​​Madrid i País Basc, i 3 exemples de cert èxit pel grau d’institucionalització, bé de l’economia social i solidària (Itàlia), bé per la democratització de les cures (Suècia), bé per les condicions laborals dignes i la institucionalització de les cures (França).

No obstant això, independentment del grau d’institucionalització i de la forma jurídica (associació sense ànim de lucre, cooperativa de consum, treball o de segon grau), les dones continuen sent les principals provisores de cura. El que varien són les condicions de precarietat. L’economia solidària no té especial incidència en trencar amb la (mal) divisió sexual del treball.

D’altra banda, que les societats cooperativistes siguin de primer o segon grau o de consum o de treball permeten millors condicions laborals sempre que: 1) es produeix una professionalització de les cures i 2) hi ha un suport institucional fort. Aquest suport institucional pot ser incentivant fiscal o econòmicament aquest tipus de societats, o afavorint que la contractació pública sigui amb aquest tipus d’empreses, passant per un canvi en el règim laboral de les treballadores de la llar, principal marc regulador de les deplorables condicions laborals. Sense el suport institucional les condicions laborals tendeixen a ser indignes en un context de lliure mercat.

-Quins són els reptes per a una gestió de les cures transformadora?

D’una banda, sense suport institucional la sostenibilitat de les experiències d’economia social i solidària es fa molt difícil o impossible. En segon lloc, la forma jurídica de la cooperativa no acaba de ser el model que més s’ajusta a les necessitats de les treballadores que es dediquen als treballs de cures a la llar, entre altres coses per l’aportació del capital que exigeix. I finalment, si bé l’economia social i Solidara permet millorar les condicions laborals de les treballadores de la llar, la veritat és que segueix sent un treball totalment feminitzat, de manera que podríem afirmar que per trencar amb la (mal) divisió sexual del treball no n’hi ha prou amb fórmules empresarials vinculades a l’economia social i solidària, cal mesures complementàries per democratitzar realment les cures.