Comunicació comunitària: les veïnes parlen

Acció comunitària. La comunicació a través de plataformes, ràdios i televisions comunitàries és l’eina de la ciutadania activa per poder expressar-se lliurement.

La ciutat de Barcelona gaudeix d’una constel·lació de mitjans no comercials, de barri, la majoria autogestionats, que creen informació i continguts des de baix.

Componen una veu col·lectiva que no té espai en mitjans de gran audiència però que sí té el seu públic: aquell que agraeix la proximitat de la informació, o que vol escoltar veus discordants, veus diverses, fora dels focus mainstream.

És el cas del públic de Ràdio Trinijove, emissora que va néixer fa 35 anys. I que són molts anys i molta energia comunitària per a un projecte impulsat per la Fundació Trinijove i protagonitzat per persones voluntàries. Un projecte, a més, que no per casualitat es crea en un barri com la Trinitat Vella, on l’exclusió social i l’atur eren, i són encara, amenaces clares per al conjunt de joves.

En paraules de Cristina Paniello, coordinadora de l’emissora, “és una ràdio social ideada i creada per donar oportunitats, com a eina d’integració i d’apoderament dels col·lectius en risc d’exclusió que atenem. El projecte, que no ha perdut mai la seva essència, ha anat creixent i agafant volada amb el pas del temps fins al punt de convertir-se en un mitjà de comunicació local i social al barri de la Trinitat Vella, al districte de Sant Andreu, i a la resta de Barcelona, oferint una programació molt completa i extensa, i incloent un ampli ventall d’espais culturals, lúdics i musicals”.

Un exemple diferent, però amb la mateixa trajectòria de ràdio comunitària, és Ona Sants-Montjuïc. que emet des del 1985. Un dels seus membres més veterans, l’Alejandro Barragán, porta 26 anys al peu de les taules de so, i és un d’aquests “bojos de la ràdio”, gràcies als quals hi ha emissions en directe fins a la 1.00 hores de la matinada.

“Som una ràdio alternativa i creativa, volem ser lluny de pressions politicoeconòmiques o de lluites per l’audiència“, comenta Alejandro. “Per aquest motiu no tenim ni programes polítics ni de xafardeig. Ens autogestionem, no tenim finançament públic i les minses quotes de les sòcies serveixen per tenir un equip tècnic molt digne per fer una programació de molta qualitat”. Els objectius són oferir un mitjà de proximitat, amb informacions per als barris, però també una plataforma per permetre donar els primers passos en el món de la ràdio i dels mitjans.

Enxarxades!

Ràdio Trinijove i Ona Sants-Montjuïc formen part de la Xarxa de Ràdios Comunitàries de Barcelona (XRCB), una iniciativa de Cultura viva, de l’Ajuntament de Barcelona per crear un espai de trobada. S’emmarca dins l’aposta municipal per donar suport a l’autoproducció cultural i té com a objectiu donar visibilitat i ajudar a generar recursos conjunts.

“És una comunitat virtual per compartir recursos (coneixements, continguts difusió, etcètera) i, en definitiva, fer pinya”, diu la Cristina Paniello. Enguany, per exemple, un grup de nou d’aquestes ràdios van treballar conjuntament el projecte Ràdio Associa’t, que durant les festes de la Mercè va fer 20 hores de programació en directe des de la plaça de Catalunya i dins el marc de l’“Associa’t a la festa”.

L’audiovisual, també des de la comunitat 

Crear i emetre audiovisuals requereix molts recursos, una de les raons per les quals segurament no existeixen gairebé televisions comunitàries. No obstant això, a la ciutat existeixen projectes que aposten per la creació d’eines de comunicació que donin veu, a través de relats i imatges, a col·lectius específics. És el cas de Ciutat Esperança i La Gran Pantalla, projectes de comunicació participativa creats per El Parlante, una entitat que treballa la transformació social a través del vídeo participatiu i la cocreació audiovisual.

L’Ana Cervantes, d’El Parlante, comenta la volada que ha agafat Ciutat Esperança, el projecte que van començar fa uns anys a Ciutat Meridiana i que, a través de la utilització dels mitjans de comunicació, ofereix espais perquè els i les joves reflexionin sobre les diverses realitats del barri.

L’eina principal és el vídeo i ja són moltes les veus que han pogut expressar el que sentien, descriure el batec del seu barri o entrevistar gent que els interessava, per exemple. “Un dels grups de joves que van passar per totes les etapes del projecte van decidir seguir, i van crear La Meri Productions, una productora audiovisual que elles mateixes anomenen de transformació social. Des d’El Parlante ara mateix només els donem suport tècnic i estan fent vídeos molt interessants per la mirada que tenen: són peces fetes des de les seves pròpies experiències, des de dins”, diu l’Ana.

L’altre projecte d’El Parlante que està regirant el panorama de la comunicació comunitària és La Gran Pantalla, un festival de cinema sobre temàtiques relacionades amb la gent gran, i que vol ser un espai de trobada intergeneracional. L’Ana explica que el festival (que enguany es va fer al Cinema Girona al mes de juny) sorgeix del treball amb vídeos participatius realitzats als casals de gent gran de Barcelona, on les persones grans expliquen les seves històries, el que els afecta, el que les fa felices.

La Veïnal, o com crear una televisió des de la base

“Ens hem arremangat, i estem impulsant una televisió des de baix, participativa i alternativa al model dominant dels mitjans actuals”, comenta el Pablo Zareceansky, de la cooperativa Quepo, un dels nou col·lectius que integren de moment la plataforma La Veïnal. “Som”, continua, “entitats que treballem amb la metodologia del vídeo participatiu i que fa molts anys que acompanyem grups per a l’autocreació de continguts i nous llenguatges  de comunicació”. Aquests nou col·lectius són laMoscaTV, Neokinok, Paso a Paso, Fora de Quadre, Ubu TV, Teleduca, CàmeresiAcció i les esmentades El Parlante i Quepo.

Més enllà de ser una eina oberta perquè tothom qui vulgui trobi el seu espai, la seva manera d’expressar-se i de comunicar, La Veïnal vol ser una prova pilot per crear un nou model televisiu que garanteixi el dret d’informació a través d’un mitjà independent i lliure. És en aquest sentit que la Sílvia Cepero de CàmeresiAcció, una altra de les entitats impulsores, diu: “Ens interessa més el procés de construcció col·lectiva que no pas el resultat final. Perquè, d’una banda, ja hi ha molt material produït i, de l’altra, existeixen les capacitats per fer-ne de nous. Per això, vam començar fent un treball de prospecció intens per assegurar-nos que la població de la ciutat, les associacions, les entitats i els moviments socials hi reconeixien la necessitat de crear aquesta plataforma. Només té sentit si no és el producte de les que impulsem el projecte sinó de les veïnes de la ciutat”.

Preguntats sobre els referents que poden ajudar-los en el camí, a La Veïnal comenten que LaMoscaTV, televisió lliure i independent que emet en TDT, amb algunes interrupcions, des del 2011, aporta al grup un coneixement real de la televisió comunitària. Altres possibles referents quant a construcció col·lectiva serien el moviment Okupem les Ones, el projecte llatinoamericà El Árbol, el model alemany dels offene kanaele (canals oberts) i les experiències que s’apleguen al voltant de la federació Audiovisuel Participatif de França. En el que estan completament d’acord és que cap de les televisions locals municipals o comercials seria un model per als continguts: La Veïnal no pretén ser una televisió sobre Barcelona, sinó feta pels i les barcelonines, per la gent del carrer.

Ara mateix, La Veïnal continua el seu procés sense dates concretes d’emissió. En un principi, es faria per internet, tot i que la idea és arribar a emetre en TDT. Això sí, el moment actual és cabdal per decidir el model de governança i el de finançament, tots dos molt vinculats. De moment, reben el suport de l’Ajuntament de Barcelona, com en el cas de la XRCB, a través del programa “Cultura viva”, i semblen disposats a experimentar les relacions publicocomunitàries, però el debat és a les beceroles: “Els processos participatius tenen uns tempos diferents dels verticals. Anem a poc a poc, tot i que no parem de treballar-hi”, afirma el Pablo.