Intervenció socioeducativa en el medi obert d’Irun, Guipúscoa

20/03/2019 - 18:53 h

Acció comunitària. Un projecte d'integració d'infants i adolescents en situacions de risc d'exclusió social en els contextos diferents en què viuen.

Des de setembre del 2018 fins a març del 2019 publiquem cada mes l'entrevista als projectes que han format part de la recerca “Acció Comunitària i Medi obert. Estudi de casos” (abril 2018)

La recerca ha estat realitzada per l’educador social i activista cultural Antonio Alcántara per encàrrec de la Direcció d’Acció Comunitària de l’Ajuntament de Barcelona.

Aquest mes de març publiquem l’entrevista a Elena Aycart, educadora social i coordinadora del projecte. Fa dinou anys que treballa en el programa d’educació en medi obert gestionat per l’entitat Kabia Elkartea per a l’Ajuntament d’Irun (Servei d’Intervenció Comunitària de l’àrea de Benestar social).


Intervenció socioeducativa en el medi obert d’Irun“, un projecte d’integració d’infants i adolescents en situacions de risc d’exclusió social en els contextos diferents en què viuen.

Per què sorgeix la iniciativa?

Es posa en marxa l’any 1999. Des del Consorci per a l’Educació Compensatòria i Formació Ocupacional de Guipúzcoa, organisme que impulsa projectes innovadors i amb un funcionament diferent. En el seu dia facilitava que els ajuntaments escollissin els programes que necessitaven i des del Consorci pagaven els salaris i des del consistori, les activitats. Irun va entrar en això. Amb el temps, van augmentar els ajuntaments i, arribat el moment, els ajuntaments van assumir totes les despeses. El Consorci va elaborar, amb els equips d’educadors i educadores i les entitats, un programa marc que s’ha anat adaptant i en el qual es basen actualment. Fins fa pocs anys s’ha comptat amb el suport d’una assessoria tècnica duta a terme per l’educador social Jesús Otaño, perquè tot caminés en la mateixa línia. Hi ha hagut un marc teòric i una metodologia comuna en tots els programes de Guipúscoa (hi ha arribat a haver 30 programes en 22 municipis).

A Irun va haver-hi un conflicte en uns baixos d’un col·legi. Un grup de joves s’hi ajuntaven per beure i el deixaven fet un fàstic. Una tècnica de l’àrea de Benestar Social va sentir a parlar del programa de carrer i el van activar. Els xavals van deixar de reunir-se allà, però va ser casualitat: nosaltres no vam arribar a fer res en aquells baixos.

No volíem que el projecte fos per apagar focs, així que calia donar-li la volta. Irun és fronterer, hi ha molta gent de pas, molta immigració; hi ha atur i la situació econòmica és complicada. En total són 64.000 habitants.

Quina és la finalitat del projecte?

Mantenim la del programa marc; en tots els concursos públics hem mantingut la finalitat inicial de Guipúscoa, que és la integració d’infants i adolescents en situacions de risc d’exclusió social en els contextos diferents en què viuen, la família, l’escola, etcètera. La idea és que s’integrin a la resta de contextos com la resta de la gent jove.

Qui en són els destinataris?

Els infants i adolescents, les seves famílies i els recursos i els serveis de la comunitat. La intervenció té una perspectiva comunitària, perquè és la comunitat mateixa la que va cobrint les necessitats que es van detectant.

Les treballadores socials d’atenció primària no estan als barris; estan centralitzades a l’Ajuntament i això dificulta que tinguin una perspectiva comunitària. Només hi ha un centre juvenil i, en l’àmbit infantil, hi ha dues ludoteques. La dificultat està en com generar moviment a Irun. En l’àmbit de ciutat, hi ha molts centres escolars per poder mantenir-hi un treball conjunt, però no hi ha gaires recursos i serveis per a la infància.

Qui l’impulsa? L’Administració, les entitats o els espais de treball comunitari?

El projecte s’impulsa des de l’Administració. Ara mateix són els ajuntaments els que el lideren. Treuen el servei a concurs públic cada dos anys i, alguna vegada, quatre, i escullen una entitat que presenta un projecte. És el nostre cas. Des del consistori tenen una tècnica del Servei d’Intervenció Comunitària que és responsable del programa i es consensuen amb ella les intervencions i es passen informes. Tenim molt suport a la comunitat; ens l’hem anat guanyat i ens dóna suport en el que hem anat fent. Per exemple, fa dos anys va haver-hi pressupostos participatius i van demanar augmentar el programa i, per aquest motiu, tenim gairebé la jornada completa.

Quina és la metodologia de treball?

Les dades ens diuen que el 2016 vam arribar a 22 grups, amb un total de més 400 persones treballant en grups diferents en un any. Som un equip de sis educadors/ores socials per a tot Irun. A tots els barris fem el mateix. Després, cada grup és un món i cada barri és un món. Tenim totes les tardes ocupades amb un grup o dos i, si no tenim grups, fem carrer. Tenim organitzat com trepitjar els barris. Hem dividit Irun en tres zones. Cada zona té dos educadors/ores i a cada zona prioritzem tres o quatre barris segons el moviment de xavals del carrer. A cada zona tenim una planificació segons els grups de xavals, que té un projecte educatiu individual, però que treballem en grup i, després hi ha les accions comunitàries, que tenen lloc a cadascuna de les zones.

Les accions comunitàries canvien segons la zona. Un exemple seria un espai obert on tots els dijous fem futbol. Això no ho considerem un grup, perquè cada dia pot canviar la gent que hi va. Està pensat per a xavals a qui els costa comprometre’s cada setmana en un grup més tancat. A nosaltres, ens serveix per conèixer xavals nous, detectar dificultats i fer que es relacionin entre ells. D’aquí surten els campionats de futbol.

Hi ha campionats de festes, de Nadal, etcètera, que es fan al carrer o al poliesportiu. El tècnic d’esports ens busca l’espai per poder fer-ho.

El campionat de festes es fa en un lloc públic en què hi ha problemes i queixes. I aquell dia tothom accepta el campionat de futbol i ningú no es pot queixar. A més, intentem que siguin els mateixos xavals els qui organitzen i dinamitzen l’activitat.

Ara també estem treballant en un altre barri on no es mouen gaires xavals pel carrer amb imatge negativa. És amb els xavals que són a la plaça i que han proposat pintar una porteria de futbol en una paret. Estem parlant amb l’AVV per demanar els permisos perquè ens deixin pintar la paret. I d’aquesta experiència surt la possibilitat de treballar això en altres zones d’aquest mateix barri. Hi ha altres tipus d’accions, que potser són més invisibles, en què unim les necessitats individuals que anem detectant. Un exemple seria el projecte que neix a partir de la relació amb la gent jove gitana: hi treballem, anem a casa seva i veiem les dificultats i les potencialitats personals i també les preocupacions de les mares. Unim aquestes necessitats a un programa de Càritas i generem una mena de formació sobre l’adolescència amb mares de llocs diferents. Això no tenia visibilitat al carrer.

I després hi ha tot el que té a veure amb els fòrums escolars. Es basa a tornar als professors el seu paper educatiu en relació amb els adolescents. En alguns instituts volen enviar a altres llocs els xavals amb els quals tenen algun conflicte. Nosaltres volem que siguin conscients de tot el treball que poden fer en el temps que comparteixen amb ells. En els espais de treball que tenim amb el professorat intentem no parlar únicament d’un noi o noia. Parlem de tot el grup, de la globalitat del grup, dels reptes i, si podem compartir alguna informació específica, ho fem. És una anàlisi global, no només dels xavals. Encara que ho vam intentar no s’aconsegueix a tots els centres.

El primer pas és estar a la comunitat, conèixer el territori i que et coneguin. Saber per on es mouen els xavals, on s’asseuen les senyores, on hi ha les llaminadures. Hi ha un coneixement mutu. Els passos següents s’entrellacen. Es tracta d’establir relacions educatives i crear propostes, amb infants, joves i famílies, i promoure que estableixin diversos espais de relació en la comunitat, amb altres recursos, altres serveis, etcètera; que es vegin entre si d’una altra manera.

La gran eina som nosaltres i l’activitat. L’eina és un mitjà, no és la finalitat. No es tracta d’ocupar espai, sinó de crear territori. És estar amb la gent en la vida quotidiana de les persones. És formar part de la seva vida. Això ho podem concretar en dos blocs. El primer és la gestió que suposa escriure-ho, dissenyar-ho i coordinar-nos; i el segon és la intervenció, que són els projectes educatius individuals, grupals i comunitaris.

Les persones que utilitzen l’espai públic participen en decisions que afecten el projecte? Quins són els mecanismes de participació en el projecte?

Passa tota l’estona. De vegades és una combinació. Les accions que fem en un espai educatiu individual tenen implicacions en el marc més general, tot i que, de vegades, no en som conscients. De tota manera, intentem treballar els espais individuals el mínim possible. Sempre es porta a terme en grup.

El que té a veure amb el grup i és comunitari ho consensuem amb el grup segons la seva edat i maduresa. Si no és prou madur, comencem amb una oferta d’activitats. I després, progressivament, anem agafant capacitats i anem consensuant-ho amb el grup.

En l’àmbit comunitari, es proposa el que surt dels xavals. També es repeteix en les primeres fases. Si portem tot un barri nou i l’hem d’activar, fem activitats de mostra de l’oferta pròpia. A partir d’aquí, en generem amb ells.

Quins són els continguts de treball? Hi ha alguna activitat estrella?

Activitats esportives, lúdiques, artístiques, culturals, comunitàries, sortides de dia i campaments de dos, tres o quatre dies. Parkour, futbol, murals, patinatge, jocs i tallers, arreglar un futbolí. Depèn de cada grup. El futbol és el que més fem. És l’activitat més accessible; no implica compromís, però per a processos educatius dels espais de futbol treballem altres dinàmiques i intentem diversificar.

Les activitats estrella són les excursions en períodes de vacances, quan anem a dormir fora. De vegades, tornem amb esbroncades. És un espai on hi ha més aspectes educatius per treballar i es genera una relació diferent. Les fem perquè nosaltres volem. Intentem compensar les activitats. Intentem no quedar-nos dins dels locals. I intentem fer molt carrer perquè se’ns vegi i per relacionar-nos més amb la comunitat.

Quin impacte té? Què passaria si no existís el projecte? Quins canvis tenen lloc en l’àmbit personal? I en el col·lectiu? I en el comunitari?

Si el projecte no existís, Irun estaria molt pitjor. Els xavals estarien pitjor. Nosaltres connectem persones, llocs i recursos. Els connectem entre si. Per tant, hi hauria més desconnexió. Ara la gent es coneix més: per exemple, un centre escolar amb ludoteca, amb els Serveis Socials. Es perdria la connexió entre les persones i les comunitats i també la major sensibilitat cap als adolescents i els plantejaments educatius.