Capitano Barbaconyo integra el planter d’artistes que, a l’escenari, o darrere de l’escenari, fan possible el festival Empodera’t, que, entre el 21 d’octubre i el 4 de novembre, aplega un conjunt d’activitats culturals pensades, dirigides i produïdes des d’un feminisme inclusiu. L’objectiu: fer visibles les activitats de les dones creadores i de les persones amb identitats dissidents en els circuits artístics de proximitat. Aporten els espais, dins el districte d’Horta-Guinardó, i a banda del Teatre Zorrilla de Badalona, els casals de barri La Barraca del Carmel, el Pirineu de Can Baró, Font d’en Fargues, el Mas Guinardó, la Sala Polivalente de Montbau o Can Travi.
Justament com a cantravere es defineix Capitano Barbaconyo, que fa set anys es va instal·lar a Barcelona, procedent de Moscou. La seva història de superació, després que la seva família i la seva persona hagin estat objecte de persecució a la Rússia de Putin, contra la corrupció i com a membre de moviments pels drets humans, reflecteix els buits i les llacunes en el món cultural. Artista multidisciplinària amb formació en comunicació, compon, canta, balla, toca la flauta travessera, la guitarra, el saxo, domina la tècnica del so i fa monòlegs, estil stand up comedy. La primera xarxa on va actuar van ser espais vinculats als moviments ocupa.
En què consisteix la teva participació en el festival Empodera’t?
Aquest cop m’encarrego de la tècnica de so a Can Travi, al Cabaret Empodera’t, de Can Travi. Em fa molta il·lusió ser-hi, perquè hi actua el meu company drag king Ken Pollet o l’artista del transformisme Gilda Love, i amb qui he tingut l’ocasió i la sort d’actuar. La programació és d’extrema qualitat. També em fa il·lusió formar-ne part perquè no és la primera vegada que hi soc. Vaig tenir l’oportunitat de pujar a l’escenari a les dues edicions anteriors. Ja vaig tenir la meva dosi de protagonisme!
En quina mesura creus que el festival pot fer d’altaveu sobre altres formes d’art?
Al llarg d’aquests set anys que fa que existeix l’Empodera’t, el festival s’ha anat expandint. No conec altres festivals amb un posicionament específic per a dones i dissidències, només actuacions aïllades. I, és clar, és una oportunitat per a la reivindicació. L’art és polític, per això cada cop més m’interessen els monòlegs, com a via de connexió amb el públic.
Als espectacles dominen els homes. Als dels centres de barri, també?
Sí, i tant. Manant i actuant. Per això és important un festival com aquest. La gent dels barris sent curiositat per noves formes artístiques. I la senten perquè aquest festival ve dels barris, és cultura viva, la que va de baix a dalt, a més d’oportunitat per a la reivindicació. Als escenaris hi passen coses que no són artificials. A Rússia, per exemple, hi ha molt simulacre de cultura: a l’escenari hi passen coses sense missatge. Aquí parlem d’una iniciativa horitzontal. Un casal encomana l’altre, s’hi impliquen els barris. A cada edició es veu què és necessari. La gent hi troba coses que no s’hi esperava trobar.
Actuar en un festival de barris què ha significat per a tu?
Amb el meu personatge, Capità Barbaconyo, o amb un àlbum com el que preparo (finançat mitjançant una campanya de Verkami), que es diu Joder, poder, no saps com respondrà la gent. Però et contracten perquè veuen que potser no ets tan friki. Això em dona esperança. Veig que no només pots interessar a una minoria marginalitzada, sinó que et trobes en el públic senyores del barri que semblen de classe mitjana i que senten interès i curiositat. Al cap i a la fi, segur que tenim algunes experiències compartides. També alguns homes hi van, per curiositat. I el públic és intergeneracional. Em cansen les propostes només per a grans, per al jovent, per sexes… és sa barrejar públics. M’encanta que hi hagi propostes intergeneracionals.
T’has definit com a cantravere. Per què?
És que a Can Travi m’han adoptat. Desprèn energia positiva. Em criden per moltes coses i, quan hi arribo, m’hi sento com a casa. M’he adonat que als casals i centres dels barris fan una funció increïble. Quan actues en un casal de barri, ja et sents amb la força i la valentia de picar a la porta d’altres casals i entrar en el circuit cultural de la ciutat. Però no ho dic només per mi. Tinc col·legues al barri i tot sovint comentem que no hi ha gaires bars ni cinemes… Can Travi és un petit paradís, com a centre cultural, com un nucli d’unió. Això passa amb la resta.
En aquesta edició fas de sonidista. La tècnica del so també és un món força masculinitzat?
De vegades em veuen i em diuen: “Ets la noia del tècnic?” No poden creure que un ésser vulvoportant pugui fer la feina. He viscut dinàmiques a les assemblees on estic jo i veig un munt d’homes i penso: “He d’aixecar la veu o picar a la porta perquè m’escoltin. L’un parla aixafant l’altre i ni se n’adonen. També és un món on es pateix molt l’assetjament sexual.
N’has patit gaire, personalment, d’assetjament?
Sí, sobretot entre els tècnics. Et diuen que posis un altaveu aquí o allà, i de cop un cap et deixa anar que vol fer-te un petó. I si dius que no, et jugues la feina. Jo acabo de rebre els papers, tot just, i si a la primera feina a Espanya em quedo sense feina… Al principi no saps ni que et pots queixar. Em cuido perquè no puc emmalaltir, no m’ho puc permetre. No és gaire sa veure tot d’homes junts, grups d’homes acaparant aquest món, com acaparen tanta oferta cultural.
Com sorgeix el personatge Barbaconyo?
Crec que el personatge és amb mi des que era petita i veia que no m’identificava amb les nenes. A la meva manera, feia les meves performances, com fer pipí dreta o el doble de flexions que les noies. Quan a la meva primera banda em van dir de fer de drag queen, vaig dir que no ho podia ser, així que em van dir: fes de drag king. I em vaig comprar uns bigotis, vaig aprendre els balls tradicionals de l’Est i vaig començar a treballar el personatge. Perquè és important treballar-lo, cal no reproduir la masculinitat de tota la vida que tant rebutjo.
Quin missatge donaries, a partir de la teva experiència?
El més important és que fem pinya i que podem canviar el món, per poder-nos sentir nosaltres mateixes. No té sentit guardar qui ets sota la catifa. Tenim en comú moltes més coses del que sembla. Tota la gent que no es vulgui encasellar, que no ho faci.