Celebrem els 40 anys de la Societat Catalana d’Educació Ambiental (SCEA)

El passat 26 de gener es va celebrar el dia Mundial de l’Educació ambiental com cada any, però enguany s’hi ha sumat una efemèride especial, els 40 anys de la Societat Catalana d’Educació Ambiental (SCEA), una entitat referent d’educació ambiental en el territori català. Per celebrar-ho, un centenar d’educadors ambientals van repassar la història de l’entitat i el seu paper en la evolució de l’educació ambiental al país al pati Maning.
En parlem amb Teresa Franquesa, Dra. en ciències biològiques i màster en psicologia social, cofundadora de l’SCEA, pionera educació ambiental a Catalunya i autora del llibre “L’educació Ambiental a Catalunya. Una mirada a través de la SCEA” editat per l’ocasió, que es va presentar a la jornada i que teniu disponible al Servei de Documentació Ambiental SDEA.
- Tal i com reculls a la primera part del llibre, el concepte i l’educació ambiental comença a fer les seves primeres passes a inicis dels anys setanta i no és fins gairebé quinze anys després que es crea la SCEA. Tu que vas formar part d’aquest naixement, què destacaries com a detonant que us va empènyer a constituir-la?
En els moments de final de la dictadura hi havia moltes lluites obertes per refer-nos culturalment i construir les bases d’un país democràtic. Un dels objectius era promoure la conservació d’una natura que percebíem amenaçada i ignorada. Vèiem que la major part de la gent no coneixia els arbres, ni els ocells, ni era conscient de la importància de la qualitat del medi.
Convençuts que cal conèixer per estimar, molts naturalistes ens vam posar a fer divulgació, coincidint amb els mestres i pedagogs que volien obrir i renovar l’escola resclosida del franquisme i treballar en contacte amb el medi. Progressivament es van engegar diversos itineraris de natura i els promotors vam començar a trobar-nos per compartir iniciatives i reflexions. Les “trobades d’itineraris” van ser fructíferes i el 1984 vam pensar en formalitzar el nostre grup en una associació, que va adoptar el concepte ‘educació ambiental’, més ampli i ja consolidat al nord d’Europa i als Estats units, que s’estava popularitzant a casa nostra. Pel gener del 1985 vam crear la SCEA.
- Què t’ha aportat a nivell personal formar-ne part?
Per a mi, com per altres companyes i companys, la SCEA forma part de la nostra identitat. Ha estat gresol de reflexió, àmbit d’activisme i escola d’aprenentatge.
- A la segona part fas un recull d’un munt d’esdeveniments que han forjat i fet evolucionar l’educació ambiental del país. Pots destacar-ne dos on pensis que la SCEA n’ha tingut un paper rellevant?
Considero que la SCEA ha tingut un paper important en el treball de definició progressiva del concepte d’educació ambiental (EA) i la revisió crítica de la seva concreció al nostre país. En aquest sentit, els amplis debats del Fòrum 2000 d’EA -que implicaren també moltes persones no sòcies-, la discussió i selecció de criteris de qualitat, que inicià el Consell de centres i que ha persistit al llarg del temps donant lloc a diverses publicacions, el treball a l’ateneu d’EA com a revisió de la pròpia tasca, en serien alguns exemples.
També subratllaria l’aportació de la SCEA en termes de recursos de suport als educadors, des de la creació del Servei de Documentació d’Educació Ambiental en conveni amb l’Ajuntament de Barcelona (situat a La Fàbrica del Sol), fins a les diverses publicacions i cursos de formació.
Hi hauria força aspectes a destacar, cosa que no permet una resposta sintètica, però si que voldria esmentar també la tasca de la SCEA dinamitzant l’aula ambiental del Bosc de Turull, a Vallcarca, des d’ara fa 10 anys.
- Comentes que una de les prioritats per tal d’enfortir l’educació ambiental és refermar-la a l’educació formal. La SCEA va contribuir a l’arrencada d’Escoles Verdes com a programa d’educació ambiental als centres educatius del territori català. A Barcelona també tenim el programa Escoles + Sostenibles, que enguany celebra 25 anys. Tu n’has estat la principal responsable en la teva etapa laboral a l’Ajuntament de Barcelona. Sembla que s’incorporen línies de treball al currículum educatiu per tenir més en compte la sostenibilitat, què els diries als centres membres d’Escoles + Sostenibles davant d’aquesta novetat?
La incorporació al currículum oficial representa un reconeixement i un estímul per la tasca que ja fa temps que està fent el professorat dels centres compromesos com a ‘Escoles + Sostenibles’. Els diria que persisteixin en les millores al centre, des del sistema d’ensenyament fins a les relacions amb l’entorn, passant per la gestió ambiental (aigua, energia, residus, alimentació i mobilitat), la naturalització dels patis, l’organització del temps i de l’espai i l’impuls de la democràcia interna, entenent la participació i l’apoderament de l’alumnat com a clau de volta. I que estiguin segurs que què les bones pràctiques i el clima de valors compartits al centre son un exemple per a tota la comunitat educativa, incloses les famílies, i actuen com a llavor de transformació de l’entorn més enllà de l’escola o institut.
- Al llibre també podem veure que l’educació ambiental ha hagut d’adaptar-se a molts canvis al llarg dels anys i fer front a diverses crisis. La darrera va ser la de la Covid-19. Quin aprenentatge penses que ha aportat als professionals de l’educació ambiental?
Penso que els aprenentatges sempre son positius, encara que de vegades puguin ser durs. La covid-19 i les mesures decretades per fer-hi front impactaren en totes les dimensions de les nostres vides, des de la salut i la feina, a la possibilitat de relacionar-nos amb els altres i amb la natura. El confinament va posar en evidència la nostra necessitat vital de contacte amb les persones i amb la natura i la importància dels espais naturals i l’aire lliure com a oportunitat de salut i benestar. Tancades a casa, i contemplant una primavera esplendorosa a l’altra banda de la finestra, moltes persones redescobriren el valor de la natura i la qualitat ambiental, i tots prenguérem consciència de la fragilitat del sistema. Per si ens faltaven arguments per animar-nos a emprendre els canvis necessaris…
- I finalment al darrer capítol del llibre planteges reptes per a diferents àmbits i sectors, i fins i tot fas propostes de com fer-ho. Amb aquesta perspectiva de 40 anys i la teva experiència personal i professional a Barcelona, quins penses que son els 2 que s’haurien de prioritzar a la ciutat?
Si em feu concretar la feina a fer en dos grans reptes, penso que triaria primer, ‘predicar amb l’exemple’, és a dir enfortir la coherència entre els objectius d’EA i altres polítiques, avançant en l’aplicació de criteris de sostenibilitat en la mateixa institució, la gestió i la contractació pública.
I l’altre repte, acompanyar les iniciatives socioambientals amb els recursos per a dur-les a terme, fonamentalment equips humans estables de persones competents. Entenent, és clar, que tenim clara la feina a fer, amb objectius i estratègia ben definits, i mecanismes d’avaluació per a la millora contínua.
- En concret a la proposta de “Cercar vies per arribar a tothom i suscitar el compromís i la resposta en els diferents sectors de la població”. De la teva tasca a l’Ajuntament de Barcelona coneixes bé la Xarxa Barcelona + Sostenible. Recentment, a la xarxa d’aliats, a part dels centres educatius, les organitzacions i comerços, també s’hi poden sumar persones de Barcelona a títol individual. Què podem dir-los per a què en formin part?
Que cadascú de nosaltres pel seu compte té una capacitat de transformació molt limitada i si volem fer alguna cosa de bo més val que tinguem clar que ens hem de sumar a l’acció col·lectiva. Només junt amb els altres podem amplificar la nostra capacitat d’acció. Trencar l’aïllament i sintonitzar amb els altres no només és indispensable per avançar, sinó també per recordar que no estem sols.
- Teresa, per acabar, una pregunta que hem incorporat per acabar totes les entrevistes: sabem que totes tenim contradiccions i que no sempre és fàcil ser 100% sostenibles. Sempre hi ha marge de millora, i per això volem que ens confessis alguna d’aquestes contradiccions i com ho fas per millorar.
La vida està plena de contradiccions que cal acceptar. La meva també, per descomptat. Per exemple, volar de tant en tant tot i ser conscient de la desaforada quantitat d’emissions de l’avió. Però no és realista ser completament coherent en tot moment. Vivim en un sistema que ens condiciona i els dilemes són freqüents, sobretot quan les millors solucions no són fàcils d’aplicar a escala personal. Entenc que no parlem de “tot o res”, sinó d’un camí que implica equilibrar decisions, prioritzar on podem tenir més impacte i acceptar que no som perfectes.
____________________________________________________________________________________________________
Les opinions expressades en aquesta entrevista són a títol personal i no necessàriament reflecteixen el posicionament institucional de l’Ajuntament de Barcelona.