Durant l’octubre de 2013, amb motiu de les obres de sanejament i adequació de la parcel.la localitzada al número 44 del carrer Tirso, al barri del Coll (districte de Gràcia) es procedí a la rehabilitació i recuperació de la Font Rúbia, en concret el plafó ceràmic que la decorava.  Aquests treballs de restauració i conservació foren realitzats per les restauradores Núria Piqué, Cristina Martí, Cristina Macho i Roser Silvestre (Goblety S.L.).

-Context històric
El barri del Coll rep el nom de l’antiga església romànica de nostra Senyora del Coll (S. XI), anteriorment anomenada Santa Maria de la Font Rúbia, atesa la proximitat de les mines de les coves de Cimany, que donaven un peculiar to ferruginós a l’aigua que brollava de la font.

La Font del Coll o de la Font Rúbia va ser una de les diferents deus d’aigua que portaven aigua fins a la ciutat de Barcelona des del segle XVI, tal i com consta en el Llibre de les Fonts del mestre Socies (1650).

Al segle XIV, degut a la manca de provisió d’aigua potable a la ciutat de Barcelona, el Consell de Cent va decidir construir un sistema d’adducció d’aigua potable i la formació gradual d’un sistema de fonts públiques dins de la ciutat. Però no va ser fins l’any 1347 quan van començar els treballs de captació d’aigües des de Collserola, i al 1356 ja brollava l’aigua de les fonts de la plaça de Sant Jaume i de Santa Anna.

Atesa la complexitat i amplitud d’aquest sistema, que comportava una conservació i cura intensiva del mateix, l’any 1414 es va instaurar el càrrec municipal del mestre de les fonts. El mestre de les fonts s’encarregava dels treballs de reparació i neteja.

Aquest sistema de fonts públiques alimentades per les mines de Collserola, entre aquestes la Font Rúbia, va funcionar fins a finals del segle XVIII.

-La Font Rúbia
Aquests treballs de restauració han permès recuperar una part important del plafó ceràmic vidriat que decorava aquesta font des de 1807, i que representava a la Mare de Déu del Coll. Aquest plafó ceràmic, originalment, degué tenir unes dimensions de 90×76 cm, tot i que en aquests treballs només s’han pogut recuperar 3 rajoles centrals (21×21 cm) i 6 de laterals (6,5×13,5 cm). La resta de fragments ceràmics s’anaren perdent durant el segle XX.

La part que s’ha conservat es correspon a la cantonada inferior dreta, que també inclou part d’una inscripció, on es  fa referència a l’any de reforma de la font, 1807.

“Dins la Font fóreu trobada per Miracle i fens pensar. Any 1807”

-Els treballs de restauració i conservació
El procés de restauració i conservació d’aquest plafó ceràmic s’ha dividit en tres fases:

Treballs “in situ”: En un primer moment es va procedir a fer la neteja de la superfície del plafó, per posteriorment engassar totes les rajoles i així protegir-les durant el procés d’arrencament. Un cop extretes es van dipositar sobre un suport per traslladar-les al laboratori de restauració.

Treballs de laboratori: Procés de desengassat i neteja de la superfície de les rajoles per seguidament consolidar els fragments despresos. A continuació s’inicia el procés de dessalació de la superfície de les rajoles, i s’acaba amb la consolidació superficial amb paraloid a baixa concentració. Finalment es fa la reintegració volumètrica del vidrat perdut, i s’acaba netejant tota la peça.

Muntatge de les peces: En aquesta darrera fase es procedeix al muntatge de les peces des del seu revers. S’omple amb morter de calç tots els buits, per anivellar tota la capa posterior, i així procedir a l’adhesió de totes les rajoles a la planxa de suport. Finalment s’aplica una capa de paraloid a les zones reintegrades, i una capa de morter a tot el lateral del plafó. El procés conclou amb una reintegració cromàtica i així facilitar una lectura global del plafó.