Des del 2 de setembre de 2013 fins  el 9 de febrer de 2014 s’ha dut a terme una intervenció arqueològica a la finca del número 9 del Passeig de Colom (Ciutat Vella), tot just a tocar de la façana de mar de Barcelona, amb motiu de la reforma i rehabilitació d’aquest edifici. Aquests treballs han comportat un rebaix del subsòl de fins a 3,50m. Els treballs arqueològics han estat dirigits per Jordi Petit Gil, de l’empresa Estrats, Gestió del Patrimoni Cultural, SL.

-Antecedents històrics

El solar situat entre el Passeig de Colom 9, carrer de la Plata 4 i carrer de la Mercè 26.B, es troba prop de l’àrea pertanyent al suburbium de la ciutat romana, del qual s’han documentat restes en diverses intervencions arqueològiques: un pou i un mur d’època indeterminada i un refugi antiaeri al Passeig Colom 6, restes de materials romans i estructures indeterminades medievals i modernes al carrer Ample 46, un enterrament del segle I dC al carrer Ample 5, un mur modern d’una de les antigues cases del barri de la Mercè destruït entre els segles XVIII i XIX al carrer de la Mercè 18-26 i a la finca situada a la plaça Duc de Medinaceli, 1-1B, Carrer Nou de Sant Francesc, 29-31, s’han documentat les restes d’un palau (segles XIII-XV) i restes romanes (canalitzacions, negatius, una sitja, un pou negre, etc…) d’època alt imperial (Segles I-II dC).

A més a més, aquesta zona formà part d’una de les àrees d’ampliació de la ciutat en època medieval. L’actual Passeig de Colom s’aixeca on anteriorment hi havia la Muralla de Mar. Aquesta muralla va ser construïda a mitjans del segle XVI, va ser l’ultima muralla en aixecar-se a la ciutat i que tancava així totalment el perímetre de la ciutat.

El 1834 es va fer una important reforma en el passeig, es va eixamplar la Muralla de Mar i es va empedrar i il•luminar la part superior de la muralla, convertint-se així en un lloc per passejar que va ser molt agraït per la burgesia barcelonina.
Tota aquesta zona fou molt modificada a mitjans segle XIX, enderrocant-se molts edificis, inclosos els existents a l’actual solar, que semblen haver estat enderrocats cap al 1840, construint-se poc desprès l’edifici del qual actualment se’n conserva la façana (1846).

-Els treballs arqueològics

Durant les tasques de control arqueològic dels rebaixos necessaris per a la realització del mur pantalla de la nova fonamentació de l’edifici, sense afectar a les façanes, s’ha pogut constatar com la fonamentació de l’edifici es troba construïda seguint un model de retícula força regular, amb una potència de 4 metres.

Tanmateix, durant les tasques de control dels rebaixos, s’ha pogut detectar l’existència de tres pous parcialment conservats. En el interior del primer pou, datat entre els segles XIII i XIV, s’han localitzat materials que indiquen una amortització de la seva utilització al segle XV.

El segon pou, possiblement està construït entre finals de l’època medieval (segle XV) i inicis de l’època moderna (segle XVI) i presenta una reforma on s’hi observa un capitell medieval reaprofitat com a part del mur del pou. En el interior del pou s’han localitzat materials del segle XV barrejats amb sorres naturals pròpies del litoral català i que fan pensar que el pou fou amortitzat quan es va construir l’edifici del segle XIX.

En el tercer pou no s’han trobat materials, tot i això, per característiques constructives sembla força probable situar la seva construcció entre els segles XIII i XIV.

Precisament per sota de la cota de construcció inicial d’un dels pous, s’ha pogut detectar l’existència d’altres estructures que estratigràficament i pels pocs materials ceràmics que s’han pogut recuperar, s’han de datar en època romana, gràcies a la troballa de dos petits fragments d’àmfora romana africana, així com d’altres fragments de ceràmiques comunes romanes en els nivells de sorres que s’adossen a les estructures. S’ha d’esmentar que aquestes restes es troben al límit de l’afectació del solar i s’estenen fins sota el subsòl de la finca veïna.

Totes aquestes restes presenten unes característiques pràcticament idèntiques, el que sembla indicar que es podrien tractar en origen d’una mateixa estructura, posteriorment trencada i moguda per la força del mar, donada les cotes a les que es troben i a que es trobaven colgades sota les sorres. Totes presenten una superfície plana, segurament un nivell de circulació, i que degué estar exposada directament a l’acció directa de l’onatge marítim, atesa a la cota que apareixen, entre 0,97 i 0,07msnm.

L’estructura pavimentada està inclinada i apareix a la cota 0.97 i acaba a 0,37. Les seves mides són 2,42 d’ample per 2,82 de llarg. Les altres estructures són dos fragments de paviments més, el primer de 2,15 d’ample per 1,10 de llarg i l’altre paviment fa 1,65 d’ample per 0,75 de llarg. Les altres tres petites estructures són restes indeterminades d’alguna altra estructura.

Amb tots aquests elements, i segons els paral•lels estudiats (Llibre V de De Architectura Libri Decem de Vitrubi) es podria tractar d’una estructura portuària, possiblement un dic, segons l’estudi fet per l’arqueòleg subaquàtic Carles Aguilar. Aquesta estructura estaria relacionada amb el port de la ciutat romana de Barcino.