Entre els anys 2007 i 2009, amb motiu de la construcció d’un edifici de nova planta, es dugué a terme una intervenció arqueològica en el solar del carrer Riereta 4, i que va permetre documentar una ocupació en diferents períodes: baixmedieval (S. XV),  i sobretot contemporani, amb la localització d’una fàbrica tèxtil de filatures (S.XIX), i un refugi antiaeri de la Guerra Civil Espanyola.

Amb motiu dels bombardejos feixistes efectuats sobre Barcelona entre els anys 1937 i 1938, l’Ajuntament i diferents iniciatives civils i privades autofinançades van organitzar la construcció de refugis antiaeris per tota la ciutat. La ciutat de Barcelona patí al llarg de tot el conflicte bèl·lic un total de 194 bombardeigs, la majoria efectuats per l’aviació feixista italiana, amb la seva base d’operacions a la illa de Mallorca.  Tots aquests atacs van provocar la mort d’uns 2.500 barcelonins, a més d’uns 7.000 ferits. Els barris més colpejats per les bombes foren els ubicats a la façana marítima (la Barceloneta, Poble-sec i Poblenou), a més del port, tot i que el nucli antic també suportà una bona quantitat d’impactes.

Durant aquest quasi dos anys, aquests traumàtics esdeveniments van trasbalsar radicalment el dia a dia dels barcelonins, però tot i la manca de mitjans i la inexperiència, l’Ajuntament de Barcelona  i, sobretot, els seus ciutadans van organitzar una defensa efectiva contra els bombardejos: els refugis antiaeris. El 12 de juny de 1937, l’Ajuntament de Barcelona aprovava i iniciava una campanya per a la construcció de refugis antiaeris, malgrat que molts ja es trobaven mig enllestits.

Un d’aquests, d’un total aproximat de 1.300 refugis,  fou el refugi 254 del carrer Riereta, que va aprofitar els buits dels soterranis deixats per la fàbrica tèxtil del XIX, i que es va edificar gràcies a l’esforç dels veïns del barri de la Riereta.

Les entrades es localitzen en els accessos de la fàbrica, als carrers Riereta, Vistalegre i Aurora, accedint-se a l’interior del refugi mitjançant unes escales de maons amb replans i baranes de ferro, que efectuaven girs de 90º per tal d’evitar l’arribada de la metralla vers l’interior del refugi. Als replans de les escales es documentaren diferents cartells d’avís, sobre com s’havia d’actuar en cas de bombardeig i sobre les quotes de pagament dels veïns per a la construcció del refugi.  El refugi consistia en un túnel que unia les entrades del carrer Vistalegre i Aurora, i un doble túnel amb ziga-zaga, perpendicular a l’anterior, i amb l’accés pel carrer Riereta. La tècnica constructiva fou la de galeria d’aigua: extraient la terra cap enrere i emprant bastides de fusta per fer trams de 0,30 metres, i assolint una profunditat de 7 metres sota el nivell de circulació. Els murs del túnel eren de pedra i ciment, i el sostre de maons, amb una llosa de ciment per aguantar l’impacte de les bombes, i tot cobert amb una volta catalana. Al llarg dels passadissos es documenten fornícules i armaris per deixar queviures, o inclús com a seients i llits improvisats pels nens petits, segons testimonis orals dels veïns. En canvi, a diferència d’altres refugis, en aquest cas no es va documentar cap estança o habitació destinades a diferents serveis bàsics. Diferents pous de ventilació es van documentar, per tal d’afavorir la ventilació de l’aire, en un total de 4 i de planta quadrangular.

Un cop finalitzada la guerra, aquest refugi fou segellat mitjançant terra i runa, tot enderrocant els diferents accessos.