Com es preceptiu, es va fer una intervenció arqueològica en prevenció de la possible aparició de troballes arqueològiques ja que l’obra preveia efectuar una rasa i dos búnkers destinats a la recollida pneumàtica d’escombraries.

La intervenció arqueològica va ser feta per l’empresa ÀTICS, sota la direcció d’Esther Medina. Els treballs de conservació-restauració, a càrrec de Gamarra & Garcia. El projecte, seguiment i control dels treballs arqueològics i de conservació de les restes són a càrrec del Servei d’Arqueologia de Barcelona (ICUB).

En el transcurs del seguiment arqueològic d’aquestes obres concretament en el tram de la rasa del carrer Sant Antoni Abat, s’identificaren set estructures funeràries corresponents molt probablement a l’àrea de necròpolis situada al llarg del traçat de la via romana que travessava la ciutat, l’actual carrer Hospital . Una d’aquestes estructures és una tomba feta en caixa de tègules, i tot i que el seu estat de conservació era força precari, ha proporcionat part de l’aixovar que acompanyava l’individu. Es tracta d’una ampolleta de vidre i de les restes metàl·liques del calçat, concretament, les tatxes que formarien part de la sola.

Sovint trobem elements de ferro associats a les restes arqueològiques però poques vegades els podem identificar tan bé com en aquest cas.

Si en un primer moment les tatxes apareixien aparentment inconnexes i escampades, gràcies a un minuciós treball d’excavació i a la intervenció de tècnics restauradors, s’han pogut recuperar amb la disposició original. , concretament en el tram de la rasa del carrer Sant Antoni Abat, s’identificaren set estructures funeràries corresponents molt probablement a l’àrea de necròpolis situada al llarg del traçat de la via romana que travessava la ciutat . Una d’aquestes estructures és una tomba feta en caixa de tègules, i tot i que el seu estat de conservació era força precari, ha proporcionat part de l’aixovar que acompanyava l’individu. Es tracta d’una ampolleta de vidre i de les restes metàl·liques del calçat, concretament, les tatxes que formarien part de la sola.

Després de fer una extracció del conjunt mitjançant el bloc de terra on es trobaven, s’ha traslladat al laboratori de restauració del Servei d’Arqueologia. El procés ha consistit en alliberar les tatxes de la terra però sense perdre’n la disposició original, en un treball combinat amb motlles de guix i altres materials de funció similar. El resultat mostra com era la sola d’una sandàlia, molt probablement, de legionari.

S’ha procedit al tractament de totes les tatxes trobades amb l’objectiu d’estabilitzar el metall i poder-les mostrar en un suport apropiat que faci possible la seva comprensió i exposició.

Conegudes amb el nom de caligae formaven part de l’equip defensiu dels soldats romans ja que la funció d’aquests tipus de sola, a part de proporcionar duresa al calçat, també els permetia augmentar la força de l’impacte. En el cas de la sandàlia recuperada a Barcelona, podem veure que la disposició de les tatxes és lineal i apinyada, seguint traços paral·lels en els dos sentits, horitzontal i vertical. No és així en d’altres caligae trobades, ja que les tatxes dibuixen formes com la del propi peu, amb disposició densa, gairebé sense espai entre elles. D’altres fan dibuixos de formes irregulars, molt variades i de distribució dispersa, deixant veure el cuir de la sola.

Per les característiques de l’aixovar, la cronologia de l’enterrament es podria situar entorn el segle II dC; l’estudi que s’haurà de fer de la disposició de les tatxes de la sandàlia, juntament amb el de l’ungüentari, ajudarà a afinar la cronologia ja que es tracta d’uns patrons força estudiats.