Entrevista a Angelo Gil Falcó, Carrer de la Torre, 17, Barcelona. 14 de maig de 2021

Angelo Gil Falcó, carrer de la Torre 17, maig de 2021

Senyor Gil, som al carrer de la Torre, davant el seu mosaic.
Sí, no havia tornat a veure el mosaic des que el vaig fer, al voltant de l’any 1972.

Parli’ns una mica de la seva obra.
En aquest mosaic vam col·laborar el Valerià Cortés i jo. Ell va fer el dibuix i també va trencar peces. Els dos vam estudiar a la Llotja, ell feia ceràmica, jo mosaic. Després, ell va ser professor de la facultat de Belles Arts [de la Universitat de Barcelona]. Fa uns anys vam parlar, i em va recordar que el dibuix que va fer l’havia encarregat l’amo de la finca. Com sabeu, a la planta baixa hi havia una ferreteria i l’amo volia un mural que representés el negoci. Al dibuix, tot eren aixetes, martells, estenalles. Però jo no ho vaig acceptar. Un dia, tancarien la ferreteria, com està ara, i els veïns continuarien amb cargols i tot el que hi havia. Vaig parlar amb el Valerià i, entre els dos, el vam remodelar. Jo vaig ser qui ho va canviar en abstracte. Fa uns anys, em va confessar que no li agradava aquest mosaic, perquè li vaig fer canviar tot!

(Foto: T. Mayral)
Part del mosaic a l’interior del vestíbul

Vostè, en va quedar satisfet?
Contestaria que sí. Encara que tingués un caire més figuratiu, també m’hauria permès jugar amb les textures del material. De fet, el mural que vam fer després per Hisenda, a Gijón, és figuratiu i també ens ho va permetre.

Qui és “M. J. BORRAS R.”, el tercer nom que figura sobre la signatura del mosaic?
Era la Maria, la companya del Valerià. Ella ens va ajudar a tallar peces. Maria i Valerià es van casar poc després.

 

 

Tubs de ceràmica refractària, peces de vidre, de de Plavit i de Vitraico

Com està realitzat aquest mosaic?

El mosaic està fet sobre planxes, amb el mètode “directe”, no a la inversa, com es fa normalment. Treballàvem a casa del Valerià, en un pati gran. Pujàvem en una escala per mirar el conjunt. Vam muntar tot el mosaic al vestíbul en un dia. Són taulons independents, ensamblats i collats a la paret amb tacs grans. No vam posar ciment. Per desgràcia, algunes planxes s’han separat, es veu la línia d’unió. Es pot reparar. Jo no sóc partidari de posar tessel·les, jo posaria morter de calç i pintaria de verd perquè no es vegi el blanc.

Nosaltres volíem un mosaic texturat. Això no es feia, no teníem model a seguir. En aquest mosaic vaig improvisar molt. Hi ha tubs cilíndrics de filtres de gas. Ens ho vam trobar en un container. És ceràmica refractària. Això que sembla un musclo, ho va fer el Valerià, tot el que és ceràmica ho va fer ell.

Peces daurades de Vitraico

Aquesta li va sortir malament i vam dir “posem-la!”. El Valerià també portava rajoles, ell en deia llenques, era d’un refractari pesant. Donava una textura molt maca. Tot de tessel·la no em semblava que quedés bé, tenia que trencar amb algunes verticals i tanta verdor, trencar amb un altre color. La rodona de tons vermells era l’aixeta del dibuix inicial.

Jo treballava el que en pintura se’n diu puntillisme. Si jo volia un toc verdós i no trobava tessel·les verdes, posava blava, groga, blava i feia un difuminat, de lluny era verd. Les tessel·les eren del mostrari de les dues empreses principals que treballaven: Vitraico i Plavit. Les més brillants són Plavit. Costaven molt de tallar. Les peces daurades les feia Vitraico. Eren tessel·les que van fallar i van quedar soldades. I jo deia: “porta cap aquí!”. Revisàvem les brosses amb material que llençaven els tallers de ceràmica i trobàvem coses.

 

Cercles de vidre

 No hi ha tessel·les de Gresite?

Alguna cosa. Hi ha de tot aquí. Aquestes gotes de vidre són del Sabanés. Ell treballava a Vitraico i bufava vidre. Tirava unes gotes de vidre a terra que formaven rodonetes. Les tenia de pisapapeles a casa i en va portar algunes. Va fer dos o tres colors.

La cola per enganxar les peces em va costar molt de trobar. Volia una cola que enganxés més que el ciment. La idea inicial era fer-ho amb ciment Pam però no m’agradava perquè es veu el blanc i l’has de preparar cada dia. Llavors vaig investigar i vaig anar a la casa Sandoz que estava a la Gran Via, a la façana hi ha unes ceràmiques que són del Cumella. Un especialista em va donar una cola que es diu Warmovil 4. Era una cola blanca que es diluïa amb aigua i no pringava. Quan s’assecava, desapareixia el color, no es notava. Totes les peces estan enganxades amb aquella cola.

Durant les dues o tres setmanes que vaig estar reomplint de tessel·les i morter les unions dels plafons in situ, recordo que sentia les opinions dels futurs veïns que visitaven els pisos. “Mira què maco! Això és el fons del mar”. I pensava: “mira, potser té raó”. “Potser això és un tauró”. Venia un altre: “Això són planetes”. Un va dir: “És el plànol del Barcelona”. Cadascú deia una cosa. Això és l’art.

Angelo Gil Falcó
Família Gil Falcó davant el mosaic de la rambla Catalunya (foto: A. Gil)

Expliqui’ns una mica quina és la seva formació. Jo vaig estudiar la carrera de dibuixant projectista a la Escola Industrial. Vaig acabar amb matrícula. Allí ens van ensenyar a fer el disseny en funció de la tècnica. A la carrera, havíem de dibuixar projectes de tota mena: pintura al fresc, vitrall, mosaic, … i en el dibuix ja s’havia de veure la tècnica que era. Cada tècnica mereix un disseny. Per això, visitàvem tallers de ferro forjat, vitrall, mosaic… I jo vaig dir “això és lo meu!”. Però el mosaic, el vaig aprendre a la Llotja, on em vaig matricular a classe de taller de mosaic. El primer professor va ser el Riera, un home gran. Després va a passar a ser el Sabanés, un home jove que treballava a Vitraico. [El producte Vitraico era fabricat a Molins de Rei i comercialitzat per l’empresa Padrós SA].

Jo em vaig interessar per primera vegada pel mosaic en l’època que feia la mili. A la rambla Catalunya cantonada València, hi havia un mosaic que anava a veure. Era pla, sense textures. Estava a un banc. No estic segur que fos València. Aquest va ser el mural que em va fer decantar pel mosaic.

Angelo Gil Falcó mosaic
Angelo Gil, mosaic de Sant Jordi, col·lecció privada (foto: A. Gil)

Jo vaig néixer al carrer València amb Granados. Pujant el carrer Granados, de seguida, hi havia un taller de mosaics, del Lluis Brú. Un dia, vaig entrar i vaig mirar, veia que treballava el mosaic.

Quina és la seva trajectòria en el món del mosaic?

És una mica desastre. La meva carrera és a la inversa de tots els artistes: vaig començar per lo gran. Vaig fer quatre murals de mosaic, com aquest. També feia quadres de mosaic, perquè m’agrada. Vaig fer dues exposicions. Amb això em comparo a Modigliani i a Van Gogh perquè cap no hem venut mai un quadre en una exposició!  Tinc un quadre de Sant Jordi, a casa. És tamany natural. Vaig fer un sant Jordi sense drac, mirant el futur, amb la llança endarrere. El futur era el drac. Ho hi vaig pensar molt en aquest quadre. I el famós pintor Jordi Alumà se’n va enamorar. Alguns mosaics els tinc a casa, molts han desaparegut. Per a mi, és important la part abstracta. Vaig tractar el tema dels camperols però pensant en el paisatge. A mi m’agrada fer cels. També vaig fer una col·lecció de peixos, una sèrie de caps de cavall i molts dibuixos, era fantasia, m’ho passava canut. Per viure, feia artesania: plafons per jardineres, creus, clauers, coses petites. Vaig vendre molt, tenia un representant. Jo m’he penedit de no haver continuat fent murals però no tenia capacitat de buscar clients. No se si coneixeu un mural molt gran que està a la rambla Catalunya amb Diputació, on estava el teatre Calderón? Aquest mural el van encarregar al Valerià per fer-lo nosaltres. Era immens. Al contracte posava que si queia una sola tessel·la no cobrava. I li vaig dir: “No! són capaços de treure-les ells!”. I no el vam fer. Si l’hagués fet, potser hagués continuat de mosaïcista. D’altra banda, per fer grans murals amb la tècnica d’aquest mosaic, no ho veig. Es perd massa el temps. Jo m’hi estava mesos. Per a mi, el mural era un quadre, com els que feia a l’oli o amb aquarel·la.

Una de les coses que em va fer deixar el mosaic de grans dimensions és el que vaig anar sentint contínuament i que em feia punyalades que em mataven. Venia un crític i deia: “Quina paciència!”, sempre igual! Tothom amb la paciència! No, per favor! No es tracta d’això, és un quadre. Si vostè veu un mural, una escultura, un vitrall o una pintura dirà: “quina paciència”? Només miraven la paciència, em vaig afartar d’això.

 

 

 

 

 

Angelo Gil Falcó
Mosaic de Valerià Cortés i Angelo Gil situat a l’edifici d’Hisenda, Gijón (foto: V. Cortés)

Quins són els altres murals de mosaic que ha fet?

Després d’aquest, amb el Valerià, vam fer el mural de Gijón, per l’edifici d’Hisenda. Estan representades la Cambra de Comerç i Industria. Hi ha un vaixell i unes cintes d’ordenador d’aquelles èpoques. El dibuix era del Valerià, figuratiu, com li agradava a ell.

També hi ha el mosaic que vaig fer per l’empresa Pingón. Està al carrer Roger de Llúria, pujant a mà esquerra, em sembla que a la cantonada amb Diagonal, o una manzana abans. Hi havia una casa enorme de cadires. És un mural com aquest, es veu des del carrer.

 

 

L’hem anat a buscar però no l’hem trobat. Vam trucar a l’empresa de grues torre Pingón, al País Basc. Vam parlar amb l’amo i va comentar que havien marxat de Barcelona i l’empresa Quevedo havia reprès el negoci. Del mosaic no en sabia res. I fins aquí hem pogut investigar.

Angelo Gil Falcó
Mosaic d’Angelo Gil per a l’empresa Pingón, Barcelona (foto: A. Gil)

El mosaic Pingón el vaig fer amb un altre noi, crec recordar que es deia Lluis de cognom. Ell va fer el dibuix, però va intervenir molt poc en el que havia de fer jo. Està fet amb tessel·la i rajola. La grua és de rajola vermella. Aquí domina molt el blau, peces quadradetes de gres, duríssimes. Estan posades de cantó.

El quart mosaic era al carrer santa Úrsula, el vaig fer exclusivament jo. Va venir el client directament a mi, un home argentí d’una fàbrica de bosses de viatge. Era una figura de dona amb un nen a la mà, amb el mocador, un avió i bosses de viatge. Era d’aquest estil. Però ha desaparegut. Als anys noranta, l’amo em va telefonar per desmuntar el mosaic perquè es traslladaven. Jo no vaig poder desmuntar-lo perquè estava a l’organització dels Jocs Olímpics, portava l’encesa del peveter, jo sóc arquer i entrenador de tir amb arc.

Aquestes últimes setmanes s’han donat casos de murals en vestíbuls particulars que han desaparegut, ja sigui perquè els han tret o recobert. Què creu que aquests murals aporten a la ciutat?
Jo no conec molts mosaics. Però gràcies al vostre treball estic veient que hi ha una identitat mosaiquera a Barcelona. Ni jo ho sabia. Està tenint un valor, em sento molt orgullós.

Angelo Gil, mosaic, col·lecció privada (foto: A. Gil)

Els anys seixanta i setanta és una època en què es decoren molts vestíbuls particulars amb mosaics o pintures. Quin valor afegit donaven aquestes obres?
Això, ara, ja no s’encarregaria mai, costaria una fortuna. No les quatre peles que vaig cobrar jo.

Pensa llavors que estava relacionat amb el preu que pagaven els particulars?
No, perquè això s’encarregava com una feina més amb la construcció de l’edifici.

 

 

Llavors, hi havia més sensibilitat artística?

Angelo Gil Falcó mosaic
Angelo Gil, mosaic La Deessa, col·lecció privada (foto: A. Gil)

No, al contrari. És ara que he sentit més interès pel mosaic. A mi, ningú m’ho va lloar, penso que ni la meva família, no hi havia interès ni dels amics ni de ningú. Jo mateix no li vaig donar importància, no he tornat a veure el mosaic fins ara! En fer el llibre l’Oscar Dalmau, i sortir aquest mosaic, jo em vaig quedar parat perquè en tots aquests anys ningú ha prestat atenció a això i a res del que he fet. Em va emocionar molt, i ara més, això ja és el súmmum.

Com veu el futur del mosaic a Barcelona?
Probablement jo no ho veuré, però penso que aquesta revifalla que esteu fent vosaltres, que és una meravella, farà que joves facin mosaic i potser tornarà a ser art. Tinc molta esperança, el que esteu fent és molt gran. Hi ha tradició.

Mosaicos de Angelo Gil Falcó

Con las más rotas piedras del camino
que pisa todo el mundo, ruborosas
de compañía y sangre, pones rosas
en su lugar, alientas al destino.
Juntas unas con otras, semejantes
anónimas, montón de sinsentido
hasta que tú las sacas del olvido
y renaces al orden al que antes
las convocara -¿quién?- a dar noticia.
El color en su punto, criatura
en el canto coral y la delicia
de único en el todo, obra, hombre.
Gracias a ti revena la ventura
de llamar al recuerdo por su nombre

Ramón de Garciasol

Més entrevistes a mosaïcistes
Entrevista a Armand Olivé Milian
Entrevista a Lívia Garreta
Entrevista a Nevenka Pavic

Última actualització de la pàgina: 21/7/2021