Entrevistes a artistes
Entrevista a Mariona Rifà i Jaume Rulduà
Joan Rifà va començar la seva carrera artística amb pintures murals d'àmbit religiós, encàrrecs que el portaren al món de la ceràmica. Tanmateix, la seva obra ceràmica va tenir el màxim desenvolupament en àmbit privat, entre el final dels anys Seixanta i el final dels anys Setanta. Durant aquest període, va treballar a l'empresa INCASA com a dissenyador i ceramista dins la línia de productes anomenada Silicor.
Entrevista realitzada a La Bisbal d’Empordà, el 21 de juny de 2024
Mariona, Jaume, si us plau, us podeu presentar i dir quin és el vostre lligam amb en Joan Rifà?
Mariona: Jo soc la filla gran de Joan Rifà. Des de petita, sabia que el meu pare es dedicava a la ceràmica a l’Hospitalet, però de la carrera artística del meu pare, en tinc ple coneixement quan ja es dedica a la pintura de cavallet. Sabia que havia pintat esglésies d’Osona. Però, gran part de la seva obra ceràmica l’he anat descobrint gràcies a El mosaic del meu barri i a gent que ha contactat amb mi per preguntar-me si alguna obra era del meu pare i els podia explicar més coses. El meu pare era un gran coneixedor de l’art, un gran conversador i investigador, en el sentit de treballar moltes de les facetes de l’art.
El Joan Rifà va néixer a Torelló el 10 de març de l’any 1926 i va morir el 20 de juliol de 2009. De fet, va ser nomenat fill il·lustre de Torelló, la qual cosa ens fa molt contents. Des de petit, li agradava dibuixar amb guix als carrers, va estudiar a la Salle de Manlleu i es va dedicar a dibuixar retrats de tot el veïnat. Era una mica trapella. La seva ambició i afany de coneixement el van portar a Barcelona. Llavors, va estudiar a l’escola la Llotja i a l’escola Sant Jordi de Belles Arts. Allà, va entrar en contacte amb el pintor Francesc Labarta. Però ell prèviament ja havia treballat com a ajudant del pintor de parets que es deia Rossinyol, a Torelló. Es veu que era un pintor de cavallet frustrat i es realitzava pintant parets d’edificis. Aleshores, a Barcelona, va conèixer la meva mare, la Núria Bonells Font. Tot i que ella també era de Torelló, la coneix a Barcelona, en un ambient cultural bohemi. Ell, un cop acabats els estudis, als anys 60, torna a la plana de Vic. Aleshores, és quan li encarreguen de pintar esglésies, ja que algunes les havien hagut de restaurar arran de la destrucció de la Guerra Civil. Pinta moltes esglésies, a Vinyoles d’Orís, Torelló, Manlleu. Tot això succeeix molt abans que ell comenci amb la ceràmica. A alguns capellans els va agradar, a d’altres no. El meu pare va pintar la cúpula i les parets de l’església parroquial de Torelló. Però les parets no van agradar, el meu pare era massa modern per als capellans d’aquella època. També van treure les seves pintures del santuari de Rocaprevera, a Torelló, i de l’església de Sant Vicenç de Castellet. A l’església de Nostra Senyora de Gràcia, a Manlleu, i a Sant Pere, a Abrera, no van tapar les pintures, tot i semblar-los també massa modernes. A la plana de Vic, el Joan Rifà coneix un ceramista que l’introdueix en el món de la ceràmica. És en Jaume Clotet, que tenia un taller de ceràmica a Vic. El meu pare s’adona que és un camp en el qual també pot tenir sortida. Llavors, comença a treballar amb el Jaume Clotet als anys 1963-1964, abans de casar-se.
Jaume: Jo soc en Jaume Rulduà, soc un ceramista de La Bisbal. Vaig començar de jovenet a fer ceràmica. Com que m’agradava dibuixar, quan vaig acabar el batxillerat, vaig anar a l’Escola Massana. Un dia, va aparèixer una gent d’una empresa de ceràmica buscant un ajudant per tirar endavant unes feines. La professora, la Maria Bofill, m’ho va dir a mi i jo em vaig presentar allà a fer les proves. Em van agafar de seguida. I aquí va començar la relació amb en Joan Rifà. Jo devia tenir 17 anys, seria l’any 1972. I vaig estar treballant tres anys fins que vaig fer el servei militar.
Després de fer la mili, vaig tornar. A la fàbrica de ceràmica em guardaven el puesto per treballar, si jo hagués volgut continuar allà. Però vaig fer el meu plantejament personal: com que a mi m’encantava la ceràmica hi volia treballar, però la vida de la ciutat no m’agradava. Me’n vaig anar a la Bisbal, em vaig comprar un forn petit i vaig començar al garatge de casa. I vaig anar creixent.
Quina empresa de ceràmica era?
Jaume: Era una empresa de Santa Eulàlia, a L’Hospitalet, que es deia Silicor. Silicor era la marca, però oficialment es deia INCASA, que vol dir Industrias Cerámicas y de Aislantes SA. Era del grup Cosme Toda. Era una empresa que feia paviment ceràmic. Jo treballava com a ajudant d’en Joan Rifà, només era ell com a artista, portava tota la part de disseny i decoració.
Mariona: Per cert, li sona el senyor Dalmau de l’empresa INCASA? És que parlava molt d’ell a casa, però no l’havia conegut mai.
Jaume: Sí, n’era el gerent. Era un senyor gran en aquell moment, molt respectable.
Tenim un catàleg de l’empresa Maces on surten obres de Joan Rifà. El mural de l’avinguda Diagonal, 443, està signat Ceràmica Maces Joan Rifà. Jaume, coneixes aquesta empresa?
Jaume: Aquest nom no em sona. Jo diria que era d’abans de Silicor.
Com arribaven els encàrrecs?
Mariona: Pel que jo sé, els encàrrecs de l’església arribaven a través dels capellans i dels seminaristes de Vic. El meu pare era conegut, havia anat a Barcelona a estudiar i quan va tornar, tot i que la seva família era anarquista, ell de seguida va fer amistats. Tenia un caràcter ambivalent, era molt amic dels amics, però també tenia detractors. No era una persona fàcil de tracte. Els encàrrecs li venien del mateix Torelló, del boca-orella. Mossèn Antoni Maria Oriol, de Vic, li va encarregar els murals que hi ha al seminari de Vic. I mossèn Josep Bernades, de Salomó, li va encarregar el primer mural que va fer, per a l’església de Santa Maria de Salomó, al Tarragonès .
Jaume: A INCASA, els encàrrecs venien a través d’arquitectes i constructors que s’adreçaven directament a la fàbrica. Es feia molt de decorar els edificis. La bellesa externa, el detall, tots els acabats es valoraven. Era una altra època. Molts restaurants també feien encàrrecs. Me’n recordo de l’Ara-Cata. Recordo també el mural per a la botiga El Edén de los Pantalones, al carrer Pelai, i d’un encàrrec per a unes monges de Manresa que, per un tema de pressupost, no hi van posar pintura, era de terra cuita.
Com es realitzaven els murals?
Jaume: Els murals de peces úniques, amb el tema determinat que volia el client, els dissenyava el Joan Rifà. Primer, feia un projecte sobre un full, per presentar la idea. Després, el dibuixava sobre paper craft. Al taller, hi havia un altell amb una paret alta de suro, allí penjàvem amb xinxetes les tires de paper craft. Després, el Joan les quadriculava i, amb tinta xinesa, copiava el dibuix a mida 1:1. Aquest paper el posàvem a sobre del fang i, amb un punxó, anàvem resseguint el dibuix i ens quedava marcat. A partir d’aquí, hi afegíem fang per fer el relleu. Al final, el paper craft es llançava perquè ja no ens servia. Aquí intervenia jo, que l’ajudava amb el modelatge i la pintura.
A banda dels murals únics, teníem una producció seriada, unes peces que feien uns trenta centímetres de costat, també dissenyades pel Joan. Es feien amb motllo de guix, prement el fang, l’apretón que en dèiem. Es podien combinar, posar en diverses posicions, per exemple per decorar l’entrada d’una casa. Era una solució més econòmica per algú que no volia gastar-se cèntims en un disseny. En vam fer molts!
Així, quants éreu al taller?
Jaume: En el nostre taller, hi havia en Joan Rifà, jo i dos operaris de reforç: un era el que preparava el fang, es deia Moreno. El fang ens arribava amb sacs de terra polvoritzada. Aquest operari feia la barreja dins d’una formigonera: posava la terra, quars, aigua i anava rodant una estona; feia la pasta. Després, buidava la formigonera i feia uns pans. Els deixava preparats perquè el Joan Rifà i jo els estenguéssim en unes taules i, a partir d’aquí, començàvem a modelar. Hi va haver un moment amb més demanda i jo no podia fer-ho tot. Llavors, va entrar un segon operari per modelar, el Damián, que era una persona que ja treballava a la fàbrica. En aquesta fàbrica, la nau principal tenia dos forns de túnel, d’uns 100 metres de llarg. Són d’aquests que entra la peça per un costat i surt cuita per l’altre. Hi havia, potser, 20 o 25 persones treballant dins la producció de rajola vidriada industrial. Nosaltres no estàvem aquí, no teníem pràcticament contacte amb la gent de la fàbrica. Només per a la cuita perquè fèiem la cocció amb els mateixos forns. Totes les peces que produíem nosaltres anaven al forn de túnel. Es feia el bescuit i després s’esmaltava; es coïen dues vegades.
M’agradaria ensenyar-vos algunes fotos de murals amb peces seriades que atribuïm a Joan Rifà o a Silicor. Per exemple el mural del carrer de l’Espiga, 4, que té el mateix model que el del carrer de Los Castillejos, 223-225.
Jaume: És el model Satèl·lit, el que fèiem més.
El mural del carrer de Pons i Subirà, 3.
Mariona: En aquest edifici hi havia ca la Juanita, era una casa de moda de prêt-à-porter del Poblenou. Ara és una llibreria però encara conserva el rètol Juanita. Tota la façana està revestida amb el model Órbita. També hi és al carrer Galileu, a prop de la casa dels meus pares, que vivien a Les Corts.
Al carrer del Maresme, 175, hi ha un mural amb diferents models: Hoja, Rombos, Órbita, Aros…
Jaume: Sí, tots es feien amb motllos, amb apretón. Tot era seriat. A Barcelona n’hi ha molts. Recordo que hi havia un altre fabricant que es deia Novo & Bono que era la competència.
Mariona: Julio Bono va continuar amb la ceràmica i el meu pare se’n va anar cap a la pintura.
Després tenim els murals de peces úniques, com el del carrer del Rosselló, 78-82. Aquest no està signat ni datat però sembla del Joan Rifà.
Jaume: L’estil és d’ell.
Mariona: El seu estil és inconfusible. El vaig reconèixer així que el vaig veure.
El mural del carrer de Ganduxer, 127. Signat i datat del 1972.
Mariona: És l’obra mestra.
Jaume: Aquest va provocar polèmica. Va sortir a La Vanguardia perquè el volien traure. Com ha acabat?
L’Ajuntament va poder recuperar el mural i està en un dipòsit. Jaume, et recordes d’haver col·laborat en aquesta obra?
Jaume: No. Potser jo encara no treballava amb en Joan Rifà.
El mural del carrer de Buenos Aires, 50. Té un llenguatge una mica diferent, sovint és abstracte, però aquí hi ha estels i una mà.
Mariona: Aquí, jo crec que la part de dibuixant es delata. Ja es veu que està a punt de passar a pintar quadres. Aquí, es veu la part simbòlica i onírica, però al mateix temps la part de dibuixant. És un dels murals més elaborats que li he vist i té bastant de relleu. Al meu pare i al seu germà, el meu tiet, els agradava l’astronomia. Eren molt aficionats i tenien un telescopi. Potser això va ser una influència.
El mural que surt a la portada del catàleg de Silicor no l’hem identificat. Sabeu on es pot trobar?
Jaume: És una persona pastant el fang. Podria estar a la mateixa fàbrica de Cosme Toda.
Mariona: No ho sé, l’edifici de Cosme Toda va anar tot a terra, menys la fàbrica principal.
El mural de l’església de Sant Antoni de Pàdua, al carrer de Santaló.
Jaume: Això és pintura sobre ceràmica, no té relleu. Les rajoles es fabricaven amb màquina, industrialment. Després, s’agafaven i es pintaven amb la tècnica de la corda seca, fent una separació amb greix, perquè no es barregessin els esmalts.
Mariona: Qui ho col·locava? El Joan s’enfilava a la bastida?
Jaume: No, ell no col·locava res. L’encàrrec s’embalava, es posava en capses i s’entregava. El constructor s’encarregava de col·locar-lo. En Joan Rifà, a vegades, hi anava i donava el vistiplau.
El mural de la Policlínica de Barcelona, al carrer de Guillem Tell, 4.
Mariona: Ara la Policlínica ha canviat de nom. Hi vaig entrar fa uns mesos i el mural havia desaparegut. És una paret blanca. Quin disgust! Jo l’havia vist altres vegades.
A les fotos que hem rebut d’aquet mural hi surt una estructura metàl·lica posada a davant, com si l’haguessin amagat sota un Pladur.
El mural del carrer de Bertran, 45. Està firmat i datat del 1974.
Mariona: Queda dins un vestíbul i és espectacular. Al meu pare li agradaven els colors vius.
Jaume: Aquests punts de color, com un ou, o una taronja, sempre els posava. Un punt que, visualment, cridés l’atenció sobre un altre color.
Mariona: Jaume, recordes si el Joan Rifà havia fet cendrers o baròmetres?
Jaume: Havia fet rellotges. Normalment, eren de color blau, per posar sobre un moble. En vam fer durant una temporada per a un client. No li agradava fer això, ho feia perquè era un encàrrec.
Mariona: També havia fet cendrers a partir d’un model de rajola. La forma per posar el cigarret la feia prement amb el dit. Per darrere, hi havia un número escrit a mà, el número de sèrie de la rajola.
En Joan Rifà també va fer murals ceràmics per a esglésies, com a la parròquia de la Divina Pastora de Vic o la parròquia de la Mare de Déu del Carme, a Manresa.
Mariona: A la Divina Pastora va fer el plafó de l’altar, la creu i l’arrimador de la paret, darrere l’altar.
Jaume: La parròquia de Manresa és de la que parlava abans. L’anècdota és que aquestes monges no tenien gaires cèntims i es van estalviar el color!
Jaume, què recordes del Joan Rifà a nivell personal?
Jaume: En tinc molt bon record. Al meu currículum, sempre he posat que havia treballat amb ell. A l’escola Massana sí que vaig aprendre, però tot això de composar ho vaig aprendre amb ell. Em va ensenyar molt i molt. Cada vegada que m’encarreguen un plafó, indirectament em surt la composició amb ratlles i separacions, l’equilibri de les coses.
Quan treballava a la fàbrica, és quan en Joan Rifà va començar a pintar. Em va convidar al vernissatge d’una exposició a la sala Gaudí. Era l’any 74. Recordo que la presentació del catàleg la va fer Manuel de Pedrolo.
Mariona: Sí, el Manuel de Pedrolo havia col·laborat amb ell. Ell va escriure un conte publicat en un diari de Barcelona i el meu pare el va il·lustrar. Es van fer amics.
Jaume: Jo havia estat a casa teva, Mariona. En Joan m’havia convidat a dinar vàries vegades. Després, quan jo ja estava instal·lat a la Bisbal, em va invitar a una exposició de pintura a Calella de Palafrugell, a l’hotel Garbí.
Sabeu quan és que en Joan Rifà plega de la fàbrica Cosme Toda?
Mariona: Diria que va ser cap el 74 o 75. L’exposició del 74, a la sala Gaudí, va ser el punt d’inflexió per decidir dedicar-se a la pintura. A partir d’aquí, va fer exposicions col·lectives i individuals anualment. Però ell encara devia continuar amb la ceràmica perquè jo he documentat murals posteriors. Potser devia agafar encàrrecs perquè no crec que pogués alternar la fàbrica i la pintura.
El mural del carrer de Rocafort, 193-197, és l’últim que tenim documentat, amb la seva firma i la data de 1977.
Jaume, quan ja estaves a la Bisbal has fet murals?
Jaume: N’he fet algun. El primer que vaig fer és el del Country. Un altre per a un bar musical. I ara, fa un parell d’anys, l’Ajuntament de la Bisbal em van encarregar un mural per a la commemoració del 700 aniversari del mercat. És un mapa del casc antic de la Bisbal de l’any 1600. És al costat del Pont Vell.
Com veieu l’art del mural avui dia?
Jaume: Ara tot és molt minimalista, molt planer. S’evita la part artística, decorativa, sembla que fa nosa… Abans, amb el modernisme, es decoraven els vestíbuls dels pisos de l’Eixample, però es va anar perdent. En època més moderna, la del Joan Rifà, encara es conservava la decoració i, a partir d’aquí, no s’ha fet res més. De tant en tant, hi ha un artista famós a qui li encarreguen una obra, a Barcelona. Però, un constructor ja no té la sensibilitat d’encarregar murals, això s’evita perquè encareix.
Mariona: Estic d’acord amb el Jaume. Tendim cap a una simplicitat, a la falta d’identitat de l’edifici, perquè un vestíbul dona identitat a una porteria. Ara, tot és igual, de vidre de dalt a baix, de vegades no hi ha ni tan sols façana de totxo. Jo crec que els anys 70 van ser l’època daurada d’un tipus de mural que ara torna a ser valorat. És veritat que l’art al carrer continua vigent. Continua havent-hi ajuntaments que encarreguen escultures. És una llàstima perquè, de moment, no veig un relleu, com el que hi va haver entre el Modernisme i el Noucentisme. Espero que la nova generació d’estudiants ompli una altra vegada els carrers d’identitat.
Més informació
AGÈNCIA CATANA DE TURISME. Jaume Rulduà Ros [En línia].
FEDERACIÓ D’ASSOCIACIONS D’ARTESANS D’OFICI DE CATALUNYA. Rulduà Ceràmica [En línia].
FERRER, A. (1986). Joan Rifà. Torelló: Editorial “El Carme”. Col·lecció “Artistes de casa nostra”, vol. 4.
GUINART, M. A. Blog A Peu de carrer, fotodietari. Joan Rifà/Silicor – Ceràmica d’autor[En línia].
LLOP S., J. (1994). Joan Rifà. Barcelona: Gal Art, cop.
RONDALLER (10/11/2020). Recordant el primer tren [En línia].
RONDALLER (31/12/2021). Museu al carrer (3) [En línia].
Més entrevistes
Entrevista a Armand Olivé Milian
Entrevista a Lívia Garreta
Entrevista a Nevenka Pavic
Entrevista a Angelo Gil Falcó
Entrevista a Carles Maurel
Entrevista a Pedro Llorente Martínez
Entrevista a Pere Aguadé
Entrevista a Rosa Sugrañes i Josep Cantacorps
Última actualització de la pàgina: 4/2/2025