• Carrer de la Providència, 11-15
  • Gràcia
  • Mosaic de rajola ceràmica
  • Segle XX
3 imatges | 1 participant
(Foto: Anònim)

(Foto: Anònim)

MOSAIC
Descripció: mural situat al vestíbul d’entrada de l’aparcament, a l’exterior, sobre una paret lateral. El mosaic està realitzat amb rajoles de ceràmica esmaltada amb quatre motius diferents: peça llisa, peça amb línia recta, peça en semicercle centrat i peça amb semicercle en un cantó. El fons de les rajoles és blanc i el dibuix blau fosc. L’habilitat de la decoració consisteix en crear un paisatge urbà amb un nombre reduït de models de rajoles en combinacions diverses.
Època: posterior a 1976, any de construcció de l’edifici
Autor: desconegut
Font de la informació: equip de redacció de l’Inventari participatiu – El mosaic del meu barri

EDIFICI
Arquitecte: desconegut
Època: 1976
Estil: contemporani
Ús original: residencial i aparcament públic
Font de la informació: Cadastre

ITINERARI 4 – Tècniques musives: un recorregut per Gràcia
Punt 8 de l’itinerari

El mosaic de rajola ceràmica
Històricament, els revestiments de rajoles procedeixen de l’arquitectura islàmica. Les seves formes i tipologies inclouen des d’alfardons, alicatats i socarrats, entre d’altres, que revesteixen façanes i cobertes d’edificis, espais interiors, paviments així com embigats i sostres, que aportaren funcionalitat i estètica als edificis. La ceràmica esmaltada arriba a la Península Ibèrica a partir del segle XII. El seu desenvolupament al llarg dels segles va ser de gran riquesa i es manifestà en la tradició hispanomusulmana, l’arquitectura mudèjar i el prestigi internacional de centres productors com el de Manises a València.

Les rajoles renaixentistes aportaren cromatisme i nous motius de caràcter religiós, motius florals i escenes de vida quotidiana com és el famós plafó de la xocolatada del segle XVIII conservat al Museu del Disseny de Barcelona. La rajola catalana popular s’especialitzà en rajoles d’oficis i de fruites.

A partir de la segona meitat del segle XIX la producció ceràmica s’industrialitza i a Catalunya comencen a aparèixer fàbriques que es dediquen a rajoles per a paviments i a arrimadors de parets. Però és amb el Modernisme quan es renoven les tècniques i se’n recuperen algunes de tant singulars com la tècnica del daurat. Els usos de la ceràmica policroma es despleguen per totes les parts dels edificis tot aportant color, contrast de volums, de formes i de textures, amb un fort valor ornamental que confereix identitat a l’arquitectura modernista catalana i bona part de l’etapa noucentista a través de plafons ceràmics.

A partir de la dècada de 1950 hi ha un ressorgiment de l’ús de la ceràmica en el revestiment de façanes i la decoració de vestíbuls de molts habitatges. Destaquen els plafons ceràmics murals amb composicions en relleu que poden anar signats per artistes plàstics i ceramistes.