Notícies

Des del 31 d’octubre de 2024 s’estan duent a terme la intervenció arqueològica motivada per la construcció d’un nou edifici plurifamiliar de set plantes i dues plantes soterrànies a la finca del carrer dels Ferrocarrils Catalans, 11-19 i carrer de Vilageliu i Gavaldà, 8-22, al districte de Sants-Montjuïc, promogut per una promotora privada.

Aquests treballs arqueològics estant sent dirigits l’arqueòleg Andrew Kelly (febrer 2025 fins l’actualitat), de l’empresa d’arqueologia AGER. Aquests treballs arqueològics han permès documentar l’extraordinària troballa d’un front de pedrera d’època romana datat entre els segles II-I aC, descoberta única i excepcional al nostre país. El 17 de març de 2025 es va localitzar el primers indicis d’aquesta pedrera, i durant els dos següents mesos s’han realitzat les tasques d’excavació i documentació arqueològica d’aquest tram de pedrera, incloent els treballs de fotogrametria, que han permès documentar amb detall aquest element patrimonial. A partir d’aquesta documentació tan exhaustiva, es podrà generar un model 3D de tota la pedrera, que tindrà finalitats didàctiques i d’investigació.

Tots aquestes feines arqueològiques s’han realitzat paral·lelament als treballs de construcció de l’edifici d’habitatges –fonamentacions-, i en cap cas han afectat als temps d’execució i d’entrega de l’obra. Atesa la importància d’aquesta excepcional troballa arqueològica, es procedirà a conservar un tram d’uns 8 metres de longitud i 3 metres d’alçada a la segona planta soterrània de l’edifici, de promoció privada.

Aquesta finca es localitza en el vessant sud-oest de la muntanya de Montjuïc. La muntanya de Montjuïc (177m) està formada per roques sedimentàries dipositades en un delta que desembocava a la Mediterrània durant el Miocè (fa 15 milions d’anys). Els materials provenien de l’erosió del massís de Collserola. Per la seva situació estratègica (al peu del mar i al costat d’una via fluvial com és el riu Llobregat), va ser el bressol de la ciutat de Barcelona. En els darrers 35 anys, gràcies a diversos projectes d’arranjament i millora de l’espai, s’hi han dut a terme descobertes arqueològiques que han ampliat la visió de la història de la ciutat.

De presència prehistòrica, destaca el jaciment del Taller de Jaspi , al peu del Castell de Montjuïc, al nord de la vessant que mira al port. Aquest taller de jaspi va ser explotat des d’època epipaleolítica (10.000 aC-8.000 aC), fins a època Neolítica (6.000-3.000 aC) i el Bronze Inicial (2.300-1.700 aC).

L’estratègica situació de Montjuïc va motivar els ibers a instal·lar-se al cim del turó i fundar un important nucli comercial i de poblament. Durant el període ibèric antic (s.VI-V aC.) ja existeixen evidències d’ocupació a la vessant sud-est de la muntanya. Pel que fa al període ibèric ple (segona meitat del segle V-IV aC.), l’ocupació de la muntanya es troba ben documentada gràcies a les excavacions de les sitges del Port o Via de Magòria, on durant les excavacions de 1946 i de 1990 es van documentar fins a 21 sitges de grans dimensions, que van ser destinades al comerç per via marítima. Aquest conjunt de sitges ibèriques es localitza a tocar de l’actual intervenció del carrer dels Ferrocarrils Catalans, 11-19.

Cal destacar que des del període ibèric, però sobretot des d’època romana, la muntanya de Montjuïc va convertir-se en la principal pedrera del Pla de Barcelona, i també de les colònies romanes del voltant, com Baetulo (Badalona) i Iluro (Mataró). Durant l’obertura del carrer dels Ferrocarrils Catalans l’any 1990, cal destacar la intervenció arqueològica que va permetre documentar un front de pedrera d’uns 50 metres de longitud i uns 10 metres d’alçada.

La intervenció actual al carrer dels Ferrocarrils Catalans, 11-19, ha permès documentar la continuïtat d’un nou front d’aquest tram de pedrera romana localitzat l’any 1990. És un tram de pedrera de gres blanc quarsític del Miocè, amb unes mesures màximes de 30 m de llargada per 5 m d’alçada i 4,5 d’amplada, tot i que aquestes últimes varien al llarg del front.

Es tracta, doncs, d’una explotació a cel obert dels gresos de la zona, on es treballava en diversos plans d’extracció, tant en sentit horitzontal com vertical, que produïa l’esglaonat que caracteritza aquest tipus de pedrera. Els blocs s’extreuen seguint les vetes naturals de la roca, i per les empremtes identificades varien de mida. Al mateix temps s’observen marques de pic, de tascons, i restes de ferro incrustades a la roca que segurament corresponen a aquesta activitat, sigui un element de percussió per extreure els blocs o per muntar una bastida o grua. Aquest front de pedrera es troba cobert per diversos abocaments de rebuig de la mateixa, que permetria datar aquest tram de pedrera entre la segona meitat del segle II i la primera meitat del segle I aC, la qual cosa ens indica que aquest tram quedaria amortitzat en aquesta època, just abans de la fundació de la colònia de Barcino. En els propers mesos es realitzaran els estudis dels materials ceràmics arqueològics exhumats, que permetran confirmar aquesta datació tan extraordinària, així com d’altres analítiques que permetran ampliar el coneixement del paleoambient d’aquest lloc, així com per acabar de concretar i definir millor la informació extreta durant els treballs de camp.   

Al mateix temps també s’ha localitzat abocaments d’ús domèstic d’època ibèrica (segle III aC) sobre estrats de rebuig de la pedrera romana (segle I aC). Aquesta seqüència d’estratigrafia arqueològica invertida s’explicaria pel fet que en el moment d’explotar la pedrera romana en cotes més altes, s’excavarien nivells ibèrics anteriors, possiblement sitges, que van ser abocats sobre el tram d’època romana ja explotat a les cotes inferiors.

Atesa la importància i excepcionalitat d’aquesta troballa es va contactar amb la investigadora Anna Gutiérrez Garcia-M, Cap de la Unitat d’Estudis Arqueomètrics de l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica (ICAC), i especialista en pedreres romanes:

“Es tracta d’un dels exemples més interessants de pedrera romana conservades a casa nostra, jaciments molt poc coneguts i encara menys sovint objecte d’excavació arqueològica donada la seva naturalesa que les fa passar inadvertides o emmascarades en el paisatge. D’aquí que s’erigeixi en un destacat element del patrimoni arqueològic, no només de Barcelona sinó del conjunt de Catalunya i fins i tot europeu.

A més, els materials localitzats durant l’excavació situen aquesta pedrera entre els segles II-I aC, cosa que la converteix en una de les més antigues de Catalunya, si no la més antiga amb datació confirmada arqueològicament (a l’espera de la confirmació definitiva derivada de l’estudi del material ceràmic documentat). Això la vincula molt probablement amb els primers moments de fundació de Barcino i de la consolidació de la presència romana a Hispania, i amb l’inici del fenomen d’urbanització que portarà a una modificació substancial del paisatge humà de l’actual Catalunya. Aquest és un aspecte especialment important tenint en compte no és fins a l’Alt Imperi que es dona el moment àlgid d’explotació de materials lapidis, vinculat principalment a la monumentalització dels espais públics urbans i gràcies a la finalització de la inestabilitat política del període anterior.

Per altra banda, la seva situació i context permet confirmar que és la continuació de la pedrera que ja fou descoberta i excavada anteriorment i que, per tant, el volum d’explotació derivat dels treballs en aquesta àrea del vessant sud-oest de Montjuïc fou molt més elevat que el que es creia. A més, les evidències d’extracció de pedra documentades són molt més clares i evidents que la majoria de les conservades al territori, degut a que no han sofert els processos d’erosió vinculats a les inclemències del temps, i per tant, permeten veure quines foren les eines, tècniques i estratègies d’extracció emprades de forma inequívoca. Tot això la converteix en un element clau per entendre les primeres fases d’un dels fenòmens més específicament vinculats amb el món romà (l’arquitectura i construcció en pedra) sinó també com un cas de referència essencial per l’estudi de la resta de pedreres  romanes i l’aprofitament dels recursos lapidis en època romana  a Hispania”.