Séale permitido a Barcelona congregar al mundo a una de esas fiestas colosales, verdaderas peregrinaciones de la humanidad, hacia el santuario de la industria, las ciencias, y las artes […] comparezcan aquí ataviados con las mejores galas de su producción y de su ingenio los países todos de ambos hemisferios, para que al recibir honra tan señalada, que ni el tiempo borra ni la gratitud olvida, pueda Barcelona escribir en letras de oro la fecha memorable del 8 de Abril de 1888, y consignar que la nación española, al renacer de su pasada grandeza, quiso entonar, ante todas las naciones del Universo, un cántico de amor y de alabanza al Progreso y a la Fraternidad de los pueblos. Barcelona, 7 de junio de 1887. Fco. de P. Rius y Taulet.

Aquestes foren les paraules que tancaren la proclama amb la qual l’alcalde de Barcelona va anunciar al món la voluntat d’organitzar la primera exposició universal espanyola, honor que sens dubte li pertocava en ser el centre comercial i industrial més important del país.

Les exposicions universals havien estat concebudes com una mena d’inventari, de catàleg en tres dimensions, de la producció universal, és a dir, de tota mena de productes, de totes les regions del món.  Malgrat ser una idea francesa, la primera exposició universal es va celebrar a Londres el 1851, dins del mític Crystal Palace. Aquest fou el primer edifici de ferro i vidre, en aquella època, el més gran del món, on es mostraren les màquines més modernes i els objectes que aquestes produïen. Entre 1851 i 1888, ciutats com París, Viena i Filadèlfia foren les seus de certàmens similars, en recintes i edificis cada vegada més grans i més innovadors.

Barcelona, aleshores una ciutat poc rellevant en el context internacional i que no disposava dels recursos de les grans capitals europees, va acceptar agosaradament el repte d’organitzar un nou concurs de les nacions, posant a prova el seu poder de convocatòria i la seva capacitat organitzativa. Amb un pressupost escàs, un cert grau d’improvisació i gràcies a la tenacitat inesgotable de l’alcalde Rius i Taulet, l’exposició va esdevenir un èxit inesperat. La mostra barcelonina, malgrat ser modesta, va col·locar el nom de Barcelona al costat del de París, Londres i Viena tot despertant la consciència adormida d’una ciutat que a partir de llavors aspiraria a ocupar el seu lloc entre les capitals d’Europa.