El 1333, lo mal any primer, ocupa en la memòria de Barcelona un lloc especial perquè fam i epidèmia anaren de la mà. Diverses cròniques recullen aquest episodi, però les rúbriques de Bruniquer ens diuen textualment que hi hagué En lany 1333, grans carestías, y peste per que en poc temps moriren mes de deu milia homens. La ciutat perdé un 20% de la població.
El 1348 una nau genovesa portà l'epidèmia a Barcelona, es tractava de la pesta negra, una pandèmia que originada a la Xina i transmesa a través de Síria, Anatòlia, Sicília i Gènova arribà a Barcelona per les xarxes comercials de la Mediterrània. El fossar sota la Plaça dels sants Just i Pastor n'és testimoni. A partir d'aquí la pesta ja no deixa de ser present a la documentació de forma reiterada: la de 1391 guarda relació amb un greu assalt al call jueu i el 1396 Martí l'Humà marxà a Perpinyà preventivament. Trobem períodes de diversos anys com 1452-58, 1465-66...en què sembla que l’epidèmia no abandona la ciutat.
En el tombant del s. XV al XVI i amb la intenció de donar una resposta institucional, el Consell de Cent va decidir crear la Vuitena del Morbo o comissió de vuit persones encapçalada pel Batlle del Morbo o Morber, un Bastoner en cap i sis oficials més. No ens ha d’estranyar ja que la jurisdicció en matèria de sanitat pertanyia totalment al govern municipal. El que en inici era una comissió provisional associada a l’emergència es convertí en comissió permanent. En el moment de crisi la Vuitena contractava un nombre reduït d’oficials anomenats «bastoners» que acomiadava en revertir la situació i certificar-se que havia tornat la salut. Al llarg del s. XVII la Vuitena es consolidà, s’amplià a Dotzena i es va dotar de més oficials.
En algunes ocasions l’epidèmia fou més lleu: 1507, 1515, 1520, però la documentació parla d’episodis molt durs: 1530 -1532, 1558 o 1589 any en què entre l'u de juliol i el 16 d'agost van morir 3.313 persones.
I de nou el 1650-1652 la ciutat entrà en pànic. Els Consellers hagueren d’obrir converses amb diputats del Real Consell i del Governador, ja que aquests darrers volien abandonar la ciutat mentre que els primers sostenien que la ciutat havia de restar guarnida. En aquesta ocasió el brot arribà procedent del nord d'Àfrica a través dels vaixells mercants valencians i catalans, malgrat les mesures preses la ciutat perdé un 20% de la seva població. El 1705 la pesta encara causà la mort de 10.000 habitants
Sembla que el principal paper del govern municipal consistia en no aturar l'activitat de govern. Encara que no tinguessin lloc a la Casa de la Ciutat, se seguien celebrant els consells per prendre resolucions relatives a qüestions puntuals com l'accés a la ciutat per terra o mar, la vigilància per part dels portalers, la garantia de proveïments, el confinament de contagiats, etc... Es vetllava que metges i cirurgians no marxessin de la ciutat, s’anomenaven guardes del morbo i es reforçaven els capdeguaytes per tal de mantenir activa la vigilància de la ciutat nit i dia i previsiblement per mantenir la comunicació amb altres nuclis de població amb fumeres o fumades de dia i focs de nit. S’encarregava i garantia la cerca de difunts, la recollida dels mateixos amb carros i lliteres i l'enterrament immediat, així com la crema d’objectes i robes.
També es promovien processons, pelegrinatges i pregàries mentre durava el contagi i celebracions solemnes amb Te Deums quan l'epidèmia acabava.
Si ens preguntem pel paper dels hospitals en aquestes ocasions, hem de tenir en compte un marc social extraordinàriament diferent a l'actual. A l’edat mitjana la paraula hospital tenia sentit de casa on es recullen pelegrins, pobres o malalts, que es pot fer extensiu a orfes, orats, dones, infants, i tot tipus de gent sense mitjans. Si bé és cert que abans de 1401 Barcelona tenia sis hospitals que es van reunir en un de sol, el de la Santa Creu, aquests distaven molt de ser llocs on la gent hi anés a guarir-s'hi i la cobertura que podien donar en situació d'epidèmia devia ser menys que escassa. El 1562 el Consell comprà el monestir dels Àngels vells com hospital de pesta però com que era massa proper a la ciutat el 1651 els contagiats s’instal·laren al Monestir de Jesús a l’actual cruïlla de Passeig de Gràcia- Aragó. La documentació ens diu que religiosos, doctor, cirurgians i assistents vetllaven en sales diferents malalts i convalescents.
Podeu consultar les Rúbriques de Bruniquer
Catàleg en línia de l’Arxiu Municipal de Barcelona
