Barcelona en postguerra 1939-1945

Amb la victòria franquista, la religió catòlica va quedar situada en el centre de tota la vida col•lectiva del país. L’Església, esdevinguda un actor principal de la dictadura, va aconseguir un control abassegador de la vida educativa, social, moral i cultural del país.

Durant els primers anys de la postguerra, Barcelona va viure una proliferació d’actes religiosos, tant en l’espai públic com en les escoles, edificis institucionals i culturals o monuments històrics. L’Auxilio Social es va dedicar a organitzar actes massius de confirmació i comunió de nens i nenes a la Plaça de Sant Jaume, davant de la Catedral i a l’Església del Pi, entre d’altres. El retorn del Crist de Lepant a la Catedral, en el recorregut entre la Plaça de Catalunya i la seu catedralícia, va ser una demostració massiva de l’aliança entre poder polític, Església i Falange. Les renovades celebracions del Corpus, la Setmana Santa, les múltiples celebracions de la Santa Misión i els Congressos Eucarístics provincials, eren un recordatori permanent de la nova Barcelona, nascuda de la «liberación» del 26 de gener de 1939.