El nomenclàtor municipal era un element que permetia simbolitzar l’obertura d’un temps nou per a la ciutat. De la castellanització i imposició de referents aliens a la memòria de la majoria d’habitants, que havia implantat el franquisme, es va donar pas a la catalanització i la recuperació de denominacions populars de places i carrers, cosa que es va traduir en canvis successius en el nomenclàtor.

Aquests canvis no es decidien a la plaça de Sant Jaume, sinó que sorgien des dels barris: el Consell Municipal del Districte proposava els canvis i el Ple del Govern els aprovava.

Tan rellevant era el nomenclàtor, que la primera acció que va decidir el Consell Municipal del Districte VII un cop constituït, va ser canviar el nom de diversos carrers. Per exemple, el carrer Zumalacárregui, un capitost carlí del segle XIX, va passar a ser anomenat carrer de Riego, el general progressista que donaria nom a l’himne republicà, molt afí als nous temps democràtics; i el carrer Unidad, canviaria el nom pel de carrer de l’Autonomia.