Arxiu Municipal de Barcelona

La recent troballa d’un refugi antiaeri inèdit durant les obres de la Sagrera s’incorpora al conjunt de més de 1.300 refugis que es van construir a Barcelona per a protegir la població civil dels bombardejos durant la Guerra Civil. Des de l’Arxiu Municipal de Barcelona, volem aprofitar per contextualitzar aquesta descoberta amb els fons documentals que conservem sobre la xarxa de protecció que es va desplegar per tota la ciutat durant el període bèl·lic.

La Guerra Civil espanyola (1936-1939) va ser la primera confrontació bèl·lica al món en la qual es va atacar la rereguarda de forma sistemàtica i programada amb bombardejos intensius i regulars. Això va comportar que per primer cop s’havia de dissenyar una estratègia per protegir el territori allunyat del front i salvaguardar a la població civil indefensa.
A Barcelona els primers atacs aeris importants es produiren quan l’exèrcit franquista va conquerir Mallorca. Així, els avions podien recórrer la distància en només mitja hora i, a més, volant des del mar els avions eren molt més difícils de detectar per donar l’alerta a la població.

El govern republicà, preveient que els atacs aeris es podien generalitzar, va començar a preparar-se. A Barcelona, al mes d’agost de 1936 es va crear el Servei de Defensa Passiva Antiaèria. Va ser aquest organisme el que va articular tota l’organització de la defensa passiva de la ciutat i va començar la construcció dels refugis antiaeris.

La documentació de la Junta de Defensa Passiva

L’Arxiu Municipal custodia la sèrie documental M101 – Junta Local de Defensa Passiva, que constitueix el testimoniatge paperer més complet d’aquest esforç col·lectiu a la ciutat. Aquest fons conté:

• Plànols tècnics de refugis projectats i construïts.
• Informes i actes de les sessions de la Junta.
• Correspondència oficial sobre l’avaluació de riscos i l’assignació de recursos.
• Directrius i normatives de construcció i ús.

Aquesta sèrie documenta el procés, des dels projectes més acurats fins a les solucions d’urgència, i reflecteix la dualitat entre l’acció institucional i l’esforç veïnal. El refugi trobat a la Sagrera, en ser de caràcter privat i vinculat a una instal·lació industrial estratègica, explica la seva absència dels censos públics que aquesta mateixa Junta elaborava.

Del document a la realitat: el cas del refugi privat de la Sagrera

La descoberta actual és un exemple paradigmàtic de com la realitat material completa la documentació històrica. Els plànols conservats a la sèrie M101 mostren, principalment, refugis de caràcter públic o semipúblic. El búnquer de la Sagrera, peròc, pertanyia a la categoria de refugi privat d’empresa, construït per iniciativa dels treballadors ferroviaris de la CNT per a protegir-se en un lloc de treball especialment exposat.

Aquesta tipologia constructiva —un búnquer excavat a cel obert amb formigó armat i una llosa de dos metres— difereix de molts dels refugis documentats, que sovint eren adaptacions de soterranis existents. La seva troballa subratlla la diversitat d’estratègies i solucions arquitectòniques que es van implementar durant el conflicte.

L’Arxiu com a eina per a la investigació arqueològica

El treball del Servei d’Arqueologia de Barcelona, que manté un mapa interactiu amb 1.317 refugis geolocalitzats, es va enriquint permanentment pels fons documentals. La documentació de l’Arxiu no només proporciona el context administratiu i legal de les construccions, sinó que sovint ofereix dades tècniques que guien la investigació actual.

La integració d’aquestes dues fonts —la documental i la material— permet reconstruir amb més precisió un capítol fonamental de la història de la ciutat. Cada nova troballa, com la de la Sagrera, dialoga amb els documents ja existents i contribueix a ampliar la comprensió de com Barcelona es va preparar i va resistir els atacs aeris.