IPC a la UE i per components

La inflació a la Zona euro ha recuperat amb més rapidesa de l’esperada valors propers al dos per cent, obligant al BCE a flexibilitzar la seva posició, prioritzant la consolidació de l’expansió del PIB. Amb la variació de juny es tanca momentàniament un període de sis mesos d’augments successius dels preus de consum. Un fet atípic imputable a la distorsió provocada per la pandèmia.

La fase lleument deflacionista que per obra i gràcia de la covid-19 va viure la inflació de la Zona euro durant la segona meitat de l’any passat s’ha transformat en un repunt notable en el que va de 2021. Un augment de més de dos punts percentuals que ha situat la variació interanual de l’IPC en valors que ja superen els immediatament anteriors a l’esclat de la pandèmia. Sembla un bon senyal del canvi de clima econòmic que lentament s’està imposant. Però no s’ha de menysprear l’efecte de factors com ara l’augment de la cotització del petroli i primeres matèries per l’augment de la demanda de les economies asiàtiques, més avançades en la represa de l’activitat econòmica i l’encariment de l’energia imputable a les mesures encaminades a frenar el canvi climàtic.

La notable divergència que durant els primers mesos de pandèmia va aflorar entre les variacions interanuals dels preus de consum d’Espanya i la Zona euro s’ha reduït els darrers mesos deixant de banda l’excepcionalitat del mes de febrer. La menor pressió inflacionista que d’ençà final de 2018 registrava l’economia espanyola en relació a la del seu entorn europeu ja és història. S’obre un nou cicle compensatori.

Si hom compara l’evolució interanual dels preus de consum entre Catalunya i la Zona euro, que el darrer mes presenta un saldo de set dècimes percentuals favorable (més inflacionista) a Catalunya, sorprèn la diversitat de resultats dels components de la despesa. D’entrada, només es pot parlar de convergència relativament plena en un dels dotze components: Lleure i cultura. La resta, com es pot observar al gràfic adjunt, mostren divergències significatives amb l’excepció de la despesa en Parament de la llar. La despesa en Habitatge i subministres i Transports és la que mostra una major divergència a l’alça imputable en bona mesura a l’encariment de l’energia. En sentit contrari, la despesa en Ensenyament i Comunicacions viu una etapa més deflacionista a Catalunya que a la resta de la Zona euro.