Accessibilitat a l'habitatge en propietat per districtes

Les diferències entre districtes pel que fa a l’accessibilitat a l’habitatge en propietat, més reduïdes que un any abans si s’obvia l’oferta nova de Ciutat Vella, reflecteixen que la recuperació dels preus immobiliaris s’ha generalitzat a la major part de la ciutat.

Un cop estimats, en l’apartat anterior, els valors mitjans dels índexs que mesuren l’esforç teòric que assumeixen els residents a Barcelona per accedir a un habitatge en propietat a la ciutat, fem un pas més i estimem aquests mateixos indicadors per a cadascun dels districtes, sota la hipòtesi –avalada per diferents estudis de demanda i enquestes- de que una bona part dels potencials compradors procura mantenir-se en el seu barri o districte. Que l’oferta d’habitatge disponible i la capacitat adquisitiva ho permetin ja és un altre tema.

Les dades que es presenten faciliten una immediata jerarquització dels diferents valors de les ràtios d’accessibilitat dels districtes en relació amb la mitjana de ciutat i els gràfics adjunts plasmen de manera inequívoca en quins districtes els seus residents tenen –suposant una família tipus amb ingressos mitjans- més fàcil o més complicat accedir a un habitatge en propietat. Tot i que són resultats teòrics, són prou il·lustratius i emmarquen el debat sobre la diversitat del mercat residencial de la ciutat.

Dels índexs presentats ens centrarem bàsicament en el que mesura l’esforç d’amortització en relació amb la renda en el segment d’habitatge usat. Bàsicament perquè més del 90% de les transaccions corresponen a habitatges de segona mà i la majoria es materialitzen mitjançant préstec hipotecari. Per sobre de la mitjana de la ciutat, estimat en un 30,4% de la RFD –el valor més elevat dels darrers set anys- hi ha cinc dels deu districtes: Ciutat Vella, Eixample, Les Corts, Sant Martí i, sobresortint, Gràcia. Dels altres cinc, només Sarrià-Sant Gervasi s’apropa a la mitjana. Els compradors d’habitatge residents a Horta-Guinardó i Nou Barris són els que, teòricament, han de fer menys esforç relatiu en funció de la seva renda per afrontar el rebut mensual de la hipoteca.

Que Sarrià-Sant Gervasi, amb un parc residencial car en relació a la mitjana de la ciutat, estigui per sota de la mitjana en termes d’esforç d’amortització s’explica perquè gaudeix d’uns nivells de renda molt per sobre de la mitjana de la ciutat. Gràcia, que encapçala la classificació, disposa d’una oferta residencial comparativament cara i una RFD dels residents a l’entorn de la mitjana de la ciutat. La posició de Ciutat Vella,  que es consolida en el grup capdavanter, s’explica per la revalorització de la seva centralitat i per la transformació que han viscut alguns dels seus barris de la mà del turisme i dels nous residents. Per contra, la ubicació més perifèrica i especialment l’absència de forces externes revitalitzadores del teixit urbà poden explicar la situació de districtes com ara Nou Barris i, fins a cert punt, Sants-Montjuïc i Sant Andreu.