Aquest novembre farà 50 anys de la mort del dictador Francisco Franco. Les generacions que van sostenir la lluita antifranquista i van bastir el nou règim democràtic poc podien imaginar que, dècades més tard, la democràcia es veuria de nou amenaçada per un neofeixisme en alça que troba en els més joves el suport principal. El dossier “Franco: la importància de no oblidar” de Barcelona Metròpolis aporta valuoses claus per interpretar aquest fenomen.

En els darrers anys, hem assistit a un intent de reescriure la història per falsejar-la i donar un altre significat al franquisme. Ara veiem amb més claredat la importància de preservar la memòria democràtica, perquè una part de l’èxit de l’extrema dreta radica a promoure la nostàlgia d’un temps d’ordre que mai no va existir, a idealitzar un passat inventat. Barcelona Metròpolis analitza el que està succeint, a Espanya i a gairebé tot el món occidental, de la mà d’experts destacats: Enzo Traverso, Julián Casanova, Anna López Ortega, Antoni Gutiérrez-Rubí, Carme Molinero, Gemma Lienas, Jordi Bayona, Carolina Orozco i Jordi Mir. L’editorial L’ascens del neofeixisme, de la directora de la revista, Milagros Pérez Oliva, adverteix que “cal explicar qui era Franco, què va significar el seu cop d’estat i com era el règim que va instaurar. Però tan important com clarificar el passat és veure quins són els elements del present que afavoreixen aquest ressorgiment”.

Enzo Traverso, reconegut historiador i autor de nombrosos llibres, analitza les noves formes d’autoritarisme d’extrema dreta, diferents de les antigues, però igualment letals. “Les elits neoliberals no anhelen un “Estat total” com la Itàlia de Mussolini, l’Alemanya de Hitler o l’Espanya de Franco; el seu objectiu és un estat d’excepció que suspengui la democràcia”, avisa.

Julián Casanova, catedràtic d’Història Contemporània i autor del llibre Franco, recentment publicat,  posa l’accent sobre la necessitat de continuar desenterrant la veritat del franquisme, ara que “hi ha una clara confrontació de narracions, una memòria dividida que projecta la llarga ombra d’aquest passat infame sobre el present democràtic”.

A l’article “Quan TikTok reescriu la història i la democràcia trontolla”, la politòloga Anna López Ortega explica que el franquisme torna a estar de moda sobretot a les xarxes socials, que una part creixent de la joventut segueix. “El discurs revisionista no ve en forma d’assaig, sinó en vídeos de trenta segons, en frases paròdiques, en un Twich entre bromes”.

Per la seva banda, el consultor polític Antoni Gutiérrez-Rubí també es refereix a l’enyorança autoritària que atrapa els joves. “Es pot sentir nostàlgia per una situació que mai no s’ha viscut en primera persona, per uns fets que no van existir o per uns personatges que tampoc no van ser com es perceben?”, es pregunta.

La historiadora Carme Molinero, investigadora del Centre d’Estudis sobre Dictadures i Democràcies (CEDID), contraposa el paper que van tenir les mobilitzacions socials durant el franquisme amb la crisi actual dels moviments reivindicatius. “Això està facilitant la consolidació d’unes dretes reaccionàries que qüestionen els avenços assolits als darrers anys”, afirma.

Entre aquests avenços hi ha els drets de les dones, que tornen a estar en perill. L’escriptora Gemma Lienas en parla en el seu article “Del ‘Jo també soc adúltera’ al #MeToo”. Parteix de dos períodes ben allunyats: el moviment que, als anys 70, exigia l’abolició de la llei que considerava l’adulteri com un delicte; i el més recent, del segle XXI, denunciant la violència sexual contra les dones.

Els geògrafs Jordi Bayona i Carolina Orozco analitzen la construcció metropolitana de Barcelona des de la perspectiva de dues grans onades migratòries, la del franquisme (entre els anys 40 i mitjan dècada dels 70) i l’actual, accentuada a partir del canvi de segle. “Les migracions han estat sempre una part important de la dinàmica demogràfica de les grans ciutats”, conclouen.

Tanca el dossier el politòleg i sociòleg Jordi Mir Garcia, que extreu les idees principals de la recent jornada “Educació o barbàrie”, impulsada pel Consell d’Educació Municipal, el Consell de l’FP i el Consell de la Joventut de Barcelona. “Davant dels discursos d’odi i exclusió, les escoles s’estan convertint en la primera línia de defensa”, diu.

Entrevistes a Antón Costas i Conrad Roset

L’economista Antón Costas repassa, en les pàgines de la revista, la seva trajectòria i pensament. Entrevistat per Andreu Missé, es confessa preocupat per l’augment de les desigualtats socials: “Perquè una economia funcioni bé, hi ha d’haver un pont que transformi el creixement en millores per als ciutadans”, diu.

L’altre protagonista d’aquest número és l’il·lustrador Conrad Roset, que fa un temps va fer el salt al món del videojoc i que, amb l’equip de Nomada Studio, ha aconseguit èxits mai vistos amb les creacions Gris i Neva. Una projecció que ha rebut el Premi Nacional de Cultura i la Creu de Sant Jordi. L’entrevista Albert García López.

A la secció Visions Urbanes, Luis Benvenuty examina les iniciatives per frenar la decadència de la vella artèria dels teatres de Barcelona. El nou Paral·lel dibuixa un futur prometedor a través de cinc eixos: les residències d’estudiants, la reforma de les Tres Xemeneies, la resurrecció del Teatre Arnau, la proliferació de restaurants selectes a les proximitats de la plaça d’Espanya i la reconversió d’aquesta plaça en una porta d’entrada més amable.

Per la seva banda, Joan Safont fa una reflexió sobre els trets de la identitat barcelonina que estan desapareixent sota la imposició d’un model globalitzat, pensat per al consum ràpid i la projecció internacional. “Aquest xoc entre dues maneres de viure Barcelona, entre la memòria i la marca, il·lustra el dilema que viu avui la identitat urbana”, afirma.

La poetessa Anne Carson, de pas per Barcelona per participar en el Festival Barcelona Poesia, és retratada per la seva traductora, Núria Busquet, que en dibuixa un perfil enigmàtic: “Hi ha dificultat per trobar un verb que descrigui el pas d’Anne Carson per Barcelona. Diries que hi va ser, o que hi va estar, o que va passar per la ciutat, va recitar, va llegir, va parlar. I després de marxar, va quedar un signe d’interrogació”.

El Barcelona en dades d’aquest número està dedicat a l’esport a la ciutat, des de la perspectiva de qui el practica i qui hi assisteix com a espectador: Quin percentatge de barcelonins fan algun esport? Quines són les disciplines estrella? Quants equipaments esportius hi ha i on són? Quins són els recintes amb més capacitat i els principals esdeveniments esportius?

Al Plec de Cultura, l’atenció del Debat se centra en el món de l’edició: És sostenible publicar 89.000 llibres l’any? Conduïts per Antonio Iturbe, nou experts debaten sobre els ets i uts d’aquesta qüestió que genera pocs consensos. “Les sospites de falta de sostenibilitat augmenten a causa del singular sistema econòmic del sector. Els llibres queden en dipòsit a les llibreries, que poden retornar els que no han venut, que van i venen”, explica Antonio Iturbe.

També al Plec de Cultura, Ricard Mas esbossa un mapa dels museus i espais d’art d’iniciativa privada que hi ha Barcelona. “No sempre són fruit d’emprenedors a la recerca de beneficis. També hi ha col·leccionistes orgullosos i descendents que promouen el llegat familiar”. A l’apartat de llibres, Xavier Domènech parla del llibre Candel, de Genís Sinca: “És sorprenent que la primera biografia de l’autor d’Els altres catalans hagi trigat tants anys a arribar”. Per la seva banda, Joan Palomés ressenya La hipocresia solidària, llibre d’Agus Morales. Quant a les pàgines d’exposicions, estan dedicades a Tinta contra Hitler, una mostra que es pot veure al MNAC i que desvetlla el descobriment de l’humorista gràfic català Mario Armengol, l’únic artista espanyol que va treballar massivament per a la propaganda britànica i dels aliats durant la Segona Guerra Mundial.

Tanca la revista el relat Renyines familiars, que signa Arià Paco. Les il·lustracions d’aquest conte, de la portada i del dossier són obra de Natàlia Pàmies, mentre que el protagonista de l’insert fotogràfic és Yosigo, nom artístic de José Javier Serrano, amb un treball que porta el nom de Riu avall.