Reflexions urgents en temps de pandèmia | Història(es) de malaltia i cures
En un món mediatitzat ens qüestionem com i des d'on es narren les memòries de la Covid-19 i el pes que tenen les cures com a forma de resistència a la història mèdica.
Per poder entendre el context actual de pandèmia, fa falta comprendre de forma exhaustiva com històricament s’han descrit altres crisis sanitàries, des de com operen les societats davant d’aquestes situacions, fins a qui s’ha vist més afectat i per què. És per això que, dijous passat, 18 de juny, i en el marc del Cicle reflexions urgents. Converses al voltant del (des)confinament, vam comptar amb l’ajuda de Diego Falconi, advocat i professor de literatura, i Rebecca Close, poeta investigadora i traductora per obrir un debat al voltant de les (contra)narratives relacionades amb malalties històriques i en diversos contextos.
Per tal de fer comparatives entre el context actual de crisi sanitària provocada per la Covid-19 i altres esdeveniments històrics, l’activitat ‘Història(es) de malaltia i cures’, va consistir en una reflexió no solament des de la perspectiva mèdica o bioètica, sinó també des de la perspectiva dels mitjans de comunicació, del dret, la política, la filosofia i l’art.
Destaquem del diàleg:
- La conversa va començar amb el plantejament de si aquests moments de crisis havien portat un sentiment de germanor en la nostra societat. Això va portar al fet que Falconi cités l’obra de Hannah Arendt, Hombres en tiempos de oscuridad, en la qual afirma que en aquestes circumstàncies la humanitat il·lumina momentàniament a aquelles persones “insultades i humiliades”. Amb el que Close va portar una altra pregunta: “si vivim en una societat basada en la producció i reproducció de mercats nous, quines identitats es veuen il·luminades i quines estan sent enfosquides?” D’aquesta pregunta sorgeix la idea que es crea una hipersensibilització, una vigilància (i autovigilància) dels anomenats “grups de risc”, que va explicar Close que també va ocórrer al segle passat amb l’arribada del VIH-sida. I així és com s’acaba decidint que el material de risc són els cossos, i en el nostre context actual estem parlant de cossos empobrits, envellits i/o racialitzats; que la seva pràctica de vigilància és justificada per aquest pensament epidemiològic. Per tant, es podria dir que els cossos blancs quedarien alliberats de la memòria d’aquesta pandèmia?
- Es va parlar de la geopolítica que porta la concepció d’un Nord i un Sud global que ens fa recordar l’existència d’una “jerarquia de vulnerabilitats”, amb altres notícies recents de com uns científics francesos volien usar el continent africà com a laboratori per a la vacuna contra la Covid. I altres esdeveniments del passat, de com la conquesta del continent americà va provocar segons experts com Jared Diamond, el major canvi poblacional humà en 1.300 anys, comptant amb 20 milions de morts de persones indígenes, i 5 milions d’aquestes causades per gèrmens que van portar els colonitzadors europeus, això ho recull en la seva obra Armas, gérmenes y acero. Morts “involuntàries” segons alguns teòrics espanyols. Tot això va portar a la pregunta de quines narratives quedaran inscrites avui dia en els mitjans, els cossos, la ciutat o en l’afecte, i que podem fer per no caure en la re inscripció de la diferenciació del nord i el sud.
- Per respondre a una pregunta de com estan resistint certes comunitats, es va parlar de les cures i també de l’existència d’una jerarquia d’aquestes, en la qual moltes vegades les persones migrants i/o racialitzades són relegades a aquesta càrrega. Es va esmentar a la Red de cuidados antirracista de Barcelona que ha tingut cura d’aquelles persones que han estat oblidades per la societat. Després es va parlar de la cura des de la part fisiològica i biològica, però també des de la intel·lectual, de la cura crítica, que reivindicava Michel Foucault al final de la seva vida, en haver contret el VIH.
