Inici / Noticia / 12 d'octubre 1492: "La conquesta del món": Què implica i què hauria d'implicar aquesta data en la nostra memòria col·lectiva?

12 d'octubre 1492: "La conquesta del món": Què implica i què hauria d'implicar aquesta data en la nostra memòria col·lectiva?

Cada any se celebra el 12 d'octubre com el dia de la hispanitat, que commemora el que molts anomenen el “descobriment i conquesta d'Amèrica”.

És una data que es diu que parteix la història com la coneixem en dues, i que no només va afectar profundament la història dels pobles llatinoamericans, sinó també la dels àrabs, gitanos i afrodescendents, entre d’altres.

Dimarts 13 d’octubre, en el marc de la Biennal de Pensament Ciutat Oberta 2020, l’Espai Avinyó va proposar la taula rodona virtual 12 d’octubre de 1492: “La conquesta del món”, per reflexionar sobre les possibilitats de crear una memòria col·lectiva sobre el que va passar abans, durant i després d’aquesta data. Tenint en compte el context actual, també reflexionem sobre quins límits institucionals ens frenen a l’hora de repensar el culte de certs personatges i d’iconografies als carrers, i com les volem transformar perquè reflecteixi, de forma democràtica, totes aquestes memòries plurals i diverses.

Per poder entrar al debat, vam comptar amb Míriam Hatibi, autora, activista contra el racisme i la islamofobia, perquè conduís un debat entorn del que commemora i amaga aquesta data. Vam convidar a José Romero-Losacco, antropòleg i doctor en ciències del desenvolupament estratègic, Nadia Hindi, professora del departament d’Estudis Semítics de la Universitat de Granada, Remei Sipi Mayo, escriptora i editora, especialista en temes de gènere, migració, i literatura de dones africanes i Nicolás Jiménez, sociòleg, co-autor de “Guia de recursos contra l’antigitanisme”.

José Romero-Losacco ens planteja en aquest sentit que, per poder entendre millor quines són les implicacions d’aquesta data, és necessari comprendre com era Espanya i Europa abans de 1492 i saber exactament què és “el que es va portar” com a relat oficial al continent americà, que no és més que la narrativa de “la reconquesta”. No obstant això, citant a Geraldine Heng en “La invenció de la raça en l’edat mitjana”, Romero sosté que a Europa ja es trobaven dispositius colonials des del segle XX, que després seran instal·lats en altres regions. Per tant, ens proposa que seria important descentralitzar l’any 1492 com l’any fonamental per analitzar el sistema-món modern que coneixem actualment.

En línia amb aquesta proposta, Nadia Hindi ens remet a un altre esdeveniment rellevant, “subproducte” del 12 d’octubre; el 2 de gener del mateix any, data que se celebra la presa de Granada com a últim bastió islàmic de la “reconquesta”, i que de fet és festiu a la ciutat. “Aquesta festa encapsula tot aquest procés d’expulsió, exclusió i etnocidi, que és pres i celebrat sobretot pels sectors més racistes i d’extrema dreta, de manera que és una festa totalment racista, antidemocràtica, que clarament atempta contra la identitat arabo-islàmica i jueva de la ciutat”. Hindi compara aquest procés d’etnocidi que es va exercir en la península ibèrica amb un altre esdeveniment més recent: la colonització de Palestina per part d’Israel, que torna a recalcar l’eix de superioritat-inferioritat d’Occident sobre l’islam.

Paral·lelament, Remei Sipi amplifica aquesta revisió històrica afegint més significats sobre el 12 d’octubre, ja que també representa el dia de la independència de Guinea Equatorial, ex colònia espanyola, el dia de celebració de la qual va ser, de fet, imposat per les autoritats colonials de l’Espanya franquista. Va ser l’any 1968 quan Espanya va unir de manera forçosa els diferents territoris i pobles amb realitats diametralment oposades, malgrat l’advertiment dels grups ètnics, particularment de la minoria ètnica Bubi, de les possibles problemàtiques que això podria portar. A això li va seguir la complicitat espanyola amb la dictadura de Francisco Macías Nguema, la presidència de la qual va durar 11 anys, i que va portar nombrosos assassinats igual que altres conflictes entre comunitats. I encara després de la promesa que la influència espanyola sobre el país s’aniria diluint amb el temps, aquesta segueix més present que mai.

Davant això, Nicolás Jiménez explica que, a més dels diferents esdeveniments esmentats amb aquesta data, hem de recordar que el que se celebra és el Dia de la Hispanitat. Per tant, ens hauríem de preguntar: Què és la hispanitat? Quines identitats la conformen? Quines identitats estan sent celebrades?

Per a això, Jiménez assenyala que “la construcció que s’ha anat fent de la hispanitat en la península ibèrica és a través de dues negacions: de no ser moro, i de no ser gitano”. Parlant històricament de l’exclusió dels gitanos a Espanya, els Reis Catòlics són un altre dels símbols fonamentals que se celebren en aquesta data, reis que van crear més de 230 lleis antigitanes, i que han provocat que no siguin reconeguts com a poble per la Constitució Espanyola. Un exemple d’això és que el 8 d’abril, Dia Internacional del Poblo Gitano, no és festiu al país o bé, que un dels moments més tràgics per a la historia gitana a Espanya, la de la Gran Batuda de 1749, no forma part de les grans fites històriques que es recordi per les institucions d’Espanya.

Però què implica aquest debat de cara a la constitució d’una història alternativa i una memòria democràtica en relació al 12 d’octubre de 1492?

Per Nadia Hindi, si volem realment comptar amb el pluralisme que tant celebra Europa com  a quelcom constitutiu, seria important contrarestar aquesta mirada històrica de la majoria blanca europea, descentrar-la i complexitzar-la, creant una narrativa consensuada de forma col·lectiva i inclusiva. Per a això és necessari una contínua disposició a deconstruir mites històrics, narratives espanyoles i europees que necessiten ser qüestionades a ulls dels fets històrics, a més de respectades i ateses les diverses memòries. Tanmateix, Hindi es pregunta, qui vol realment sotmetre’s a aquest escrutini?

Acabem la conversa constatant que és un gran moment per pensar en futurs. Hem de  re significar-ho tot. Encara que, de quina manera?

Preferiblement incloent valors de la justícia social, però ja no solament això, aquest procés que hem d’emprendre també hauria de transcendir l’àmbit del simbòlic i arribar a les condicions materials. No podrà haver-hi un debat real sense les persones marginalitzades de la societat. Com apunta Remei Sipi “les estratègies que ens permeten fugir de les polèmiques tampoc són solucions als problemes reals. Això fa que sigui molt difícil la construcció d’una història de futur que realment pugui incloure a tothom. Perquè com es pot construir un futur millor des d’unes desigualtats tan profundes?”.

Podeu recuperar tota la sessió en aquest enllaç al nostre canal de Youtube i en aquest podcast al nostre canal d’Ivoox.

Comparteix aquest contingut