BCN Acció Intercultural

Tenint en compte les reflexions i preguntes claus de la primera sessió del cicle ‘Museus (Im)possibles’, es va proposar visitar, la col·lecció des d’un altre lloc i preguntar-nos: Quina és la intenció, naturalesa, origen, jerarquia i contraposició dels objectes presentats? Què ens diuen? Per qui han estat creats? Qui està representat? Com estan presentats? Qui fa de narrador/a? Qui escolta (a qui va dirigit)? Què sentim? On estem en la col·lecció?

Per generar aquest diàleg convidem a Suset Sánchez, comissària, crítica d’art i investigadora, llicenciada en Història de l’Art per la Universitat de l’Havana (2000) i Màster en Història de les Arts Contemporànies i Cultura Visual per la Universitat Autònoma de Madrid, la Universitat Complutense de Madrid i el Museu Nacional Centre d’Art Reina Sofia (2013).

Sánchez ens explica que per a analitzar l’art contemporani i el rol dels grans equipaments museístics de les ciutats, cal tenir molt present la relació entre la gestió pública i privada, aquest híbrid que s’ha creat a través del concepte de la indústria cultural. Aquesta relació està influenciada, no només pels gustos particulars (dels mecenes actuals), sinó també pels objectius corporatius, o de la missió institucional, de qui col·lecciona i administra obres.

D’altra banda, quan anem a un museu d’art contemporani, segurament ens trobarem amb una col·lecció de “fragments” que obeeixen al context històric i geopolític del territori. Aquesta mirada fragmentada està íntimament lligada al vessant nacionalista de cada institució. Per això, el que veurem no pot representar en si una totalitat, només una visió inacabada i fragmentària.

Un altre concepte suggeridor que Sánchez ens va introduir, va ser el de les “zones de contacte” relacionades amb les col·leccions dels museus d’art contemporani. Mary Louise Pratt, lingüista i experta en literatures modernes, va definir aquestes zones com a “espais socials on cultures dispars es troben, xoquen i s’enfronten, sovint dins de relacions altament asimètriques de dominació i subordinació, com ara el colonialisme, l’esclavitud, o les seves conseqüències en el món d’avui”.

En aquest sentit, Sánchez ens proposa ampliar la llista de preguntes que hem de fer-nos a l’hora de visitar un museu:

• Quina és l’estructura que sustenta les obres?
• Què és el que hi ha al voltant?
• Com s’han situat?
• Com s’han emplaçat?
• Quin és el text de sala que està situant l’obra dins d’un determinat discurs?
• Quin és el moviment que ens estan forçant a fer amb el recorregut museogràfic?
• Per què ens guien d’una determinada manera?
• Cap a quines obres estan posades l’atenció i quines adquireixen una posició secundària?
• De l’arxiu de l’exposició, quines imatges s’han decidit incloure, i com s’han inclòs?
• Quina és la memòria que queda d’una exposició?

En definitiva, les col·leccions narren solament fragments, però, és això una qüestió casual o intencional? Així, Sánchez ens convida a pensar sobre les ideologies i pensaments que hi ha darrere les col·leccions. També ens convida a pensar què pot ser més o menys explícit i com s’articula la construcció política del que estem veient. El Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA) no és una excepció a aquesta realitat.

Més informació:

Consulta el >>podcast<< penjat al web de la Xarxa de Ràdios Comunitàries de Barcelona.

Si vols estar al dia, subscriu-te al nostre butlletí i segueix-nos a les nostres xarxes socials: Twitter: @EspaiAvinyo | Facebook: @BCNAccióIntercultural | Youtube: BCN Acció Intercultural