Inici / Noticia / L'ENTREVISTA | Catàrsia: “Si realment totes som iguals, per què ens tracteu diferent?”

L'ENTREVISTA | Catàrsia: “Si realment totes som iguals, per què ens tracteu diferent?”

Catàrsia és un col·lectiu de joves asiàticdescendents de Catalunya, que va néixer ara fa un any.

Ens trobem amb la Cristina, la Gemma, la Mary Grace i la Jen, per parlar sobre prejudicis, estereotips, racisme i sobre conceptes com el privilegi blanc i la fragilitat blanca o el 'Model Minority'.

Com es va crear el col·lectiu Catàrsia

Gemma: va ser una combinació de diferents factors. Per les inquietuds de les persones que formem el col·lectiu i, paral·lelament, perquè la coordinadora del departament d’interculturalitat de Casa Àsia escoltava per part de bastantes persones asiàticdescendents el mateix discurs: la manca d’un espai on compartir les nostres vivències com asiàticdescendents i racialitzades.

Què us aporta formar part d’aquest col·lectiu?

Gemma: com que hem nascut i crescut aquí, el nostre entorn ha estat majoritàriament autòcton blanc, i sempre hi han hagut certs temes ‘tabú’ que tot i pensar mai sortien a les converses. Per tant, el que m’aporta és l’acompanyament, el coneixement i el suport mutu cap al camí de trobar la meva identitat.

Mary Grace: la generació anterior a nosaltres, la dels nostres pares, va arribar amb la mentalitat de treballar i buscar-se la vida, però nosaltres tenim una altra mentalitat. Ens sentim d’aquí i tenim la necessitat de mostrar la nostra veu, que encara no és visible en aquesta societat, i Catàrsia ens ofereix aquest espai.

Cristina: més enllà de les diferències o les trajectòries individuals, de cara a la societat, som el mateix pac homogeni. El fet d’agrupar-nos entre persones de diferents països asiàtics ens permet mostrar que la heterogeneïtat existeix.

Com asiàticdescendents, heu de fer front a nombrosos prejudicis i estereotips. Com són aquest tipus de prejudicis i estereotips?

Cristina: que som submises, tranquil·les, obedients i que mai ens queixem. En el pla sexual, que som exòtiques… tota la idealització que gira entorn del cos racialitzat. Existeix el concepte anglès de Model Minority (Comunitat minoritària model); com que no ens queixem, ens integrem molt bé, i això crea una dificultat afegida alhora de portar una lluita més activa o parlar del racisme invisibilitzat.

Gemma: a nivell laboral, hem d’escoltar que si treballes molt és perquè ets filipina i si treballes poc també. Hi ha un punt bastant absurd en el tema dels estereotips. Sento que acabo sent representant de la meva comunitat, faci el que faci. A més, a vegades se’ns instrumentalitza, ja que se’ns incorpora en un grup o en una feina per donar una nota de color, per donar una imatge més ‘progre’.

Jen: normalment som l’únic referent que tenen els nostres amics. En el meu cas, tal i com em comporto és com es pensen que es comporten tots els filipins. I això no és veritat. De la mateixa manera que una persona catalana no representa tots els catalans.

Com activistes contra el racisme i la discriminació, com creieu que s’haurien de contrarestar o desmuntar les narratives discriminatòries que afecten les persones d’origen asiàtic / racialitzades?

Gemma: primer, apropar-se a parlar amb les persones i conèixer-les. I si es té algun dubte sobre qualsevol estereotip cal preguntar. A vegades quan ens queixem de les bromes sobre persones asiàtiques ens diuen que exagerem. Minimitzar aquest humor també és contribuir al racisme. Crec que és important reconèixer el propi racisme, cosa que no és fàcil. Hi ha gent que es pensa que si reconeix el seu propi racisme és mala persona. I no es tracta de ser mala o bona persona sinó de conscienciació, ja que el racisme és estructural. Nosaltres mateixes de petites hem renegat de la nostra identitat, de la cultura dels nostres pares, perquè volíem sentir-nos d’aquí. Però amb el temps hem anat prenent consciència i hem acabat per acceptar-la. Però no ha estat fàcil.

Dijous passat vau realitzar un taller sobre el privilegi blanc. Per que hem de parlar sobre privilegi blanc en el marc de la lluita contra la discriminació i el racisme? 

Gemma: el taller pretenia mostrar que, tant les persones racialitzades com les persones blanques, som víctimes de les mateixes estructures. El racisme no només implica a les persones racialitzades. El racisme és cosa de tothom i, per tant, és important que totes i tots hi participem. Tothom forma part d’aquestes dinàmiques i som còmplices de les mateixes.

Fa poc vau realitzar el vídeo ‘Creus que realment totes som iguals’?. Que volíeu transmetre amb aquest vídeo? 

Cristina: volíem transmetre el cinisme de no reconèixer el racisme dins d’una ciutat que s’autoanomena ‘multicultural’, i que afirma que totes les persones tenim les mateixes oportunitats. El missatge és molt clar i enfocat a un target concret que es pensa que no és racista.

Jen: visibilitzar el racisme de baixa intensitat. La societat pensa que el racisme és atacar o insultar a una persona. El racisme que nosaltres rebem és molt subtil i el vídeo ho transmet molt bé. Si realment totes som iguals, perquè ens tracteu diferent? Pel nostre aspecte ens esteu dient que som submises, que seguim les regles, que som bones estudiants… Això és marcar la diferència.

Què recomaneu per fer un vídeo o una campanya contra el racisme/discriminació? Què és el que considereu que no s’hauria de fer?

Cristina: que darrera l’equip hi hagi una persona que ha viscut aquesta experiència, perquè sinó el missatge estarà esbiaixat. Que sigui el màxim participatiu possible, tant des del pensar el que i el com amb les persones amb les qui es vol treballar, com amb el producte final que es creï. Cal contrarestar-ho.

Gemma: es pot teoritzar, però hi ha coses que s’han de viure. No poden acaparar el nostre espai, que ja de per sí és escàs. No ens poden considerar com a col·laboradores i que desprès s’apropiïn del nostre missatge. Sabem que existeixen bones intencions, però també critiquem això. A vegades aquestes pròpies bones intencions són contraproduents.

El concepte d’identitat cultural ens permet identificar-nos com a subjectes d’unes dinàmiques i relacions basades en valors, costums i tradicions específiques. Com es construeix la vostra identitat? 

Gemma: fins i tot com a col·lectiu estem construint des de les nostres diferències un discurs que sigui l’eix comú en la lluita antiracista i de construcció identitària. La identitat es construeix amb els inputs que t’arriben de la societat, per no sentir-te diferent. I si tu et sents d’una manera però la gent t’està dient que no pots ser d’aquesta manera. Que fas? Fins i tot, les nostres pròpies comunitats ens veuen com a catalanes perquè hem nascut aquí. És aquesta dualitat. El nostre discurs també és el d’intentar deconstruir el que és ser català o espanyol, o d’aquí o d’allà. La idea de la puresa és falsa.

Cristina: existeix una narrativa de la cultura d’origen familiar que es creua amb les discriminacions, la diferència i lo exòtic. Un discurs negatiu en el qual no t’hi vols veure relacionada i que, com a conseqüència, pot portar al rebuig i al no voler identificar-nos amb la cultura familiar. Això ens ha portat a algunes a fer servir estratègies d’assimilació, de passar desapercebudes, de no voler reconeixe’ns en aquest aspecte. Personalment, fins als 18 o 19 anys em costava molt parlar en xinès a l’espai públic per vergonya però també per por a possibles reaccions. I a dia d’avui encara em passa a vegades. Quan vivim aquesta violència diària traduïda en actituds racistes i sexistes, aquestes experiències també configuren la nostra identitat.

Avui en dia els principals canals de difusió del discurs d’odi són l’espai públic, les xarxes socials (així com altres plataformes d’internet) i els mitjans de comunicació. Quin creieu que és el paper dels mitjans en la creació i propagació d’aquest tipus de discurs? 

Gemma: en general acostumen a construir una imatge bastant negativa de la migració i la racialització. Aquesta manera de fer notícies perpetua un racisme més implícit i quotidià que sustenta el racisme més explícit.

Jen: els mitjans de comunicació se centren massa en la nacionalitat quan es tracta de descriure un fet i potser no és rellevant. També creen uniformitat a l’hora de fer les noticies, com si totes les persones d’una nacionalitat ens comportéssim de la mateixa manera. Tot això contribueix a reforçar i perpetuar els estereotips i eliminar-los de l’imaginari col·lectiu és molt difícil.

Què hauria de fer l’administració per contribuir a transformar aquest imaginari?

Gemma: primer de tot, escoltar. Abans de fer i planificar coses que puguin anar bé a les comunitats, cal parlar-ho amb elles. La planificació s’ha de construir des de baix i no des de dalt. No han d’entendre la migració i les persones racialitzades des del punt de vista del coneixement i la riquesa que aportaren a una ciutat. A nosaltres no se’ns ha de jutjar o valorar pel que aportem o pel que no.

Jen: que s’involucrin. Per exemple, a Ciutat Vella la majoria de població no és autòctona i, per tant, molts cartells els fan en urdú, filipí i en àrab. L’administració ha de ser conscient de la diversitat de la seva població.

Cristina: escoltar i donar espai a les diferents narratives. Crear espais de diàleg i debat, sent conscients que potser el debat que se’n generi no arribi a un consens; que tot i la voluntat, hi hauran discrepàncies. Perquè aquí és on realment coneixerem la diversitat de discursos i potser això portarà a l’administració a plantejar-se el seu lloc de parla i la seva mirada, a qüestionar-se i a revisar-se. Però clar, com planteges algo així en un espai institucional quan hi ha uns objectius marcats? Aquesta és alguna de les preguntes que em faig.

Comparteix aquest contingut