Inici / Noticia / L'ENTREVISTA | Esmeralda, cuidadora interna: “Estem pràcticament empresonades al nostre lloc de treball”

L'ENTREVISTA | Esmeralda, cuidadora interna: “Estem pràcticament empresonades al nostre lloc de treball”

El 8 de març és el Dia Internacional de la Dona. Moltes dones faran vaga per denunciar les violències i les desigualtats estructurals. N'hi ha moltes que en farien, però no podran. Aquest és el cas de l’Esmeralda (nom fictici).

Parlem amb l’Esmeralda, dona migrada i treballadora de la llar i de la cura, un dels col·lectius més invisibilitzats i precaritzats. Fa tres anys que va arribar a Catalunya perquè la situació al seu país d’origen, Hondures, no era fàcil. Forma part de la 'Asociación Mujeres Migrantes Diversas' que lluita pels drets d’aquest col·lectiu.

Gran part de les dones migrades i refugiades són exposades a riscos, explotacions i violències pel fet de ser dones, estar soles i ser pobres. El fet de viure en un altre país pot generar una condició d’aïllament i una situació de discriminació que les fa estar en una situació de major vulnerabilitat.

Tot això es manifesta en la invisibilitat social, en la precarietat i la desprotecció laboral, la invisibilitat de les tasques de la llar i de la cura (activitat ocupada majoritàriament per aquestes dones) així com la manca d’oportunitats per accedir a treballs més qualificats, de responsabilitat i amb major remuneració. Aquest és el cas de l’Esmeralda, amb qui conversem sobre les violències invisibles d’aquestes dones invisibilitzades.

Vas arribar a Catalunya ara fa tres anys. Com et va rebre?

Em vaig quedar a casa d’un parent del meu marit. Al poc temps vaig trobar el meu primer treball. Treballava de 9 h a 15 h, cuidant a una persona gran i ocupant-me de la neteja, la compra de la casa, etc. Guanyava 500 euros i amb això pagava la meva habitació, la targeta de transport públic i el menjar. Em quedaven uns 200 euros per enviar als meus tres fills i al meu marit a Hondures.

Havies treballat abans en el sector de la llar i les cures?

De manera remunerada no. Però a Hondures els familiars cuiden a les persones grans. Quan la meva àvia i la meva mare van emmalaltir vaig ser jo qui es va encarregar de cuidar-les.

Quina és la situació laboral d’aquest sector a Espanya?

Estem pràcticament empresonades al nostre lloc de treball. Existeix un horari molt estricte i no podem sortir al carrer quan volem. Hem d’adaptar-nos al caràcter de les persones grans que cuidem i conviure-hi 24 hores, la qual cosa no és fàcil.

Hi ha moltes dones treballant com a cuidadores internes que són universitàries, doctores… però ens trobem cuidant a persones grans perquè, malauradament, el nostre títol no és fàcil d’homologar. Cal pagar unes taxes i des del país d’origen ens han d’enviar uns documents, la qual cosa es tradueix en una inversió econòmica que moltes no podem assumir. És un obstacle.

Les que estem internes volem preparar-nos i avançar però no tenim temps per a poder formar-nos. En el meu cas, treballo de dilluns a dissabte i només disposo de 12 hores lliures a la setmana. El diumenge treballo 5 hores en un altre lloc i el poc temps que em queda el dedico a treure’m els cursos que l’administració ens exigeix per obtenir l’arrelament social a Catalunya.

Quin tipus d’irregularitats existeixen i patiu les treballadores d’aquest sector?

A nivell legal, hem d’estar anys internes perquè el patró ens faci el contracte. És en aquest sector on és més fàcil trobar oportunitats laborals i que se’ns faci un contracte laboral. La llei ens obliga a demostrar 3 anys d’empadronament ininterromput, per després poder fer l’arrelament laboral. Aquest requisit ens obliga a acceptar aquests treballs.

La Llei d’Estrangeria és molt dura per a nosaltres. No podem sortir del país ni anar a veure als nostres fills. Psicològicament és difícil. Físicament també. A mi no m’han pegat encara, però a moltes companyes les han maltractat, pegat i retirat l’alimentació. En el meu cas, des que vaig entrar a treballar en aquesta llar fa dos anys, he sofert assetjament per part de l’ancià que cuido. Encara que li digui que em respecti, a la que em descuido em toca. Són moltes coses que sofrim dins de les cases.

Les famílies d’aquí s’aprofiten de la situació de les dones migrants?

Si bé és cert que hi ha dones en situació regular, la gran majoria de les que treballem en aquest sector ens trobem en situació irregular. Com saben que som més vulnerables, algunes famílies s’aprofiten a tots els nivells. Per exemple, a vegades ens amenacen amb denunciar-nos a les autoritats i per por a que això passi i ens deportin no actuem. És una lluita diària de supervivència, perquè a la que et relaxes t’humilien o et menyspreen.

Formes part de la ‘Asociación Mujeres Migrantes Diversas’. Què t’aporta?

Per mitjà de l’associació he après tots els meus drets i deures. He conegut molts beneficis que podem tenir sense necessitat d’estar en situació regular. Malauradament, no tots s’estan complint, i per això seguim lluitant, perquè es facin realitat. És un gran suport.

Què és el que reivindiqueu?

Lluitem per la ratificació del Conveni 189, perquè totes les persones que treballem com a cuidadores internes tinguem els mateixos drets i beneficis que una persona que treballa 8 hores al dia. Reivindiquem el dret a la Seguretat Social i a l’atur. Reivindiquem tenir una vida digna i rebre un millor tracte. Tal com diu la dita ‘Cuida a qui et cuida’…

Perquè al contrari del que poden pensar algunes persones, no venim a apropiar-nos del treball de ningú; venim a fer el treball que ningú vol fer. Ni els propis fills aguanten de vegades als seus pares!

El 8 de març és el Dia Internacional de la Dona. Moltes dones faran vaga per denunciar les violències i les desigualtats estructurals. Una vegada més, la mobilització s’articula en quatre eixos: laboral, estudiantil, de cures i de consum. L’objectiu és parar en tots els àmbits per visibilitzar el que passa quan les dones no hi són. Podeu fer vaga? Us sentiu representades?

Jo no puc fer vaga. El 8 de març passat vaig ser a l’associació una hora i mitja per ajudar a fer una pancarta. Res més.

Em sento representada per les altres dones que poden i tenen aquest temps i la llibertat de sortir per les que estem tancades. Ens sentim representades per mitjà d’elles, encara que som conscients que no tenim els mateixos drets ni beneficis pel fet de ser migrants pobres i racialitzades. La nostra situació és més complicada per ser estrangeres; hem de lluitar més.

Què els diries a les administracions?

Que ens donin més suport i que no ens tanquin les portes. Per exemple, que ens ofereixin cursos formatius adaptats a les nostres necessitats. Existeixen massa obstacles que no ens permeten optar a millor vida…

[L’entrevistada no ha volgut mostrar la seva identitat].

Comparteix aquest contingut