BCN Acció Intercultural

Paloma Chen és nascuda a Alacant, de pares xinesos immigrants i criada a Utiel (Comunitat Valenciana). És periodista, escriu sobre temes d’art, cultura xinesa i migracions. Les experiències de la seva infància van impulsar la seva investigació periodística “Crecer en un ‘chino'”. Col·labora amb diferents projectes i mitjans com El Salto, El País i À Punt Media. Ha cogestionat la plataforma Tusanaje, amb la qual ha coorganitzat jornades culturals com la I Trobada de la Diàspora Xinesa a Espanya, al Matadero de Madrid. Ha guanyat el Premi Nacional de Poesia Viva “L de Lírica” 2020, per la seva poesia sobre la identitat intercultural i l’existència híbrida.

Paloma Chen va ser una de les formadores del Curs de Comunicació Intercultural, #ComuniCanvi, en la 3ª sessió ‘Anàlisi de la Covid-19 com a agreujant del racisme contra comunitats asiàtiques i asiàticdescendents’. Amb ella conversem sobre mitjans de comunicació i racismes.

Durant la formació, vas presentar el projecte ‘Créixer en un “xinès”’. D’on sorgeix? Quin és l’objectiu? Quins temes tracta? Quin està sent el seu impacte?

És un projecte que sorgeix de les meves experiències personals. Jo vaig créixer a Utiel (Comunitat Valenciana), un poble d’uns 11.000 habitants. La meva família, que va arribar a Espanya en els anys 90, va obrir un restaurant xinès al poble, l’únic. A mi sempre m’han conegut com la noia xinesa del poble i al meu germà gran com el noi xinès del poble.

Des que sóc petita he passat molt temps en el restaurant i sempre m’ha cridat molt l’atenció com interactuaven els clients amb els meus pares, i com en aquest espai hi havia moltes tensions, racisme o discriminació.  I per descomptat, en ser l’única noia xinesa de l’institut, vaig sofrir molt per ser diferent.

Conforme m’anava fent gran, em vaig anar trobat amb altres persones, que com jo, quan eren joves estaven en restaurants o en basars. A partir d’aquí, em vaig adonar que hi havia moltíssim desconeixement sobre la nostra vida, sobre els descendents xinesos i sobre el que es diu la “segona generació”. No m’agrada molt utilitzar el terme “segona generació”, perquè nosaltres no hem migrat, hem nascut aquí, encara que algunes de les persones que vaig entrevistar sí que havien migrat.

També m’interessava molt el llenguatge: està molt normalitzat anomenar “xinès” a qualsevol lloc que estigui regentat per persones xineses o de trets asiàtics. I tant a mi com a moltes de les persones que vaig entrevistar, ens molestava o ens cridava molt l’atenció el fet que es posi el focus en la nostra nacionalitat o en la nostra alteritat. Per això volia explorar aquest terme.

Es tracta d’un reportatge multimèdia on vaig entrevistar a una gran varietat de persones d’origen xinès, sobre temes que em ressonaven: els avantatges i inconvenients que té estar entre dos mons, el racisme, la discriminació, o els conflictes idiomàtics: no poder comunicar-te bé amb els teus pares.  Com les migracions són molt diverses, el reportatge el vaig acotar a persones que s’han criat en restaurants i basars per posar una perspectiva de classe.

El reportatge evidencia la necessitat d’establir una xarxa, perquè molts vam créixer molt aïllats, pensant que érem els únics que ens sentíem així. Totes les persones que l’han llegit m’han dit que els ha agradat i estic contenta que hagi pogut aportar una mica.

La pandèmia de la Covid19 ha agreujat els discursos racistes cap a comunitats asiàtiques (sinofòbia). Tanmateix, això no és nou. Quan sorgeix aquesta estratègia per discriminar a les comunitats racialitzades?

En el curs volia deixar molt clar que la Covid19 no ha inventat el racisme, no és que de sobte hi hagués més rumors, sinó que hi havia un clima propici per a això. Des dels anys 80 i 90, des que van venir les migracions xineses, van començar tots els rumors sobre els restaurants xinesos i els xinesos. I de fet, cada poc temps, malgrat les campanyes que es realitzen, tornen els mateixos rumors. Evidentment, amb el tema de la Covid19, han tornat.

Al principi de la pandèmia, en els mitjans hi havia un discurs molt culpabilitzador: que les persones xineses s’estan contagiant per culpa dels seus hàbits alimentaris o higiènics. A mi em sembla una bogeria aquesta alteritat i aquesta exotització absoluta, com si hi hagués l’estàndard de civilització blanca, civilització occidental: “si no feu el mateix que nosaltres ni teniu els mateixos costums alimentaris o higiènics, sou una desviació i és un estigma”.

A part de tot aquest clima propici, jo volia posar l’accent on comencen les narratives. Jo crec que els mitjans de comunicació tendeixen a parlar de manera molt superficial i molt anecdòtica, sense entrar en el context. És per això que en la formació em remunto a la història del colonialisme, al segle XIX, a la importació massiva de mà semiesclava a moltíssims països, ja sigui cap als Estats Units, com a països llatinoamericans o Perú. I durant aquesta època van començar les novel·les colonials, que comparteixen l’argument d’un soldat blanc que va a un País Oriental com Japó (per exemple, la famosa òpera Madama Butterfly), i aquí interactua amb les dones natives que es queden impressionades i sí o sí, les dones al final acaben malament.

En les novel·les de Fu Manchú de l’època, escrites per Sax Rohmer, sorgeixen nous estereotips. Com Occident sempre ha tingut molta por, no a una nació en concret, sinó més aviat a una raça en concret, la raça groga, es crea el personatge d’un archi vilà. D’aquí termes com “perill groc”. Avui dia seguim perpetuant l’estereotip d’invasió xinesa: “les persones xineses són molt intel·ligents, però estan tramant quelcom contra nosaltres, a poc a poc s’estan colant en la nostra societat i la volen trencar des de dins”.

Abans es criticava el despotisme asiàtic, hi havia molt pànic al fet que Japó es convertís en una gran potència. Ara passa el mateix, Occident té molta por al fet que Xina sigui cada vegada més forta econòmicament. També es barregen altres coses com per exemple, quan diem que no es pot associar un virus a una nacionalitat o una raça, ho justifiquen amb que el govern xinès és molt autoritari.

Jo apel·lo al fet que els periodistes, quan parlen de migracions, d’estereotips i de temes tan complexos, parteixin de la responsabilitat històrica que han tingut els estats en tot això.

Quins mecanismes de construcció de l’alteritat s’articulen en la construcció de lo “asiàtic” com “un altre” en la nostra societat? Quines arrels històriques expliquen aquesta construcció?

Es remunta a l’època colonial, quan els països occidentals es van repartir Xina en molts trossos. I va ser a partir de la guerra de l’opi que van començar totes aquestes idees. Per exemple, parlem del treball d’Edward Said de l’orientalisme. Ell analitza sobretot literatura acadèmica i literatura artística en relació a Mig Orient, però les seves idees bàsiques també es poden aplicar a Extrem Orient: a Xina, a Japó, a Corea.

Ell deia que Orient és una construcció imaginària d’Occident, és a dir, Orient sempre ha estat el revers d’Occident. Es pot fer una anàlisi des de la literatura de viatges, des de Marco Polo, des dels primers viatgers blancs que arribaven aquí i feien retrats. En aquest moment es llegien llibres, es veia en gravats, es veien quadres, però ara mateix, a dia d’avui tot circula a través de les xarxes socials, circulen fake news. Avui dia segueix aquesta alteritat, aquesta altrerització, l’exotització. El dolent d’això és la deshumanització: pensar que aquestes persones no són com nosaltres, i per tant, no es regeixen sota les mateixes regles.

Els mitjans de comunicació segueixen perpetuant aquesta “alteritat”, les persones migrants i racialitzades ocupen un espai concret en els mitjans. És a dir, encara que hagi nascut aquí, no em preguntaran mai sobre què opino del temps o de les eleccions, per exemple, sinó que només em preguntaran sobre el racisme, o si hagués nascut fora, sobre com va ser el meu dur viatge fins a aquí.

Les persones migrants i les persones racialitzades no som vistes com a normals, ni com a fonts, ni com a periodistes, ni com a persones pròpies que fan els missatges dels mitjans. Jo advoco per aquesta humanització, interacció dins de la normalitat.

En la formació vas parlar del concepte “pornografia de la imatge”, sorgit de l’ús que les ONG, en principi sensibilitzades i des de la bona intenció, en les seves campanyes acaben reproduint imaginaris que perpetuen l’exotització, la folklorització, el paternalisme, la infantilització… Quines estratègies, eines, mecanismes… recomanaries perquè creessin consciència sense perpetuar aquests imaginaris racistes? Pots ensenyar exemples concrets?

Efectivament, que la persona migrant aparegui com a víctima, com a passiva, és una altra de les narratives a combatre. Les onegés intenten donar pena per rebre ajudes, i al final això es relaciona amb la narrativa de la persona blanca que arriba a un altre país i que salva: l’heroi blanc. Aquests discursos també serveixen perquè les persones blanques que estan en millor posició i que puguin ajudar, se sentin millor.

Quan això es discuteix entre les comunitats migrants, moltes vegades el que es demana és: “deixeu-nos en pau!”. Si els governs dels països occidentals o del nord global, no anessin al sud global a robar tots els seus recursos, no existiria aquest discurs. Aquest no és un problema individual, apel·la a causes estructurals.

Això també té a veure amb les narratives, perquè hi ha certa tendència a encasellar als col·lectius, i després els mitjans de comunicació són només un espai perquè aquest col·lectiu desmenteixi alguna cosa. Per exemple, s’acusa als musulmans de ser terroristes, i l’únic espai que tenen les persones musulmanes és per dir: “No som terroristes”.

Les persones migrants i racialitzades hem de sortir en els mitjans amb la nostra pròpia agenda, intentar crear noves narratives, comunicar les nostres demandes, les coses que ens travessen. Crec que és vital que les ONG treballin molt d’a prop amb les persones afectades, amb els col·lectius organitzats dins de la comunitat i amb els portaveus, que són les persones de confiança i que coneixen molt bé com funciona la comunitat per dins.

Per exemple, vaig treballar en la campanya #NoSomosUnCasoAislado, un projecte molt participatiu en el qual diverses dones migrants, a través d’eines artístiques, van parlar de les violències que els travessaven, i juntes van fer un fotollibre, una exposició i diverses coses més, fins a arribar a poder comunicar-se amb polítics.

De quina forma el llenguatge pot crear imaginaris parany? Quins són els imaginaris parany que identifiques amb el percebut com a “asiàtic”?

Existeixen molts imaginaris, moltes narratives a analitzar que depenen de diverses interseccions. Per exemple, en temes de gènere, els homes asiàtics poden ser representats com els més dolents, sense atractiu sexual o efeminats, que mai podrien estar amb dones blanques. Mentre que en el cas de les dones asiàtiques és tot el contrari, és  fetitxització al màxim.

Als Estats Units es parla del concepte de “minoria model”. Per què migrant perfecte? Per exemple, s’ha instrumentalitzat a les persones xineses argumentant que no és que s’integrin bé, sinó que com són més callades, més tranquil·les, no causen tants problemes. Utilitzen a les persones xineses com el model del “migrant perfecte” per posar-ho en contraposició a altres persones migrants, com ara persones negres o llatinoamericanes.

També instrumentalitzen als menors migrants. Per exemple, quan es realitza una entrevista a un menor migrant, mostrant que ve d’un país molt pobre, que ha travessat mil i un reptes fins a arribar a Europa, i una vegada aquí ha creat un projecte, és un emprenedor. Hem d’acollir a les persones per drets humans, no perquè han acumulat mèrits, o perquè s’integren millor o pitjor. Des de la blanquitut no es pot instrumentalitzar d’aquesta manera a les persones.

Quins consells, comentaris o crítiques li llançaries al periodista de redacció?

Els periodistes han de parlar més directament amb les persones afectades, amb les persones migrants, amb les persones racialitzades, amb periodistes especialitzats en migració, en racisme, sense tenir tantíssims intermediaris, sense apel·lar tota l’estona a fonts (ja siguin d’onegés o institucionals) i anar directament a les associacions, als col·lectius de persones migrants i racialitzades, que estaran encantats d’ajudar.

Si reben crítiques que les escoltin. Perquè de vegades quan un periodista escriu una peça i no l’ha consultat amb ningú, quan es penja en xarxes, molts col·lectius ens indignem, intentem parlar amb aquest periodista. Per tant, que escolti, que s’adoni en que ha pogut fallar i en què pot millorar.

Moltíssims periodistes no volen reconèixer que al seu treball li falta perspectiva, ja sigui diversa, ja sigui antiracista o decolonial. Han d’adonar-se que el seu treball és molt important, que versa sobre vides reals i que les notícies tenen conseqüències reals sobre les persones. Nombrosos crims d’odi tenen relació amb les notícies que ells estan escrivint, amb les imatges que publiquen. Si han estudiat periodisme, si han decidit ser periodistes, és perquè han volgut dedicar-se a una professió que és important per a la societat. Per exemple, a l’inici de la pandèmia, s’utilitzaven imatges de persones asiàtiques amb mascareta, fora de context. Han de tenir molta cura amb les imatges que s’utilitzen.

Les migracions és un dels temes més interessants que hi ha ara mateix i jo no entenc com no hi ha més periodistes interessats a reportar-les millor i que reflecteixin tota la seva diversitat. Entenc que molts periodistes estan en una situació molt precària, i que no tenen temps, però és que han d’entendre que tenen una gran responsabilitat.

Per descomptat, animar als caps de redacció al fet que integrin periodistes cada vegada més diversos. Una de les preguntes que em faig és, si els col·legis són racialment, culturalment tan diversos, per què les universitats són tan blanques?

Quins són els principals reptes per les activistes asiàtiques antiracistes?

Són molt emocionants. L’activisme asiàtic antiracista està en un estat de nounat, almenys aquí a Espanya, en comparació a l’activisme antiracista negre, per exemple, des de l’Abya Yala, des de Llatinoamèrica.  No som tantes, però cadascuna a poc a poc, estem treballant des de diferents llocs perquè els nostres fills o les generacions que vengen no sofreixin el que nosaltres sofrim.

Des de l’activisme digital, en els mitjans de comunicació, estic treballant creant noves narratives juntament amb altres companyes com Susana Ye. Treballem des de l’art amb l’Associació Liwai, a Madrid que està compost per Xirou Xiao i Yue Fu. Des de l’àmbit de l’educació, per exemple, amb Catàrsia o Cristina Zhang. L’activisme és intentar agafar totes les eines que tenim per poder fer arribar el nostre missatge, des de l’art, l’escriptura, a les xarxes socials o al carrer.

I és que per a les activistes asiàtiques no tot es limita a, per exemple, la lluita per la regularització o la lluita pels sense papers, encara que per descomptat sigui la base. Perquè Espanya és un país racista, on si no tens papers, no tens res, però a partir d’aquí, és a dir, una vegada nosaltres ja hem aconseguit aquesta base, cal seguir avançant.

Hem crescut en un sistema educatiu absolutament blanc, on moltes de nosaltres ens hem assimilat, on moltes de nosaltres hem sofert tantíssima discriminació, tantíssims comentaris que el nostre mètode ha estat renunciar al nostre idioma, als nostres costums, a la relació que tenim amb els nostres pares perquè volem integrar-nos, que al cap i a la fi, en aquest país això vol dir assimilar-nos.

Crec, sens dubte, que un dels grans reptes és teixir aliances entre tots nosaltres, respectant aquesta diversitat i les especificitats de cada col·lectiu, perquè molts dels problemes que sofrim són iguals o són molt semblants.

En la formació vaig utilitzar l’eina de la piràmide de l’odi, per mostrar que encara estem a la base, estem treballant directament sobre el que molta gent pensa que no és racisme, que només són comentaris. Per treballar aquesta base, la clau són els mitjans de comunicació i l’educació.

Parlant d’educació, com influeix l’escola? De quina forma l’escola com a espai polític pot ajudar a eradicar el racisme cap a lo “asiàtic”?

Per a mi l’escola, fins i tot encara més que els mitjans de comunicació, és absolutament vital. Part de la meva experiència personal a l’escola com a persona a la qual mai se li ha tingut en compte la seva especificitat.

Hem de pensar juntes noves metodologies, noves estratègies educatives, nous mètodes per poder treballar tan bé com sigui possible amb nenes i nens que no hagin de sofrir les mateixes coses que vam patir nosaltres. També cal treballar perquè aconsegueixin, amb més facilitat, les respostes de preguntes que nosaltres ens hem fet durant molt temps i que fins que no hem estat adultes i ens hem conegut entre nosaltres, no ens hem adonat, com ara la fluïdesa o el valuós de la nostra identitat.

L’escola se centra en l’assimilació o la integració, el ser diferent no és valuós. “I a més, no podem parlar amb els teus pares perquè no parlen espanyol molt bé, i pels seus horaris laborals no poden venir a les reunions”. Has de ser exactament igual que totes les altres. Si no vénen els teus pares, és culpa teva. No entenen la situació, no t’ajuden, no et donen eines d’expressió, i no entenen que el bullying que reps és perquè ets racialment diferent. Et diuen que són coses de nens.

Crec que a mesura que passi el temps, i conforme més persones siguin racialitzades, migrants o blanques amb consciència i sensibilització antiracista, la cosa millorarà. I per descomptat, tot això acompanyat de tots els altres sectors de la societat.

Per acabar, podries recomanar autores, sèries, vídeos o pel·lícules que t’inspirin o que incentivin la creació d’altres marcs mentals?

Tots els noms que he anat nomenant anteriorment em semblen absolutament vitals. També recomano seguir a Chenta Tsai (Putochinomaricón). Per descomptat, ampliar la mirada, veure en altres països que està passant. Per exemple, a Llatinoamèrica, en temes de migració xinesa, projectes com Tusanaje i altres iniciatives que tenen els tusanes.

Ara mateix m’estic dedicant sobretot a l’escriptura creativa i a la poesia. Estic investigant sobre l’escriptura per part de poetes de la diàspora, que parlen de racisme, discriminació, també de nostàlgia. Llavors, per exemple, Marilyn Chin, una poeta molt coneguda als Estats Units, o Gloria Anzaldúa, un clàssic de literatura xicana, en el qual recomano llegir Borderlands.

Segueixo investigant tot el tema decolonial, m’interessen molt autors com bell hooks, Frantz Fanon, Gayatri Spivak, amb el llibre ¿Puede hablar el sujeto subalterno?, Boaventura de Sousa Santos, per veure com tota aquesta teoria es pot aplicar en diferents contextos.

Més informació:

Recupera la sessió ‘Anàlisi de la Covid-19 com a agreujant del racisme contra comunitats asiàtiques i asiàtic descendents’ en aquest >>enllaç<<.

Recupera tots els vídeos del curs a través d’aquest >>enllaç<<.

Si vols estar al dia, subscriu-te al nostre butlletí i segueix-nos a les nostres xarxes socials: Twitter: @BCNAntirumors | Facebook: @BCNAccióIntercultural | Youtube: BCN Acció Intercultural