Inici / Noticia / L'ENTREVISTA | Paula Santos: "Som utilitzades per un sistema capitalista per seguir generant economia"

L'ENTREVISTA | Paula Santos: "Som utilitzades per un sistema capitalista per seguir generant economia"

Amb motiu del 25N, Dia Internacional de la violència masclista, conversem amb Paula Santos sobre les violències que sofreixen les treballadores de la llar i les cures, una feina majoritàriament exercida per dones migrades.

Paula Santos va arribar d’Hondures a Catalunya al desembre de 2007. Des que va arribar es va dedicar al treball de la llar i les cures. Ara està sense treball. No està a l’atur perquè no hi té dret.

Quan vas arribar a Catalunya, com et va rebre?

Venia amb un fals imaginari que deia que aquí estava tot bé, que hi havia treball i que era diferent. A la pràctica, en el context de la societat, em vaig trobar amb una dificultat a l’hora d’accedir als espais públics; amb moltes polítiques de la por on la gent feia referència al fet que era una persona que estava en un lloc equivocat i que no tenia drets per no tenir documentació.

Havies treballat abans en el sector de la llar i de les cures?

Remunerat no, però al meu país treballava a casa, cuidant al meu pare i de la meva filla. O sigui, treball de la llar i de les cures sempre, però sense ser remunerat. A Hondures, la meva família i jo ens hem dedicat al comerç.

Com vas viure el confinament a Barcelona?

Em van permetre fer el confinament i no vaig deixar de guanyar el sou. Però és una de les poques famílies que sé que fan això. Aquest privilegi en relació a altres companyes, em va permetre bolcar-me més al treball voluntari que fem des de l’associació Mujeres Migrantes Diversas per poder acompanyar i buscar els recursos necessaris per donar suport a les companyes en el pagament del lloguer o en la compra d’aliment.

A nivell personal, va augmentar el treball de gestió: parlar tots els dies per telèfon, enviar correus, donar xerrades per presentar el que fem… i així vam anar construint sinergies per poder atendre a moltes dones que en aquell moment estaven en una situació d’extrema vulnerabilitat, pel fet de no tenir documentació i per tots els desavantatges que trobem en aquests treballs precaris. A moltes els van demanar que es quedessin d’internes, a altres valent-se del context en el qual estaven, van aprofitar per baixar-los el sou…

Què és l’Associació Dones Migrants Diverses?

Som una associació feminista, comunitària, LGTBI, antiracista i antripatriarcal. Un espai d’empoderament, on ens auto organitzem. Ens motivem en comunitat per desaprendre i desprendre’ns d’aptituds i actituds patriarcals per transformar les formes de correlacionar-nos. Ens encarreguem de recuperar el nostre territori – cos, enfortint els nostres coneixements originaris, professionals i els nostres drets humans, per transformar en comunitat teixint xarxes i creant sinergies per al bon viure. Tot això comença des de tots els eixos que ens travessen i ens oprimeixen en una societat on se suposa que hi ha una democràcia i drets.

Dins de tota aquesta auto organització també està l’articulació estatal. S’ha creat el primer sindicat de treballadores de la llar i les cures (SINTRAHOCU), per fer incidència política a nivell estatal.

Com us vau organitzar en l’associació durant el confinament?

Nosaltres ja treballàvem des d’abans del confinament d’una forma molt complexa, perquè la situació de les dones ho és: companyes que han d’estar d’internes, que no tenen documentació… però a través de les xarxes, hem après a auto organitzar-nos per estar en contínua comunicació. I a partir d’aquí, prendre decisions d’una forma horitzontal, en consens entre totes.

I a part d’això, treballem des de l’afecte, des de la confiança entre les companyes, entre el sentit del que és l’organització, el sentit de les pràctiques que intentem promoure. Som diferents, però hi ha qüestions que tenim decidides. I una d’elles és el de ser proactives, solidàries…

Quan nosaltres ens auto organitzem, pensem en les històries que cadascuna hem passat i intentem que no els passi a altres dones, perquè no quedin exposades a una exclusió social total.

Justament durant la pandèmia s’ha vist l’àmplia presència de població migrada en diversos serveis que s’han reconegut com “essencials”. El reconeixement del servei essencial que ha tingut l’àmbit de les cures, creus que pot impulsar una millora de les condicions laborals?

Si partim d’una conscienciació de la societat, crec que sí que podem seguir incidint i aconseguir una millora quant al treball de la llar i les cures, o en si en tota l’àrea de les cures a les quals ens dediquem, perquè durant la pandèmia ha tingut una àmplia visibilització.

Aquesta pandèmia ha permès que es visibilitzi tots aquests moments en els quals les treballadores de les cures estem presents. A partir d’aquí, nosaltres hem aprofitat per seguir denunciant tota la vulneració de drets que hi ha dins d’aquests espais, on nosaltres migrem com deia abans, amb falsos imaginaris. I quan arribem ens trobem el que hi ha, i ja no hi ha volta enrere. Llavors hem de treballar contra uns estereotips, contra la vulneració de drets?

Quin tipus de violències existeixen i sofriu les treballadores d’aquest sector?

Estem molt exposades, moltes vegades a assetjaments, a abusos sexuals, a maltractaments psicològics i xantatges emocionals, utilitzant la nostra motxilla migratòria. També està el maltractament quant a l’alimentació, perquè moltes vegades a les companyes se’ls nega el menjar o el simple fet que entre treball i treball, de vegades no permeten que es mengi.

Hi ha una vulneració de drets que per a nosaltres és com que estigués avalada pel mateix sistema per manca d’una regulació. No hi ha res que garanteixi que a una treballadora de la llar i les cures se li estiguin garantint els seus drets laborals.

També hi ha acomiadaments improcedents. Hi ha companyes que les han acomiadat en la matinada, unes altres en començar la nit… En el meu cas, jo vaig renunciar respectant la llei, avisant quinze dies abans. Llavors, als quinze dies ja havia planificat que cap a finals de mes m’anaven a pagar el meu sou. En haver renunciat, no em van permetre acabar els quinze dies, sinó que només em van deixar una setmana més en el treball i em van dir un dijous que l’endemà m’havia d’anar. Em van acomiadar i vaig sortir de la casa amb 80 euros.

En aquest camí ens adonem de la vulnerabilitat a la qual ens sotmeten, pel fet que no existeixen aquestes eines de les quals tinguem coneixement. Per exemple, en el meu cas, jo no tenia coneixement que podria haver denunciat i que tenia dret a la liquidació.

Al final són qüestions que estan molt arrelades des de les estructures del sistema, com la feminització del treball de la llar i les cures, el racisme estructural i institucional. Tenim la irregularitat de la Llei d’Estrangeria, on et sol·licita que estiguis regular en un país, però la mateixa Llei fa que estiguis invisible durant tres anys per poder accedir a això.

També, per exemple, en la Seguretat Social el treball de la llar i les cures, sent una labor tan important i essencial, està dins d’un règim especial, que no ens permet accedir a l’atur ni a les garanties necessàries de les quals gaudeix un treballador que està en el règim general.

Encara estic esperant saber si m’aproven o no l’Ingrés Mínim Vital. Tampoc tinc coneixement que els hagi arribat a les companyes.

Participem en una societat on des del minut 1, sense documentació, formes part d’aquest motor econòmic, perquè pagues impostos i participes econòmicament d’un lloc, però per garantir-te els teus drets, ja no ens reconeixen com a persones que participem en la societat on estem.

Aquestes irregularitats / violències s’han accentuat durant la pandèmia?

Per a mi estan accentuades des d’abans. En tot cas, s’han fet més visibles.

Creus que la visibilització de les violències que sofriu les treballadores de la llar i les cures pot impulsar una millora de les condicions laborals?

Crec que poden haver-hi canvis, una transformació de com volem una ciutat vivible, com se sol parlar per aquí. Perquè al llarg d’aquest temps, he vist que es pot accedir una mica més a les administracions, però ha estat un treball que hem hagut de fer nosaltres, les treballadores de la llar i les cures, amb treballs precaris, amb excés d’horari, amb mínim temps.

Encara que estiguem més informades sobre els nostres drets, el lloc on estem… encara existeixen barreres concretes per poder accedir a espais de drets.

Justament, la Llei d’Estrangeria, suposa unes limitacions molt importants dels drets de les persones migrades. Quins són les vostres demandes?

Nosaltres estem dins de la campanya #RegularizaciónYa, i aquí es poden veure totes les demandes que tenim. Demanem l’abolició de la Llei d’Estrangeria, perquè no hi hagi una eina que permeti tota aquesta vulnerabilitat de drets.

Els companys que passen pel mar també estan molt travessats per aquestes lleis de la necropolítica. Tant a Llatinoamèrica, com aquí a Europa, els migrants del sud global, ens trobem amb la Llei d’Estrangeria, que permet que no es garanteixin els drets d’una part de la societat civil, i que hi hagi tantes morts o tantes persones en una exclusió social, quan l’única cosa que busquem és una vida digna.

Demanem la Ratificació del Conveni 189. Fa 9 anys que l’Organització Internacional del Treball (OIT) va adoptar el Conveni 189 per dignificar el treball realitzat per les treballadores i treballadors de la llar i les cures, i equiparar els seus drets laborals als del conjunt de treballadors i treballadores. La ratificació del Conveni 189 segueix estant pendent per part de l’Estat espanyol.

Com està afectant la parada d’activitat arran de l’epidèmia als tràmits d’estrangeria?

No només està afectant als tràmits d’estrangeria. És lamentable que sempre ens mirin com a simples indicadors, com a números que s’han d’atendre. Indicadors que reflecteixin que s’ha complert una meta. Tot això ja venia des d’abans. Som utilitzades per un sistema capitalista per seguir generant economia.

Passem a ser part d’un negoci d’aquests sistemes, perquè si es pensava des d’un sentit humà, estarien creant projectes socials perquè els éssers humans poguessin aconseguir les seves metes. No es presentarien projectes per deportar companyes i companys.

Algunes companyes no han pogut fer tràmits i s’han quedat al limbe perquè no hi ha cites, ja que està saturat. Les persones que ocupen llocs de poder, neguen que hi hagi una venda de cites, quan nosaltres ho vivim diàriament. I lamentablement, les companyes i companys han de pagar perquè no els queda una altra.

Llavors, com hi ha molta gent, necessiten els CIEs. Per a això sí que hi ha diners! Hi ha partides perquè ens reprimeixin en certs moments, i ens deportin. Estem en un sistema que segueix mercantilitzant cossos.

Més informació:

Twitter: @Sintrahocu

Facebook: @Sintrahocu

Si vols més informació pots escriure a: sintrahocu@gmail.com

Comparteix aquest contingut