BCN Acció Intercultural

Pilar Távora és directora, productora i guionista de cinema, teatre, televisió i flamenc. Gitana i andalusa, va ser una de les primeres dones en crear la seva pròpia productora, obrint camí en un sector tradicionalment dominat per homes. Feminista i activista antifranquista, sempre ha defensat els drets humans i les causes socials.

El 2011 va fer el salt a la política com a militant i candidata del Partit Andalucista, i des del 2016 forma part d’Esquerra Andalucista, integrada en la coalició Adelante Andalucía. Des del 2019, és membre del Consell Audiovisual d’Andalusia.

Amb ella vam parlar sobre cinema i memòria històrica, arran del seu documental La Gran Redada, que es va projectar el 30 de juliol als cinemes Girona en un acte organitzat pel Consell Municipal del Poble Gitano de Barcelona. A l’entrevista també vam abordar temes com l’antigitanisme i el feminisme gitano, eixos centrals de la seva trajectòria personal i professional.

Pilar, moltes vegades la manera de mostrar la cultura gitana es redueix a estereotips simplistes. De quina manera el cinema i el teatre poden contribuir a trencar aquests tòpics?

Crec que el cinema i el teatre són mitjans ideals per a això, perquè comuniquen a través de l’emoció, no només de la informació. Els estereotips no es trenquen dient el contrari, sinó mostrant i sensibilitzant la gent. Ha d’arribar als sentiments, no només a la raó, especialment si vols arribar a un públic ampli.

Així que sí, aquestes arts poden ajudar molt a contrarestar els tòpics. Però cal voluntat: si qui fa cinema o teatre no s’interessa pel món gitano, no es fa. I això és exactament el que passa: gairebé no es fan coses per trencar aquests estereotips.

En les teves obres, com afrontes la difícil tasca de mostrar una cultura tan rica i diversa sense caure en la idealització o en la folklorització?

Des de fa més de 30 anys, sempre he buscat incloure continguts sobre el poble gitano, fins i tot en les meves primeres sèries per a televisió espanyola. Sempre m’ha semblat molt important donar-los visibilitat.

Una manera de fer-ho ha estat normalitzar-ho: incloure-ho com a part d’alguna cosa més àmplia, no com una cosa a part o marginal. Per exemple, a la sèrie De Año en Año, sobre festes populars de tot el país, vaig decidir dedicar un capítol a la romeria de Cabra, que organitza exclusivament el poble gitano. Era només un capítol més, però formava part del conjunt.

Després, a la sèrie Andalucía, mitos y tópicos per a Canal Sur, vaig dedicar un capítol als gitanos per anar desfent estereotips i creences errònies. Més endavant, a Gitanos andaluces, una sèrie de vuit capítols, vaig mostrar tot tipus de gitanos i gitanes que no encaixen amb l’imaginari col·lectiu: metges, advocats, hostesses, antiquaris… També vam incloure actors, polítiques i professores universitàries. La idea era mostrar la realitat diversa i autèntica del poble gitano.

Crec que aquesta és la manera de tombar tòpics: mostrant la realitat, el creïble, el que existeix. Si només es continua alimentant la visió romàntica o estereotipada, es perpetuen els tòpics.

A més, durant gairebé quatre anys, com a consellera del Consell Audiovisual d’Andalusia, vaig impulsar un estudi sobre la presència del poble gitano als mitjans. Els resultats van ser molt clars: pràcticament inexistent. Aquest tipus de dades demostra que es pot i s’ha d’actuar, però cal voluntat de qui tenim la possibilitat de fer-ho. Si no, res no canvia.

A més, la poca presència mediàtica del poble gitano sol ser negativa i estigmatitzant, oi?

Exactament. Sempre se’ls relaciona amb marginalitat o amb paraules com “baralla”. Cada cop que apareix aquest terme, ràpidament s’associa al poble gitano. Però no surten altres notícies: tot allò positiu, com els 600 anys d’història que estem celebrant, gairebé no té visibilitat als mitjans.

Jo intervindré el dia 30 davant del ministre pel tema del Samudaripen, l’Holocaust gitano, i un dels punts que destacaré és precisament això: la resposta institucional al 600è aniversari ha estat insuficient. Només hi ha hagut quatre actes, com si avui es parlés del poble gitano, demà de la discapacitat i passat del feminisme. No s’ha aprofitat aquesta oportunitat per generar un canvi real ni perquè les institucions contribueixin a mostrar la realitat i combatre la imatge estereotipada.

Els actes estan bé, però si es queden només en això, són estèrils. Perquè realment tinguin impacte, han d’anar més enllà: crear un abans i un després en la manera en què es percep i es valora el poble gitano.

Dates com La Gran Redada són episodis fonamentals de la història gitana que sovint passen desapercebuts per al gran públic. Què creus que falta perquè aquesta memòria es consolidi social i culturalment?

El més fonamental és que passi als llibres de text. Pots fer pel·lícules o documentals, com La Gran Redada, però això no n’hi ha prou: la història del poble gitano s’ha d’ensenyar a les aules. No pot ser que estudiants d’Història acabin la universitat sense haver llegit ni una línia sobre La Gran Redada, o que catedràtics facin classes sense conèixer-la.

L’educació és clau: primer per generar empatia i convivència, i també per tombar estereotips. Que aquesta història tingui presència als llibres de text de batxillerat i universitaris és essencial. No es pot permetre que figures com el Marquès de l’Ensenada o Ferran VI siguin recordades només com a grans gestors o monarques prudents, quan en realitat van promoure un projecte d’extermini contra el poble gitano.

És greu que encara hi hagi carrers amb el seu nom i que s’estudiïn períodes històrics com la Il·lustració o el regnat de Ferran VI sense esmentar La Gran Redada. Això és un extermini cultural i informatiu.

Per això, el 600è aniversari ha de servir per canviar aquesta situació: que la història del poble gitano, com a part de la història de l’Estat espanyol i un dels primers intents de genocidi oficial a Europa, aparegui als llibres de text i s’ensenyi amb rigor.

El racisme institucional i l’antigitanisme són molt presents en totes les capes de la societat. Creus que les produccions culturals tenen un paper real per canviar aquesta situació o són només un “maquillatge”?

Hi ha una frase que reflecteix molt bé el que passa: “sembla que les coses canvien perquè res no canviï”. I això s’ha complert sempre. Hi ha molt postureig, molt “quedar bé” políticament, però darrere d’això no hi ha voluntat real de canvi respecte al poble gitano.

Fins i tot quan s’aconsegueixen avanços molt petits, com tenir diputades o diputats gitanos al Congrés, la realitat és que les seves possibilitats d’actuar són limitades. Formen part d’un grup polític i han d’acatar les seves decisions; rarament se’ls escolta de veritat en aquests temes.

Es veuen discursos empàtics el 8 d’abril, molta bandera sobre el poble gitano i la seva cultura, però són discursos escrits per altres i, l’endemà, queden en res. Si no hi ha fets concrets, si no es tradueixen en accions i resultats, tot el demés és només adorn. I això és incontestable.

Quin significat va tenir per a tu i per a la teva trajectòria la realització del documental La Gran Redada Gitana. Història d’un genocidi, que es va projectar el 30 de juliol als cinemes Girona en un acte organitzat pel Consell Municipal del Poble Gitano de Barcelona?

Per a mi ha estat molt important per diverses raons. Abans d’entrar com a consellera al Consell Audiovisual d’Andalusia, el meu últim documental va ser sobre Helios Gómez, un artista gitano extraordinari i gairebé desconegut. Durant els quatre anys al Consell no podia fer res per incompatibilitat, així que en sortir, necessitava tornar a la professió amb un projecte que em motivés i que considerés essencial: La Gran Redada.

Aquest documental ha estat una manera de preservar la memòria del poble gitano. D’aquí a cent anys, encara que nosaltres ja no hi siguem, aquesta història quedarà registrada i serà accessible per a investigadors i per a qui la vulgui conèixer. Abans només existia en llibres, gràcies a historiadors com Gómez Alfaro, però ara també existeix en l’àmbit audiovisual.

A més, no m’esperava que tingués tanta repercussió en la consciència del públic. Als col·loquis posteriors, no només gitanos, que en molts casos desconeixien aquesta història, sinó també no gitanos, es troben amb aquests fets històrics. Molts senten la necessitat de demanar disculpes, encara que no tinguin responsabilitat directa; és un moment d’examen de consciència que genera debats molt enriquidors.

Fer aquest documental ha estat un gran esforç, amb molt poca ajuda, però ara és al carrer, projectant-se i complint el seu propòsit. També estem treballant perquè es vegi als instituts i s’integri a l’educació, amb debats que permetin aprofundir en la història.

Dins de la meva trajectòria, considero que La Gran Redada és un dels projectes més importants que he realitzat. M’ha permès contribuir a desemmascarar la història, donar visibilitat al poble gitano i deixar un llegat que perdurarà.

Quins són els missatges principals que vols que el públic entengui sobre la cultura gitana després de veure les teves obres?

Primer, amb La Gran Redada, vull que s’entengui que no es tracta d’una revenja. No busquem generar més rebuig o marginació. És un crit de justícia, per desemmascarar la història mal explicada i oferir una reflexió profunda. És un acte de repensar, desaprendre i aprendre d’una altra manera.

El passat té molt a veure amb el present. Gran part de la situació actual del poble gitano s’explica per les conseqüències de La Gran Redada. Per això la memòria històrica és fonamental: ens ajuda a entendre per què les coses són com són i d’on venen. Sense memòria, és com viure amb un Alzheimer continu: no sabem qui som ni per què tenim certes idees o prejudicis.

Un dels objectius és també que la població no gitana comprengui per què existeix el rebuig i els estereotips envers el poble gitano, que en molts casos es basen en desconeixement. Després de les projeccions, moltes persones m’han dit que el documental va canviar completament la seva percepció sobre la marginació, l’exclusió i la pobresa del poble gitano.

Quan fas un projecte com aquest, no és pel teu currículum, sinó per generar un impacte en els altres. Si canvia la percepció d’una persona, aquesta persona ho comenta al seu entorn: a casa, amb amics, amb familiars. És un efecte dominó: d’una persona poden contagiar-se’n cent, i d’aquestes cent, moltes més.

Aquest és l’objectiu de La Gran Redada: contribuir a canviar la mentalitat sobre el poble gitano actual i mostrar com el passat repercuteix directament en el present. Això, per a mi, és el més important i el que dona sentit a tot el treball.

A Espanya sembla existir una amnèsia col·lectiva: no es parla del passat, ni de la Guerra Civil ni de la dictadura. Com creus que aquesta falta de memòria històrica afecta la justícia i el reconeixement del poble gitano?

Per al poble gitano, com dius, parlar de la Guerra Civil sembla alguna cosa que “millor no tocar”. Però no parlar significa no informar, significa que les generacions joves desconeixen la repressió i la història real. I això té conseqüències: per exemple, joves que voten extrema dreta sense comprendre el passat. Això passa per desinformació i falta de cultura històrica.

La memòria històrica és fonamental per evitar que la història es repeteixi. No es tracta de senyalar culpables, sinó d’entendre com eren les coses, perquè la societat pugui avançar. El mateix passa amb el feminisme i altres conquestes socials: si no coneixem el passat, sembla que tot està guanyat, i s’obliden les lluites que van costar.

La memòria històrica és una eina per normalitzar la vida, formar consciència, entendre’ns millor i generar canvis positius a la societat.

Ja que has mencionat el feminisme, podries explicar quines són les particularitats del feminisme dins del context del poble gitano?

El feminisme dins del poble gitano s’ha d’adaptar a unes característiques pròpies. No pot ser exactament igual al feminisme general, perquè es desenvolupa en un context comunitari diferent. Moltes dones gitanes també formen part del context social general i participen en els moviments feministes més amplis, però el feminisme gitano ha d’estar liderat per dones gitanes; les dones progressistes del que es diu feminisme “blanc” no han d’intervenir ni imposar la seva perspectiva, perquè no coneixen la cultura ni els reptes específics de la comunitat.

El feminisme gitano ha de respondre a la seva pròpia realitat, sense complexos. Ha de lluitar contra idees arrelades que persisteixen a la comunitat i també contra prejudicis del feminisme majoritari que desconeix la cultura i les tradicions gitanes.

Són les dones gitanes les que han de decidir el camí a seguir i com incidir en la seva comunitat. Elles són el motor del canvi dins del poble gitano: lideren associacions, participen en activisme i s’arrisquen molt per avançar. Els homes gitanos, encara que també formen part d’aquest activisme, han estat influenciats pel patriarcat de la societat general, i en molts casos encara mantenen estructures tradicionals. Per això, el feminisme gitano necessita eines i estratègies pròpies per ser efectiu.

En resum, el feminisme gitano és un moviment autònom i adaptat a la seva cultura, liderat per dones valentes que propicien canvis no només dins del poble gitano, sinó també en la societat en general. La seva participació ha estat decisiva, per exemple, en projectes com La Gran Redada, i continua sent imprescindible per transformar mentalitats i estructures de poder.

Quines conseqüències té per a la lluita de les dones gitanes que el feminisme dominant rebutgi o anul·li les seves formes pròpies d’expressió, resistència i autodefensa?

El que s’anomena “feminisme blanc” hereta els mateixos estereotips i prejudicis que té la societat majoritària sobre el poble gitano. Ser feminista o progressista no garanteix que la teva percepció del poble gitano canviï automàticament. Per això, moltes vegades es rebutja el feminisme gitano: s’intenta imposar-li les normes i models propis del feminisme majoritari, sense entendre el seu context ni la seva història.

El procés del feminisme dins del poble gitano és diferent del de la societat general. Les dones gitanes han estat doblement marginades i excloses, i aquest procés no es pot accelerar ni substituir des de fora. El feminisme majoritari hauria de reconèixer-ho i començar a tombar els seus prejudicis i estereotips sobre les dones gitanes.

El feminisme no pot quedar-se aïllat en un compartiment estanc. També ha de contribuir a canviar la visió social majoritària sobre grups històricament ignorats, com les dones gitanes. Això significa conèixer els seus problemes, entendre per què han estat excloses i donar suport a les seves lluites, en lloc d’ignorar-les o jutjar-les basant-se en estereotips difosos pels mitjans sensacionalistes.

El feminisme blanc no només rebutja, sinó que moltes vegades ignora el poble gitano, i això dificulta que les dones gitanes avancin en la seva pròpia lluita.

En la teva trajectòria, com has abordat aquesta crítica al feminisme blanc i quines alternatives o visions proposes que trenquin amb aquest discurs dominant i imposat?

Pel que fa al feminisme, mai m’he centrat a fer-lo de manera directa. El meu enfocament sempre ha estat la meva pròpia vida i la meva feina. Des de la universitat, quan vaig començar a fer documentals, ja estava en un món majoritàriament d’homes. Ser directora, productora i guionista en aquest context ja era un missatge feminista per si mateix.

No he treballat sobre el feminisme en general perquè ja hi ha moltes persones que ho fan, i a mi m’interessava explicar històries que no s’explicaven, visibilitzar temes ignorats. El que sí que he fet sempre és donar presència i protagonisme a les dones en totes les meves obres, tant de ficció com de documentals. Fins i tot sense un missatge explícit, tot el que faig transmet que les dones són protagonistes, que participen activament i que la seva presència importa.

Un exemple concret va ser Nosotras, Femenino Plural, un documental demoledor sobre la situació de les dones a Espanya, on s’abordava la feina domèstica no remunerada i l’explotació de les jornaleres, dones que treballaven des de molt d’hora fins al capvespre, i després continuaven ocupant-se de la llar sense cap tipus de suport. Aquest documental va ser un dels primers que va mostrar aquesta realitat de manera profunda i directa.

Però més enllà d’això, el meu feminisme ha estat indirecte: mostrar la dona de manera visible, amb protagonisme i força, dins de contextos culturals, històrics o socials que moltes vegades romanen invisibles. Per exemple, a La Gran Redada, dedico un espai a la dona gitana, no com un missatge central, sinó com a part del relat, mostrant la seva rellevància i el seu paper actiu dins de la història.

En definitiva, el meu feminisme es reflecteix en l’elecció dels temes, en la presència de les dones i en com es mostren, amb la consciència que aquestes imatges poden generar reflexió i canvi, encara que no sigui un missatge explícit sobre feminisme.

Quina importància té per a tu que la teva presència i la teva trajectòria com a dona feminista serveixin d’inspiració per a altres dones i joves?

Jo surto d’una família humil, de barris treballadors com el Cerro del Águila a Sevilla, i tot i així he pogut construir la meva carrera, estudiar Psicologia, fer documentals, dirigir i produir. Això demostra que sí que es pot. Aquest és un missatge que cal transmetre a nenes i joves, gitanes o no, especialment a les que vénen d’entorns marginats: que no estan condemnades a quedar-se on van néixer.

El missatge que la societat a vegades transmet és tot el contrari: “quedeu-vos on esteu”. Et diuen, directa o indirectament, que el teu origen, el teu barri o el teu gènere limiten el que pots aconseguir. Jo sempre he pensat que tots els treballs són importants: una netejadora, una mestra, una metgessa, una diputada… tots sostenen la societat. Però el sistema vol que cada persona es quedi al seu lloc. Contra això cal lluitar.

Històricament, les classes socials s’han reproduït perquè s’han imposat límits perquè la gent romangués on estava, utilitzant tot tipus de missatges constants, subtils o directes. I si no es qüestiona, un acaba creient-ho i acceptant-ho. Per això és fonamental transmetre que sí que es pot avançar, que hi ha camins per sortir endavant, independentment de l’origen o de les circumstàncies.

Quines dones gitanes han estat una inspiració per a tu?

No he tingut grans inspiracions directes, però sí que hi ha dones que m’han marcat per la seva força i valentia. Per exemple, Carmen Amaya. Pot semblar un tòpic, però no ho és: és una dona del flamenc que, a més de trencar estereotips, va lluitar contra un context patriarcal i limitant. Va ser qui va tirar del carro a la seva família, va donar de menjar a tants artistes i es va permetre desenvolupar-se en l’art a la seva manera: va ballar on va voler, va vestir com va voler, fins i tot va actuar a la Casa Blanca.

Per a mi, Carmen Amaya és un exemple de dona empoderada, independent i valenta, que va saber imposar-se davant les dificultats i la pressió social i política del seu temps. No és un referent directe en la meva vida, perquè ens separen moltes coses, però sí que representa la capacitat de lideratge i resistència de les dones gitanes.

També penso en Rosa Cortés, una dona de la Gran Redada, un altre exemple de valentia i resiliència.

Malauradament, tenim molt poques referències conegudes. Moltes dones valentes han estat anònimes: dones de la Gran Redada, moltes flamencas, moltes que han sabut lluitar contra prejudicis interns i externs per ser elles mateixes. Però si cal donar noms que simbolitzin aquesta força, sens dubte són Carmen Amaya i Rosa Cortés. No només en l’art, sinó també com a exemples del que una dona gitana pot aconseguir a la vida.