Inici / Noticia / Quines són les implicacions de la mirada orientalista en la cultura, l'art, la política, la sexualitat i el desig homoeròtic?

Quines són les implicacions de la mirada orientalista en la cultura, l'art, la política, la sexualitat i el desig homoeròtic?

Conferència. A càrrec de Diana Al-Rahmoun, filòloga i traductora.

L'orientalisme com a camp d'estudi i mirada occidental que afecta els imaginaris culturals presents en l'acadèmia, la geopolítica, el cinema, la literatura, el desig i la sexualitat, ha suposat la creació de la dualitat Occident i Orient, partint el món en dos pols aparentment oposats. Això ha suposat la invenció d'estereotips i estigmes que han creat una imatge bastant generalitzada, incorrecta i negativa de les comunitats que conformen l'anomenat Orient.

Dimarts 27 d’octubre, es va presentar la xerrada virtual ‘L’Orientalisme en el desig homoeròtic’, en el marc del cicle Interculturalitat LGTBI. Diàlegs per a una memòria plural. Diana Al-Rahmoun ens va proposar una detallada reflexió literària sobre les implicacions que va tenir la producció cultural del Magrib en els anys cinquanta, en la construcció de l’imaginari homoeròtic i la resignificació de conceptes com l’alliberament i el desig sexual, concretament en obres d’autors com Paul Bowles i la Generació Beat.

Per començar, Al-Rahmoun va exposar breument la genealogia del concepte orientalisme, entès com aquell estudi que va derivar de les escriptures dels religiosos i els seus intents d’evangelització de colònies europees al segle XX, acompanyat de les traduccions de l’Alcorà al segle XII, i finalment en la creació de departaments especialitzats en orientalisme en universitats europees, a partir del segle XVII.

Aquest moviment acadèmic posava especial atenció en la filosofia, literatura i religió, d’aquelles cultures orientals islamitzades, el qual va anar agafant una perspectiva  colonial i al servei de l’imperialisme, quelcom que s’evidencia a través de les investigacions del segle XIX d’Egipte encarregades per Napoleó, les quals van portar a l’intent d’invasió del país per part de França l’any 1798.

En aquest context, des de França es van crear mapes i il·lustracions amb anotacions del que percebien d’Egipte. Descriuen a un poble primitiu, procliu a l’ús d’una màgia suposadament estranya, creant així una imatge homogènia, estereotipada i generalitzada, que després es va donar a conèixer a Occident. I és que aquesta imatge no ha desaparegut. Un clar exemple d’això seria la pel·lícula Aladdin (1992), on es generalitza als àrabs com a “nòmades que beuen te”, “bàrbars” que practiquen “màgia oriental”, entre altres claus d’anàlisis aportades per Al-Rahmoun.

Aquesta mirada orientalista, que l’autor palestí nord-americà Edward Said (referent dels estudis postcolonials) va descriure en la seva obra Orientalisme, ve del fet que Orient ha estat un “objecte colonial”, ja que va ser envaït i va haver-hi una apropiació científica d’una cultura per una altra aparentment més forta, que seria la d’Occident.

Països com Anglaterra, França o Estats Units representen a l’orient mitjà i llunyà, i el sud d’Àsia com a estrany, inferior i incivilitzat, per la qual cosa va portar al fet que Europa s’autodefinís en oposició, com a lògica, superior i civilitzada. D’aquesta manera, es podia justificar la imposició del poder occidental sobre Orient. L’orientalisme, doncs, “encapsula cultura, religió i etnicitat de comunitats en una amalgama d’estereotips i reduccions simplistes, deshumanitzant a la gent que forma part d’aquestes comunitats”.

Aquest imaginari i mirada va ser la que, tal com demostra Al-Rahmoun, va perpetuar l’escriptor i compositor nord-americà Paul Bowles, en la seva descripció del Marroc, país en el qual va viure cinquanta-cinc anys fins a la seva mort. La seva obra, dirigida a un públic occidental, ensenyava des del seu punt de vista com era viure a Tànger a partir dels anys cinquanta. Aquesta segueix en el nostre imaginari col·lectiu, i perdura en com veiem la regió. Com va dir Said sobre aquest tema “Orient va ser orientalitzat no només perquè es va descobrir que era oriental, seguint els estereotips d’un europeu mitjà del segle XIX, sinó perquè també es va poder aconseguir que ho fos, és a dir, se li podia obligar a ser-ho”, i és per això que tals invencions van crear una realitat.

En obres com Memòries d’un nòmada o En el cel protector, es pot veure com Bowles, descrivia al país i feia afirmacions estereotípiques i incorrectes. Per exemple, essencialitzaba l’islam, ja que no diferenciava entre persones musulmanes, societats de majoria musulmana i tradicions islàmiques o islamitzades. Durant les revoltes marroquines anticolonials dels anys cinquanta, descriu a la població com “vespes irritades”, com si no hi hagués rastre de politització entre ells, despullant-los d’humanitat. En la seva visió, el Marroc havia de romandre passiu i immutable. Quant a la sexualitat, en El cel protector, reprodueix l’imaginari racista on la dona protagonista nord-americana és raptada per un home marroquí, clarament hipersexualitzat, i casat amb tres dones.

Cal esmentar que Bowles també es rodejava amb altres autors de la Generació Beat, un moviment literari, els valors dels quals van inspirar als hippies, i la influència del qual segueix sent palpable avui dia. Ells exploraven la religió, l’espiritualitat, les drogues i la sexualitat, i sovint feien viatges a Tànger. L’autor marroquí Mohammed Chukri, va conèixer a Bowles i a altres coetanis com William Borroughs, Truman Capote o Allen Ginsberg i va escriure diversos llibres sobre ells, dient que aquesta gent venia a Tànger per “els nois i les drogues”. Ell deia que romantitzaven la ciutat, fins i tot la mitificaven, alhora que menyspreaven a la seva gent, tractant a Tànger de bordell, a la disposició de les persones occidentals.

Aquesta idea tan colonial per tant, no estava només present en l’obra d’aquests autors, sinó especialment en la seva actitud vital, i el desig i la sexualitat passaven per aquest filtre. Va citar, a manera d’anècdota, a Joseph A. Boone a The homoerotics of orientalism. Borroughs va explicar que, suposadament, un menor de set anys se li havia insinuat i va criticar que no tingués els tretze anys, (edat respectable segons ell). Per a ell, la condemna moral que acompanyava a un menor occidental no interpel·lava a la infància marroquina.

Com podem contrarestar aquestes narratives? Al-Rahmoun planteja que la millor forma de donar-li la volta a aquest orientalisme en la literatura és usant l’autorepresentació com a eina, llegint i difonent a escriptors autòctons com el marroquí Abdelá Taia, autor de El que es digno de ser amado on articula una crítica a la visió colonial d’entendre el desig i la sexualitat que es produeix des de la literatura occidental.

Comparteix aquest contingut