Inici / Noticia / L'ENTREVISTA | Yos Piña: “La nostra vida és un acte polític constant per poder existir”

L'ENTREVISTA | Yos Piña: “La nostra vida és un acte polític constant per poder existir”

Migrant, artista, memefilícx i activista antiracista, Yos, va participar en la conversa 'What do you meme?' de la jornada del Punt i Seguit de la Campanya #AturemRumors.

Els memes, generalment una imatge amb un petit text graciós, un gif animat o una foto manipulada, van passar de ser un fenomen d'internet a convertir-se en un element omnipresent del nostre imaginari digital i mediàtic. I sobre els memes i la memepolítica, conversem amb Yos Piña.

Dissabte passat vas participar en la conversa What do you meme?, al costat de Desirée Bela-Lobedde, escriptora i activista estètica. Com valores la discussió?

Compartir l’espai amb Desirée va ser molt agradable i em vaig sentir molt còmoda. Poder estar, cara a cara, dues persones negres que rebem constantment el pes de les opressions racistes de l’estat espanyol va ser molt interessant.

Realitat virtual i virtualitat real. Dos mons aparentment paral·lels però que es troben en la mateixa dimensió. On està el límit entre la realitat virtual i la virtualitat real? Podríem afirmar que tots dos són part de la realitat i que no es poden separar?

No existeix la separació virtualitat – realitat. És una separació fictícia. El que passa a través d’internet passa a la vida real. Per exemple, una cita d’estrangeria cal sol·licitar-la a la virtualitat, però té conseqüències en la realitat, és a dir, no hi ha cites per treure’s el NIE o per fer una sol·licitud de protecció internacional. I això suposadament és la virtualitat, però al mateix temps és la realitat. I una persona pot estar sense papers perquè el portal per fer aquest procediment no està obert.

No hi ha dubte que el meme, s’ha convertit en una de les majors expressions artístiques a internet. La llibertat d’expressar-se a través de la sàtira per transmetre les idees s’ha convertit en el missatge gràfic de cada dia a les xarxes socials. Com entens la memepolítica?

L’entenc com una estratègia de resistència contra un discurs hegemònic, racista, cissexista, trànsfob. Una estratègia de guerra, que ens serveix per afilar armes en contra de la supremacia blanca que està apoderada de les formes de construir discursos i de representar-los. La memepolítica és una eina per esquerdar aquests discursos.

Jota Mombaça, artista i pensadora brasilera, negra i trans, parla de la redistribució de la violència. Jo sento que quan utilitzem memes o gifs, “retornem el cop de tots els cops que rebem”, tal com diu ella en els seus textos. D’alguna manera critiquem i denunciem tota la violència que rebem.

Com es representa la memepolítica?

Es representa a través d’eines digitals, d’imatges precàries, de baixa resolució, de l’ús del nostre propi cos (la meva tonalitat de pell, la textura del meu cabell, els meus trets…) per esquerdar la representació hegemònica i entrar en el camp de disputa de la visualitat i dels discursos. En el règim memecràtic, nosaltres entrem de forma desigual.

Quan es comença a utilitzar la memepolítica?

Té el seu origen en l’estratègia memètica de reproducció del missatge. Hi ha moltes formes històriques de representació dins del camp de l’art i de l’activisme. En l’era digital, s’incorporen altres formats, altres discursos i altres elements ideològics per generar la guerra, i aquí és on entra el meme.

En la conversa What do you meme?, vas comentar que no és suficient amb acabar amb els rumors, sinó que cal acabar amb el racisme. A què et refereixes?

Em refereixo que sovint queda en el plànol moral “jo no parlo malament dels negres”, la qual cosa pressuposa que ja no existeix el racisme. Però la realitat demostra que quan surto al carrer la policia em demana la documentació sense cap motiu. Generalment, la moralitat funciona per rentar les consciències blanques. Per poder afirmar “sóc una bona ciutadana”, la qual cosa és un atribut blanc. Qui s’assumeix ciutadà? Es tracta d’un estatus legal de pertinença i de transició d’un territori que no tenim les persones migrants negres.

Fins i tot amb documents sempre som estrangeritzades i col·locades en el lloc de la migració i de no pertinença a aquest territori. Se suposa que un cos negre no pertany a aquest territori. És com una estratègia cosmètica, perquè el sistema segueix operant amb tota la maquinària de racialització, d’expulsió, de control del cos negre, de deportació i d’assassinat dels cossos negres migrants. Quan dic no n’hi ha prou amb acabar amb els rumors sinó amb el racisme és perquè cal eliminar i destruir totes les estructures racistes. Cal transcendir el nivell de l’antirracisme moral a un antirracisme polític estructural.

Les plataformes digitals s’han convertit en el vostre millor aliat?

Sento que és un pas estar a les xarxes socials per visibilitzar, denunciar, no callar i per poder organitzar-nos. No és fàcil, perquè vivim dins d’una estructura que controla el nostre cos i, sovint tenim por i ens paralitzem. És molt difícil no naturalitzar certs comportaments, perquè ens trobem en situacions de forces desiguals. Hem d’entendre que som cossos fràgils i que no ens podem mobilitzar sempre, perquè el sistema està sempre sobre nosaltres.

És com una paradoxa molt forta de sentir-te entre la ira, la ràbia, la mobilització i la paralització davant la por. No tenir por també és un privilegi. Nosaltres tenim por i, malgrat tot, accionem o ens paralitzem. Per destruir això, no podem fer-ho soles, hem d’estar agermanades. Al mateix temps, sentim la necessitat d’aturar-nos per moments, d’entendre que també forma part de la cura per viure, perquè estem constantment amenaçades per un món que va ser creat perquè no existíssim. Protegir-nos de vegades és una forma de sobreviure. Per moments jo em protegeixo també.

L’activisme com a forma de vida.

No és una opció no ser activista, perquè diàriament haig de lluitar. Si no barallo, no puc viure. No és una opció per a nosaltres no ser activistes i reclamar la nostra existència. La nostra vida és un acte polític constant per poder existir.

El llibre No existe sexo sin racialización condensa una crítica i un nou horitzó de la política sexual i de la dissidència sexe-genèrica. De quina manera?

És un llibre col·lectiu on participem persones migrants i dissidents sexuals per plasmar que tot cos és un cos racialitzat, fins i tot el cos blanc, des de la supremacia blanca, des del lloc de poder. La sexualitat i la racialització són interseccionals, és a dir, no puc parlar només com a migrant sense parlar de gènere, perquè això habita en mi. No es pot separar sexe, raça i gènere. No són categories abstractes. Són opressions i llocs d’existència i en plasmar-les en un text i en memeimatges, es posa en evidència la intersecció que encarnem.

Creus que caldria aplicar-se el paradigma Res sobre nosaltres sense nosaltres, una expressió que comunica la idea que cap decisió que influeixi sobre un col·lectiu ha de fer-se sense la seva participació?

Crec que aquestes polítiques poden veure’s com alguna cosa cool, perquè tenen en compte la diversitat quan, en realitat, es tracta d’un compromís i d’una responsabilitat que té Catalunya amb la migració, amb l’esclavisme i amb el colonialisme. No hem d’agrair res. És la responsabilitat de la institució blanca, espanyola, catalana de reparar i entendre les polítiques de reparació en diàleg amb les comunitats migrants. Aquests passos que són valorats, no transcendeixen a problemàtiques profundes.

Les campanyes Antirumors vénen d’institucions blanques que generen polítiques per a persones migrants. I de vegades, aquestes mateixes institucions responen amb el silenci. Què cal fer perquè aquestes possibilitats de la política siguin construïdes per persones del territori i que sigui un procés d’escolta per part de la institució? Com fer que la institució tingui activa la responsabilitat de reparació històrica? Què passa amb la voluntat política i l’assumir la responsabilitat històrica? Aquestes són algunes de les preguntes que em faig.

Comparteix aquest contingut