L’última forma de racisme acceptada a Europa: l’antigitanisme d’Estat

Definicions d’antigitanisme

El Consell d’Europa (CE) defineix l’antigitanisme[1] com “una forma específica de racisme dirigida contra els gitanos, una ideologia basada en la superioritat racial, una forma de deshumanització i de racisme institucional alimentada per la discriminació històrica, que s’expressa, entre d’altres formes, mitjançant la violència, el discurs d’odi, l’explotació, l’estigmatització i la discriminació més descarnada”.

En el mateix text, el CE afegeix que l’antigitanisme és una forma específica de racisme que es caracteritza perquè: en primer lloc, és persistent tant històricament com geogràficament (és permanent i no disminueix); en segon lloc, és sistemàtic (és acceptat pràcticament per tota la comunitat); i, en tercer lloc, sol acompanyar-se d’actes de violència. Aquestes característiques situen l’antigitanisme, segons el CE, al mateix nivell que l’antisemitisme al continent europeu.

Dimensions de l’antigitanisme

Utilitzant el model d’anàlisi dels mecanismes de producció i reproducció de la violència dissenyat per la Càtedra Unesco de Filosofia per la Pau, es poden identificar tres dimensions en què s’articula l’antigitanisme: la simbòlica, la material i la institucional.

La dimensió simbòlica de l’antigitanisme implica els discursos (parlats, recitats, cantats o escrits), les imatges (documentals, artístiques o publicitàries) i els textos (fílmics, científics o literaris) que representen les persones gitanes d’una forma estereotipada. La dimensió simbòlica de l’antigitanisme reforça el distanciament cultural entre les persones gitanes i la resta de la societat; i genera una desactivació dels mecanismes ètics fonamentals d’identificació amb l’altre: l’empatia, la compassió o la solidaritat.

El discurs d’odi constitueix un cas in extremis de violència simbòlica, els seus efectes no només desactiven la identificació moral amb l’altre, sinó que activen mecanismes afectius d’odi a qui és diferent i justifiquen l’ús de la violència física contra un objectiu humà determinat (individual o col·lectiu). L’Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa (OSCE) reconeix al col·lectiu gitano (internacionalment conegut com “romaní”) com un dels grups que han de ser especialment protegits pels Estats membres, pel seu caràcter de grup vulnerabilitzat històricament a causa d’episodis sistemàtics de difamació, pogroms i genocidi.

La dimensió material de l’antigitanisme fa al·lusió a les desigualtats en habitatge, ocupació, salut, patrimoni heretat i nivell d’ingressos, la qual cosa determina les oportunitats vitals de desenvolupament. Referent a això, val a destacar les següents dades recollides a l’informe sobre l’estat dels drets dels romanís, publicat el 2018 per l’Agència Europea de Drets Fonamentals (FRA):

• pobresa: el 90% de les persones enquestades viu en llars amb un nivell inferior a l’ingrés de la línia de pobresa nacional als seus respectius països;
• treball assalariat: dos terços de les persones enquestades es troben fora del mercat laboral;
• salut: l’esperança de vida al néixer a la UE és de 76 anys pels homes i 82 per a les dones. Per als romanís, s’estima que és d’entre 10 i 15 anys menys depenent de les comunitats enquestades;
• habitatge: el 45% de les persones enquestades viu en llars on falta almenys un dels següents equipaments o instal·lacions bàsics: cuina, bany, dutxa o electricitat.

A més, l’últim informe de la Comissió Europea contra el Racisme i la Intolerància (ECRI) insta els Estats a acabar urgentment amb el fenomen de segregació escolar que els nens i les nenes romanís pateixen a causa de la guetificació a la qual s’ha sotmès un segment important de la població romaní.

La dimensió institucional de l’antigitanisme implica les accions del funcionariat públic (és a dir, persones que treballen com a professors, policies, autoritats polítiques, jutges, fiscals, treballadors socials, metges, reporters, etc). L’antigitanisme institucional produeix:

• prejudicis i estereotips, a través del sistema educatiu, els múltiples circuits de producció i distribució cultural, i els mitjans de comunicació;
• discurs d’odi, a través dels partits polítics de pràcticament tot l’espectre ideològic;
• persecució policial, que inclou identificacions al carrer de manera “arbitrària” i assetjament a persones migrants gitanes;
• enderrocs d’habitatges i deportacions en massa;
• guetificació de la població gitana en barris perifèrics;
• exclusió de l’accés a llocs de representació política als partits;
• exclusió dels espais de producció de coneixement.

Antigitanisme d’Estat

Parlar “d’antigitanisme d’Estat” implica parlar de responsabilitat institucional al manteniment i reproducció d’un tipus de discriminació racial que s’ha anomenat “l’apartheid” tolerat d’Europa. L’Estat es materialitza en les seves institucions, que en última instància es regeixen per les normes constitucionals que defineixen els drets i llibertats fonamentals. Això és el que es coneix com l’Estat de dret: on tota acció institucional obeeix a una norma jurídica.

En el cas de l’Estat espanyol, contràriament al que prescriu el dret internacional que emana de les Nacions Unides, els drets de les minories no estan garantits a la nostra Constitució. Aquesta situació de desprotecció jurídica contradiu els diferents documents ratificats per Espanya relatius a l’estatut de les minories, com el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics de 1966, així com d’altres documents internacionals que pretenen orientar l’acció dels Estats en aquest àmbit, com la Declaració sobre el dret al desenvolupament de 1986 o la Declaració sobre els Drets de les persones pertanyents a minories nacionals o ètniques, religioses i lingüístiques de 1993.

Des de 1977, l’ONU ha vingut utilitzant la següent definició de minoria[2]: “Un grup numèricament inferior a la resta de la població d’un Estat, que es troba en una posició no dominant i en què els seus membres, que són nacionals de l’Estat, posseeixen característiques ètniques, religioses o lingüístiques diferents de les de la resta de la població i manifesten, encara que només sigui implícitament, un sentiment de solidaritat per preservar la seva cultura, les seves tradicions, la seva religió o el seu idioma.” En base a aquesta definició, altres països d’Europa occidental com Alemanya o Suècia han reconegut el poble romaní com una minoria nacional, cosa que aplana el camí per a l’efectiu reconeixement dels drets culturals, polítics i econòmics d’aquest poble sense Estat.

Paradoxalment, l’Estat espanyol es va comprometre el 2011 amb una “Estratègia Nacional per a la Inclusió Social de la Població Gitana a Espanya 2012-2020”, sense reconèixer ni ara ni llavors al poble gitano com una minoria nacional. Aquesta manca de reconeixement relega fora de l’àmbit constitucional qualsevol mesura que es derivi d’aquesta estratègia. Per tant, en lloc d’iniciar un procés d’institucionalització dels drets dels romanís, l’Estratègia d’Inclusió ha generat una subcontractació per part dels successius governs, que han delegat la seva responsabilitat en organitzacions de la societat civil. Aquest procés de desplaçament de la garantia dels drets fonamentals de col·lectius marginats a entitats del tercer sector es coneix en la teoria crítica del desenvolupament com ONGització, i ha estat especialment estudiat en els casos d’Haití i l’Índia.

La noció d’antigitanisme d’Estat apunta a reorientar les polítiques públiques prioritzant l’anàlisi de la discriminació contra la població gitana, per identificar la responsabilitat institucional en el manteniment i reproducció de les formes estructurals, històricament arrelades i sistèmiques de racisme, posant el focus en els actors estatals. En la línia del treball que s’ha desenvolupat amb el Centre Europeu d’Estudis Polítics, aquesta proposta de treball se centra al voltant de quatre eixos: la identificació d’actors institucionals nacionals, regionals i locals; la posada en marxa de programes de capacitació i educació per a funcionaris (incloent les autoritats polítiques); la realització d’un mapeig dels recursos disponibles per a polítiques destinades a població gitana; i, finalment, el disseny de protocols de comunicació institucional, orientats tant a mitjans de comunicació com als circuits culturals i al discurs polític.

Per concloure, cal subratllar que el concepte d’antigitanisme d’Estat s’emmarca en la discussió política més àmplia sobre l’actualitat dels drets i llibertats fonamentals i les amenaces neofeixistes a l’Estat de dret a la UE. El perill polític actual rau en les possibilitats reals i fefaents que l’Estat de dret, garant del caràcter universal de la ciutadania, estigui governat “per” i “per a” una comunitat cultural particular: generant una jerarquia de ciutadanies de primera, segona i tercera classe, en base a criteris ètnics o culturals.

En aquest context, són especialment preocupants els últims èxits electorals de partits com ara: Agrupació Nacional (França), Fidesz (Hongria), Llei i Justícia (Polònia), Lliga Nord (Itàlia), Partit de la Llibertat (Àustria) o el Partit popular Danès (Dinamarca). Recentment hem assistit a un indignant episodi d’antigitanisme d’Estat, perpetrat ni més ni menys que pel ministre de l’Interior italià, Matteo Salvini, en declarar en una entrevista de ràdio la intenció de crear un cens d’aquelles persones que siguin d’ètnia gitana, per expulsar als que no hagin nascut al país, lamentant que els que siguin italians “cal quedar-se’ls”.

En un Estat de dret, la societat civil té el deure de demanar comptes a les institucions pel compliment dels drets humans; i, a més, té la missió d’identificar la responsabilitat política dels que, activament o passiva, produeixen i reprodueixen situacions de menyspreu als drets i llibertats fonamentals de la ciutadania.

[1] L’Aliança contra l’Antigitanisme defineix l’antigitanisme com: “Un dispositiu de dominació històricament construït, un racisme persistent i quotidià contra els grups humans identificats sota l’estigma ‘gitano’ o altres termes relacionats, i incorpora: 1. una percepció i descripció homogeneïtzadora i essencialista d’aquests grups; 2. l’atribució de característiques específiques i diferencials; 3. estructures socials de discriminació que tenen com a efecte l’ostracisme i la reproducció de desigualtats.”

[2] Definició aportada per Capotorti el 1977, en qualitat de Relator Especial de la Subcomissió de Prevenció de Discriminacions i Protecció a les Minories.