BCNvsODI | Ajuntament de Barcelona
Drets de Ciutadania i Diversitat

Alpe Conceptes

20/06/2019 - 13:33 h

Entrevistes. "Lluito per evitar que la gent gran hagi de tornar a ficar-se a l'armari"

"Lluito per evitar que la gent gran hagi de tornar a ficar-se a l'armari"

Nascut el 1957 i crescut a Barcelona, Alpe Conceptes va participar en la primera manifestació a Barcelona pels drets de les persones trans* i homosexuals l’any 1977, de manera que té a l’esquena més de 40 anys en la lluita activista LGTBI i feminista. Gran part de la seva vida l’ha dedicat al sector turístic, cosa que, segons ell, li ha permès accedir a d’altres realitats més enllà de la local, en èpoques en què a Espanya la teva orientació sexual podia ser un delicte. A més, amb altres sindicalistes, va crear el grup LGTB de l’UGT per ajudar a denunciar la discriminació que viuen les persones LGTBI en el món laboral. Els seus últims 25 anys professionals els ha desenvolupat a l’administració pública catalana, principalment en l’àmbit de la sensibilització en igualtat i equitat. Avui dia, ja jubilat, dedica gran part del seu temps a lluitar contra les discriminacions a les persones per les seves possibles diversitats –ja sigui per identificar-se amb el col·lectiu LGTBI o per ser de la tercera edat– a través del seu treball per a la Fundació Enllaç, organització en què participa com a patró des de fa més d’una dècada.

 

 Quan vas decidir fer pública la teva orientació sexual?

Als anys 70, quan vaig començar a moure’m en el teixit social activista, vaig tenir la sort de conèixer moltes altres persones que, com jo, vivien la seva orientació sexual en la clandestinitat, però que, alhora, estaven treballant per poder viure la seva sexualitat amb normalitat; és a dir: sortir de l’armari.

 

Recordes algun referent de persona LGTBI important o que t’influís especialment durant la teva infància?

Crec que en aquesta època hauria estat molt positiu per a mi –i per a la resta de persones que es trobaven en una situació semblant a la meva– poder comptar amb referents que ens ajudessin a ser més lliures; però no n’hi havia, almenys no públics. No obstant això, el 1977, vaig decidir fer el pas i explicar a la meva família que la meva parella era un home i que me n’anava a viure amb ell a un altre país. En el meu cas, vaig tenir la sort que a casa meva em van donar suport, cosa que no era gens comuna en aquella època.

 

Vas patir alguna discriminació durant la teva infància o la teva joventut a causa de la teva orientació sexual?

Sí, de fet, quan tenia només 13 anys, la policia –a la qual llavors anomenàvem “els grisos”– em va pujar al seu furgó, on em va violar a més de robar-me i pegar-me una pallissa. Poc després, sense demanar cap autorització als meus pares i tot i ser jo encara menor d’edat, em van obligar a acudir a sessions de teràpia de reorientació sexual a l’Hospital Clínic de Barcelona.

Tot i això, crec que, gràcies a haver trobat persones com jo ja en la meva joventut, vaig poder deixar de sentir-me, des de ben jove, “estrany i diferent”. Això no treu, però, que ja des del principi tingués clar que, si volia viure la meva sexualitat d’acord amb la meva orientació sexual, hauria de portar una “doble vida”. Altrament, evitar la discriminació i l’estigma social hagués estat impossible.

 

Creus que això ara ja no passa? Per què?

Avui dia crec que és més fàcil que abans sortir de l’armari, sense cap dubte. Tot i que, malauradament, la societat encara no ha aconseguit alliberar-se de la mentalitat heteropatriarcal que provoca que el col·lectiu LGTBI encara sigui víctima de discriminació i estigma social.

A més, si bé la gent jove porta ara amb més naturalitat la seva orientació sexual –sobretot en les ciutats grans–, això no es dona per igual en el col·lectiu de la tercera edat. En aquest, el pes del nostre passat i aprenentatge vital fa que l’estigma encara segueixi molt patent. De fet, no saps la quantitat de persones que, jubilades i tenint parelles estables des de fa anys, continuen mantenint-ho en secret com poden per “no donar disgustos a les seves mares”.

A més, a això s’afegeix la por, ja que conforme vas envellint perds forces per enfrontar-te a les dificultats. Per donar-te un altre exemple més personal, la meva parella i jo hem anat a viure a Sitges per detalls tan simples com poder anar agafats de la mà pel carrer sense ser víctimes de mirades despectives o, molt pitjor, d’agressions. Al cap i a la fi, ja no podem sortir corrent amb la mateixa facilitat amb què ho fèiem abans.

 

Com a activista amb més de 40 anys a l’esquena en la lluita pels drets de les persones LGTBI, quins han estat els canvis o transformacions que consideres més rellevants?

Totes les persones que han lluitat pels nostres drets ens han facilitat que, tot i l’existència d’una mentalitat tradicional tan normativa, s’hagin aprovat lleis no discriminatòries. I, sí, hem aconseguit molts avenços per a les persones homosexuals.

No obstant això, encara queden moltes coses per fer. Al cap i a la fi, encara se segueix pensant, per exemple, que “ser gai” és allò estrany, i que “allò normal” és ser hetero. Menció a part mereix la discriminació que continuen patint les persones trans*, que encara a dia d’avui han de ser tutoritzades per un metge i diagnosticades d’un “trastorn” si volen dur a terme canvis en el seu propi cos.

Per altra banda, persisteixen també les tremendes barbaritats que encara hem d’escoltar dels col·lectius més conservadors de la societat. A Espanya, especialment l’Església Catòlica segueix considerant-nos en ple segle XXI “antinaturals i pecadors”. Al cap i a la fi, cal tenir en compte que, fins fa només 30 anys, les persones LGTBI érem “un perill social“, i només una dècada enrere, “vagos y maleantes“.

 

Quines són les principals lluites pendents?

Avui en dia, allò que més em preocupa és que puguem patir una involució en els nostres drets, tal com ja ha succeït en altres llocs del món, o tal com succeeix en relació als drets de les dones. Em semblaria terrible que, després de tot el que han lluitat milers i milers de persones, patíssim un retrocés en els nostres drets gràcies a la pressió de persones hipòcrites que en públic defensen una cosa i després en la seva vida privada fan una altra.

En qualsevol cas, crec que els nostres desafiaments més urgents en l’actualitat són la lluita contra la transfòbia i, sobretot, la lluita contra el masclisme. Seguim vivint en una societat molt masclista. I això ens fa mal a tots: a les dones, que segueixen havent de patir aquesta xacra cada dia en els seus propis cossos; i als homes, a qui se’ns imposen rols i mandats sexistes que no ens permeten ser com volem ser.

 

Tant tu com la Fundació enllaç heu defensat que la gent gran és encara més vulnerable que altres col·lectius a rebre tractes discriminatoris per raons d’orientació sexual o identitat de gènere, per la seva avançada edat. Podies explicar-nos per què creus que és així?

Precisament, si vaig decidir fer-me patró de la Fundació Enllaç fa 10 anys va ser per evitar que la gent gran, a l’anar envellint, hagués de “tornar a ficar-se a l’armari”. Avui dia es donen encara casos de discriminació molt greus, especialment a les residències de gent gran. Em refereixo a parelles d’homes o dones obligades a compartir habitació amb altres persones com si “fossin amigues” després d’una vida juntes. Hi ha encara molt desconeixement entre el personal que treballa en aquests centres, i cal acabar amb això i informar-los que la llei diu que les persones LGTBI tenim uns drets, també quan ens fem grans i ens porten a una residència.

Un altre cas molt comú és la discriminació o el menyspreu que moltes persones grans homosexuals –així com les persones trans*– pateixen per part d’altres companys i companyes de la seva edat, en voler afegir-se a activitats en casals o centres cívics. És una realitat: la gent gran LGTBI encara no hem aconseguit ocupar aquests espais i alhora viure la nostra orientació sexual amb normalitat perquè: “a veure si els contagiarem alguna cosa”.

Per altra banda, com bé avançava ja l’informe sobre discriminació a la ciutat de Barcelona, es donen molts casos d’agressions que, per desgràcia, no es denuncien. No tenim cap dubte que aquest percentatge d’agressions no denunciades és també bastant alt entre les persones grans.

Per això, des de la Fundació Enllaç tenim sempre la porta oberta. Perquè sabem que, quan una persona “està en situació de necessitat”, tenir un espai “amic” al qual es pot acudir per demanar ajuda, és vital. Aquí volem ser aquest espai per a la gent gran LGTBI. Un lloc de trobada, escolta i sobretot, de derivació. Comptem amb professionals excel·lents.

 

Diries, per tant, que la LGTBIfòbia és una discriminació especialment invisibilitzada entre les persones d’edat avançada?

Crec que la nostra generació ha suposat un gran canvi pel que fa a com es considerava abans la gent gran. No només per al cas de les persones LGTBI, sinó de totes les persones grans. Abans, es valorava l’experiència i l’edat: tu no podies rebatre al teu pare o la teva mare, i molt menys al teu avi o àvia. Ara hem passat a l’extrem oposat: només la paraula jove té un valor positiu afegit; tal com mana la heteronormativitat; quan et fas gran ja no se’t valora, al contrari, molestes. Se’ns aparta a un costat perquè ja “no servim”, i, per tant, se’ns invisibilitza.

Sembla mentida que en una societat en què cada vegada vivim més anys, cada vegada es valori menys el paper positiu que pot aportar la gent de la tercera edat. Hauríem de treballar per aprofitar tot el coneixement que tenim les persones grans, i fomentar que participem activament en la vida pública. I, per descomptat, en aquest espai han de reflectir-se també les persones d’edat avançada LGTBI, simplement, perquè som una realitat.

 

Diries que aquesta invisibilització afecta encara més al col·lectiu de dones grans lesbianes o trans*?

Crec que el fet que dues dones grans visquin juntes per “fer-se companyia”, sense haver de donar explicacions, ha estat ben vist tota la vida. Per als homes de la meva edat, per contra, la convivència amb un altre home que no fos de la teva pròpia família sempre aixecava, com a mínim, sospita.

D’altra banda, potser una altra de les raons per les quals el col·lectiu de dones lesbianes està més invisibilitzat és per la manca de referents. Quan jo era jove, escoltar a Lluís Llach cantar “Amor particular” era, sens dubte, un gran suport emocional: un referent públic ens explicava a nosaltres que la nostra manera d’estimar era tan sana com qualsevol altra. No obstant això, pel que m’han explicat moltes companyes, aquests referents no es donaven entre les dones lesbianes. A més, que les dones lesbianes o trans* de la meva edat siguin ara menys visibles també implica que les noies joves d’avui no tinguin tants referents.

En qualsevol cas, a mi el que m’agradaria és que, dins del moviment LGTBI, homes, dones, persones trans*, etc., poguessin sentir-se còmodes dins dels grups feministes i unir forces en la lluita activista per acabar amb l’heteropatriarcat. No obstant això, no sempre és així. Jo he intentat, en tots els grups LGTBI en què m’he implicat, treballar juntament amb dones i homes, pel respecte a la diferència, però almenys en la meva experiència, no ho he aconseguit fins que m’he fet patró de la Fundació Enllaç.

 

Tornant de nou a la problemàtica de la LGTBfòbia, quina diries que és la clau per acabar amb aquest discurs d’odi i discriminació que pateixen les persones per la seva orientació i/o identitat sexual?

Com ja avançava anteriorment, crec que la LGTBfòbia pot ser molt evident, com és el cas de les agressions, però també molt subtil, a l’estar instal·lada (igual que el masclisme) en molts elements culturals i socials de la nostra societat. No obstant això, com en tot, la millor cura contra la ignorància és l’educació. Cal deixar d’educar les noves generacions en valors sexistes i heteronormatius.

Cal normalitzar detalls tan simples com que el rosa pugui ser un color de tots, de la mateixa manera que el blau. O deixar de cridar “marieta” a un noi perquè li agradi portar joies, o “bollera” a una nena perquè li agradi el futbol. Cal deixar d’utilitzar un llenguatge sexista o demanar als nens que es comportin “com a homes” i a la nenes com a “senyoretes”. Cal deixar de veure normal que en un camp de futbol es pugui cridar a manera d’insult “marieta de merda” a un jugador quan no marca, i que això no tingui conseqüències. I, sobretot, cal deixar d’entendre i explicar el sexe com una cosa “bruta” i de transmetre als nostres nens i nenes que tot el que no sigui “sexe heteronormatiu” és quelcom “anormal”. Crec que és important ensenyar a les noves generacions que, si tothom pogués viure la seva vida sexual lliurement i sana, gran part de la discriminació que pateixen avui dia les persones del col·lectiu LGTBI s’acabaria.

 

A més del treball que porta a terme la Fundació Enllaç, t’agradaria destacar la feina feta per qualsevol altra entitat o persona, per millorar la vida de les persones LGTBI?

M’agradaria destacar l’ardu treball que duen a terme des de la Associació de Famílies de Menors Transsexuals Chrysallis. Es tracta d’una associació de pares i mares que tenen la sort de tenir fills i filles amb identitats no binàries, però també, la desgràcia de viure en una societat en què no imposar a aquestes criatures una identitat de gènere ja des del seu naixement, es considera contra natura. En aquesta associació s’agrupen famílies amb nens i joves trans* fins als 20 anys.

Crec que la tasca que duen a terme per a què es respecti la diversitat de l’ésser humà és immensa. S’ha de normalitzar l’existència de persones no binàries, i no fer-los pensar que “estan malaltes” quan des de ben joves comencen a sentir incomoditat amb el gènere que se’ls ha imposat. Això encara passa molt sovint i pot tenir conseqüències nefastes per a la salut mental de la persona que està en aquesta situació; al cap i a la fi, és el mateix que ens van fer a nosaltres durant el Franquisme amb les teràpies de reorientació sexual.

 

I, per acabar, què t’agradaria dir a les persones joves LGTBI que tinguin por de patir, o hagin patit estigma i/o discriminació a causa de la seva orientació sexual i/o identitat de gènere?

Els diria que aprofitin el treball realitzat a favor de la igualtat: no tenir més por és l’única opció. També els diria que recordin que, a més d’LGTBI, són moltes altres coses. A Sitges, amb el meu marit, ens hem anat involucrant en molts dels actes socials que es realitzen, treballant perquè se’ns accepti amb normalitat, i, tot i que participem en els actes LGTBI que es realitzen, intentem no treballar en cap gueto i aconseguir els drets que reclamem a tots els espais de la ciutat.

Als tallers ciutadans que fem, aplaudim les diferències que tenim, però defensant que no hem d’afegir altres inventades. No hem de naturalitzar i incrementar les diferències socials que el terrorisme patriarcal vol imposar perquè siguem persones encara més diferents, i així discriminar i seguir amb els maltractaments a la diversitat.

Finalment, els diria que, tot i que encara quedi molt per fer, és important que gaudeixin la vida i intentin viure la seva meravellosa diferència.

 

Entrevista realitzada per Almudena Díaz Pagés

Comparteix aquesta pàgina