BCNvsODI | Ajuntament de Barcelona
Drets de Ciutadania i Diversitat

Andrés Zaragoza

09/12/2019 - 08:01 h

Entrevistes. "El discurs d'odi contra els ronhinya es va difondre a través de múltiples canals"

Andrés Zaragoza és llicenciat en Geografia i Història i funcionari públic jubilat. És soci d’Amnistia Internacional des de 1991 i activista a l’Equip d’Educació de Madrid i l’Equip de Països d’Amnistia Internacional Espanya, on treballa en la defensa dels drets humans en regions i països afectats per crisis i emergències humanitàries. En els darrers tres anys, una de les seves tasques a l’organització ha estat el seguiment de la situació a Myanmar i la denúncia de la persecució i discriminació de la població rohingya. El vam entrevistar amb motiu del Dia Internacional per a la Commemoració i Dignificació de les Víctimes del Crim de Genocidi.

 

Avui, 9 de desembre, és el Dia Internacional per a la Commemoració i Dignificació de les Víctimes del Crim de Genocidi, raó per la qual ens agradaria parlar de la persecució del  poble rohingya. Qui són els rohingyas?

Els rohingyas són un grup ètnic de Myanmar, un país del sud-est asiàtic –conegut antigament com Birmània– de confessió majorment budista. Tot i que el país és un autèntic mosaic d’ètnies, llengües, religions i moviments insurgents, els rohingyas són considerats apàtrides, atès que durant el període dictatorial del general Ne Win van ser declarats per llei “immigrants il·legals sense dret a la ciutadania a Myanmar“.

Concretament, els rohingyas són una barreja de diferents ètnies –com l’àrab, la mogol i la bengalí– principalment de religió musulmana i concentrats en una de les regions més pobres del país: l’estat de Rakáin. Fins a l’any 2017, sumaven aproximadament un milió habitants. No obstant això, a mitjans de 2018, ja només quedaven unes 300.000 persones. Nacions Unides considera que són la minoria ètnica i religiosa més perseguida del planeta.

 

Per què els persegueixen?

Com molts altres, Myanmar és un país hereu del colonialisme britànic del segle XIX. Els rohingyas són una població que vivia allà, en el que llavors s’anomenava el regne d’Arakán, i que, de la nit al dia, va passar a convertir-se en una regió més de l’estat de Birmània, convertint-se així en una minoria d’ètnia i religió diferent a la de la resta del país. Des d’aleshores, els han discriminat totalment.

No es tracta, per tant, únicament d’una discriminació ètnica, sinó més aviat d’una barreja de factors que han anat escalant el conflicte: un territori disputat a causa de greuges de l’era colonial britànica, una confessió i tradicions diferents a la de la resta del país (budista) en una regió envoltada de països musulmans, la negativa per part de Govern a acceptar una separació en identitats, i, sens dubte, la participació dels militars, que tendeixen a instigar la confrontació entre diferents grups ètnics a la regió.

 

Què li ha passat a aquesta comunitat en els últims anys?

Des del moment en què Bangla Desh es va fer independent el 1971, s’han donat diverses campanyes de persecució i expulsió dels rohingyas. Només entre 1991 i 1992, per exemple, es calcula que 250.000 rohingyas van fugir de Myanmar.

Més recentment, un dels episodis de violència més greus va tenir lloc a l’agost de 2017, quan, després de la publicació de l’informe final de la Comissió Assessora sobre l’Estat de Rajine –liderada per l’ex secretari general de l’ONU Kofi Annan–, Nacions Unides demana una reforma social i econòmica urgent per aturar la violència a l’Estat de Rajine. Poc temps després, un grup armat rohingya, conegut com Exèrcit de Salvació Rohingya d’Arakan, va llançar una sèrie d’atacs coordinats contra posicions de les forces de seguretat al nord de l’Estat de Rajine. En els dies, setmanes i mesos següents, les forces de seguretat myanmaras, dirigides per l’exèrcit de Myanmar, van atacar tota la població rohingya dels pobles del nord de l’Estat de Rajine.

De fet, segons Amnistía Internacional, la neteja ètnica de la població rohingya es va aconseguir mitjançant una campanya sistemàtica, en la qual les forces de seguretat birmanes van matar milers de rohingyas, fins i tot nens i nenes de poca edat, van violar i cometre altres actes de violència contra centenars de dones i nenes, i van torturar i incendiar centenars de pobles rohingyas de forma deliberada. Durant els 10 mesos posteriors, les forces de seguretat de Myanmar van arrossegar al veí Bangla Desh centenars de milers de dones, homes, nens i nenes. ACNUR estipula que a dia d’avui aquesta xifra ha superat ja les 723.000 persones, encara que només de manera aproximada, ja que el Govern de Myanmar no vol compartir dades oficials.

 

Es pot qualificar “d’intent de genocidi ” el que ha passat contra aquesta minoria?

Tot i que Nacions Unides sí que ho ha definit com un intent de genocidi, Amnistia Internacional prefereix no parlar de genocidi perquè aquest té unes característiques determinades, tal com la seva definició indica: “qualsevol dels actes perpetrats amb la intenció de destruir totalment o parcialment un grup nacional ètnic racial o religiós com a tal“; que no responen al que ha succeït a Myanmar. És a dir, no s’ha tractat tant d’un intent d’extermini, sinó més aviat d’una expulsió massiva, en la qual s’han comès crims de lesa humanitat.

Amnistia sí que parla, però, de neteja ètnica, que no és en realitat un crim tipificat amb claredat en el dret internacional, però que és un terme que abasta un seguit d’actuacions que s’acosten i s’empren en el genocidi, com els abusos encaminats a expulsar persones de certs grups ètnics d’una zona per eliminar-les del tot.

 

S’ha acusat la plataforma Facebook d’haver jugat un paper clau en la difusió de discurs d’odi contra l’ètnia rohingya. Quin rol específic creus que han jugat en la creació d’un brou de cultiu propiciador de la violència genocida en el context de Myanmar?

S’ha de tenir en compte que, a Myanmar, la dura censura que va existir durant dècades sota el govern de la junta militar limitava en gran mesura l’accés de les persones a Internet. No obstant això, a partir de l’any 2014, el Govern va facilitar un seguit de mesures que obrien l’accés de la població a les targetes SIM per a telèfons mòbils, telèfons que portaven l’aplicació Facebook preinstal·lada. Facebook va passar de tenir 2 milions d’usuaris al país a 30 milions, sense que això anés acompanyat d’un reforç del filtratge de la informació compartida a la xarxa social. De fet, en línia amb aquest fenomen, el 2016 es va descobrir –gràcies a un informe elaborat per GSMA, l’òrgan global que representa les operadores telefòniques– que a Myanmar la majoria de la població utilitzava Facebook com la seva única font d’informació, considerant les publicacions com informació veraç.

A partir d’aquest moment, destacats membres de l’exèrcit, com el general Ming Aung Hlaing, que va començar a comptar amb 1,3 milions de seguidors a la seva pàgina de Facebook, així com alguns monjos budistes extremistes, i, en general, figures de la ultradreta, van començar a utilitzar la plataforma per difondre missatges falsos i de criminalització contra l’ètnia rohingya que justifiquessin la neteja ètnica. S’hi deia que eren: extremistes bengalís que volien construir una fortalesa a Rajine, terroristes i criminals musulmans que volien acabar amb la tradició budista, estrangers que marxaven per voluntat pròpia, etc. Continguts falsos i que fins i tot incitaven a l’odi, que van començar a tenir una gran difusió i impacte entre la ciutadania i que, tal com assenyalava la relatora especial sobre la situació dels drets humans a Myanmar Yanghee Lee, el març de 2018, “tenia un impacte sufocant en l’afirmació de punts de vista sensibles i impopulars”.

El fenomen va tenir un abast tan ampli que tant les Nacions Unides com la pròpia companyia van investigar què estava succeint, i es va descobrir que, efectivament, Facebook estava sent utilitzat com a plataforma per difondre missatges d’odi contra els rohingya a gran escala. La plataforma va reconèixer que el discurs d’odi a Myanmar a través de la seva xarxa “era un problema real“, advertint que, a partir d’aquell moment, tancaria un gran nombre de pàgines amb centenars de milers d’usuaris i seguidors, perquè aquestes estaven violant les seves polítiques i normatives, a l’ésser pàgines que incitaven a l’odi ètnic contra els rohingya.

No obstant això, insisteixo, l’impacte d’aquests missatges sobre la ciutadania no va ser el detonant de la neteja ètnica, ja que aquesta portava anys existint. L’objectiu d’aquests continguts anava més encaminat a justificar les atrocitats que ja estava cometent l’exèrcit de Myanmar.

 

A més de les xarxes socials, a través de quins altres canals es va difondre l’odi contra aquesta comunitat, abans i durant l’inici de la persecució?

Durant els anys del procés de construcció de l’Estat aquest discurs d’odi es va difondre a través de tots els mitjans possibles: la ràdio, la televisió… fins i tot es gravaven cassets, i després, CDs. Concretament, el Moviment 969, un moviment nacionalista extremista –minoritari entre els monjos budistes, oposat al que ells consideren “l’expansió de l’islam a Birmània”– va ser un dels principals promotors d’aquests missatges d’odi a través de diferents canals. Aquest moviment va ser prohibit el 2013, atès que el 2008, després de l’obertura del Govern al poder civil i amb la creació d’una Constitució, aquest tipus de conductes van passar a ser il·legals. Alguns líders d’aquest moviment van crear aleshores l’organització Ma Ba Tha, amb uns objectius similars. No obstant això, també va ser prohibida el 2017.

Ara per ara, però, sí que podem observar missatges discriminatoris a través dels mitjans de comunicació massius, per part, sobretot, dels principals representants de l’exèrcit, així com d’alguns dels membres d’aquest moviment budista propers al poder militar.

 

Sabem que l’any 2017, centenars de milers de rohingyas es van veure obligats a fugir a Bangla Desh. Quina és la situació actual d’aquestes persones refugiades? Com valores l’actuació de Bangla Desh davant aquesta emergència ?

Des del meu punt de vista, la resposta inicial de Bangla Desh va ser positiva. Cal tenir en compte que la major part de les persones que van fugir a aquest país, més de 723.000 segons xifres oficials ho van fer entre agost de 2016 i gener de 2017. És com si de cop i volta tota la població d’una ciutat tan gran com València, per posar un exemple, es desplacés d’un país a un altre. És una barbaritat. I això és una cosa que es pot veure clarament en el camp de refugiats de Cox ‘s Basar (refugi dels Rohingya a Bangla Desh). Amb una població que arriba ja gairebé al milió de persones, comptant refugiats i comunitat d’acollida, aquest camp ja ha estat catalogat com el camp de refugiats més gran de món.

I malgrat això, durant una visita als camps de refugiats rohingyas, la primera ministra de Bangla Desh, Sheikh Hasina, va declarar que si el seu país podia alimentar els seus 160 milions de persones, també podria alimentar uns centenars de milers de refugiats rohingyas. No obstant això, si bé el govern de Bangla Desh ha acollit generosament a les persones refugiades, tal com assenyala Amnistia Internacional, no els ha concedit la condició de refugiat, per la qual cosa no tenen estatut jurídic en ambdós costats de la frontera. Bangla Desh no és Estat signatari de la Convenció sobre l’Estatut dels Refugiats de l’ONU.

A dia d’avui, les persones refugiades viuen pràcticament amuntegades, com ja ha denunciat la Creu Roja en diferents ocasions. La majoria de les construccions són de lones i bambú, en una regió del món extremadament exposada als monsons. I, tot i que ara ja s’han millorat una mica les condicions del camp (al principi no hi havia sistema d’aigua i sanejament, ni escoles, ni centres mèdics, ni carreteres, i ara sí que n’hi ha), la situació allà continua sent crítica. Per no dir que el 80% de la població d’aquests camps viu de l’ajuda humanitària i depèn dels repartiments de menjar, és a dir, no compta amb mitjans propis.

En aquest sentit, Bangla Desh entén, evidentment, que la situació actual és provisional i que s’han d’assolir solucions definitives. Per això ha proposat algunes alternatives, tot i que cap amb èxit. Després hi ha, també, la qüestió del compromís de la comunitat internacional, cosa que sembla molt complicada ja que fins ara les úniques propostes realçades d’acord amb el govern de Myanmar han estat les de la repatriació.

El problema és que aquesta no es pot dur a terme sense la voluntat dels refugiats, a qui des del punt de vista humanitari no se’ls pot obligar a tornar al seu país, perquè s’estaria incomplint el principi de no devolució. A dia d’avui, els refugiats rohingya s’oposen a la repatriació a Myanmar. A més, tant l’ONU com d’altres organitzacions de drets humans han afirmat reiteradament que les condicions a Myanmar no són propícies per a aquests retorns.

 

Com ha respost la comunitat internacional (Nacions Unides, la Unió Europea…) davant d’aquests crims? Han estat empresonats els responsables d’aquestes atrocitats?

S’han aconseguit moltes coses gràcies a la feina d’organitzacions que s’han centrat a denunciar els crims que s’estaven produint perquè es pogués perseguir els responsables. D’una banda, tot i que Myanmar no ha signat l’Estatut de Roma, la qual cosa impedeix a la comunitat internacional perseguir els responsables al país, Bangla Desh sí que ho ha fet; i a l’estar les persones refugiades al seu territori, la Cort Penal Internacional si que pot investigar els crims que s’han comès, i ho està fent. D’altra banda, a més, el Consell de Drets Humans de l’ONU ha creat un mecanisme d’investigació dels crims contra la població rohingya per garantir la no impunitat dels culpables.

Per la seva banda, Amnistia Internacional ha reunit nombroses dades fidedignes que impliquen el comandant en cap de les forces armades de Myanmar, general Min Aung Hlaing, i a 12 persones més –els noms dels quals es citen– en crims de lesa humanitat comesos durant la neteja ètnica a la qual es va sotmetre la població rohingya al nord de l’Estat de Rajine. A més, ha documentat també crims de guerra i altres violacions de drets humans comeses per l’exèrcit de Myanmar contra minories ètniques als estats de Kachin i Shan del nord, així com execucions extrajudicials, tortura, treballs forçats, ús de mines terrestres i bombardejos indiscriminats. I l’ONU també ha presentat demolidors informes provant que persisteixen les violacions greus de drets humans contra els rohingya a Myanmar.

 

I per acabar, es podria qualificar la situació actual a Myanmar d’apartheid? Continua vigent actualment?

Sí, sense cap dubte; de fet, Amnistia Internacional també ho ha denunciat en nombroses ocasions. L’apartheid és un crim contra la humanitat i limita de forma molt clara la vida de les persones, restringint la seva existència al gueto. Suposa eliminar els drets d’un grup de persones, per exemple, el dret a la llibertat de moviment, el dret a la salut, a l’educació, a la llibertat de culte, etc. Tots aquests drets han estat limitats i restringits per a la població rohingya a Myanmar, a mans del Govern, a través de mesures legislatives, administratives o de qualsevol altra índole, que impedeixen que aquesta ètnia participi en la vida política social, cultural i econòmica de país.

 

Per on passa la solució a aquest conflicte?

Des del meu punt de vista, i encara que evidentment estem parlant d’un conflicte enquistat molt complex, la solució passa, d’una banda, per una major implicació d’Aung San Suu Kyi en acabar amb aquestes atrocitats, ja que és una persona molt escoltada entre la ciutadania. No obstant això, malgrat la seva llarga carrera com a activista dels drets humans a Myanmar, després de convertir-se en la líder de facto del govern civil de Myanmar a l’abril de 2016, la seva administració ha participat activament en la comissió o perpetuació de múltiples violacions de drets humans.

De fet, Amnistia Internacional ha criticat en reiterades ocasions el fet que Aung San Suu Kyi i el seu govern no denunciessin les atrocitats de les forces armades contra la població rohingya a l’Estat de Rajine, que porta anys vivint sota un sistema de segregació i discriminació equivalent a l’apartheid.

Per altra banda, la solució al conflicte passa també, necessàriament, per una resolució del Consell de Seguretat de l’ONU, que obligués a Myanmar a reconèixer el poble rohingya com a ciutadania de ple dret, i a aturar l’apartheid i els crims que s’estan cometent contra aquesta i altres ètnies minoritàries al país.

 

Entrevista realitzada per Almudena Díaz Pagès, el 29 d’octubre de 2019

Comparteix aquesta pàgina