BCNvsODI | Ajuntament de Barcelona
Drets de Ciutadania i Diversitat

Aporofobia: judici i menyspreu al pobre

02/12/2017 - 08:04 h

Reflexions. Què és l'aporofòbia?

La paraula “aporofòbia”és un neologisme encunyat per la filòsofa Adela Cortina el 1995 per referir-se al “rebuig, aversió, por i menyspreu cap al pobre, cap al desemparat que, almenys en aparença, no pot tornar res de bo a canvi”[i].

En un sentit més ampli, es manifesta en una doble actitud molt recognoscible en la vida quotidiana: en primer lloc, una tendència a prendre partit pels més ben situats, de qui es pot obtenir algun benefici; i en segon lloc, una propensió a ignorar els més vulnerables, que no semblen poder oferir cap avantatge.

L’aporofòbia té un component clar de discriminació i prejudici classista, però segons el parer de la filòsofa valenciana, és quelcom més profund que el classisme, perquè d’una banda, el rebuig al pobre, al pitjor situat, és el rebuig a una persona desclassada, i per altra banda, no es tracta només de diferències econòmiques, sinó d’un rebuig cap a qui es troba en una situació general de vulnerabilitat.

 

Per què es rebutja als pitjor situats, als més febles?

Adela Cortina, catedràtica d’Ètica de la Universitat de València, sosté que l’origen d’aquesta patologia social es troba en l’expectativa de reciprocitat. Explica que vivim en societats contractualistes, en què la cooperació està basada en el principi de l’intercanvi. La societat es regeix per certes normes de reciprocitat indirecta fonamentades en la idea que “el joc de donar i rebre resulta beneficiós per al grup i per als individus que el componen”.

No obstant això, d’aquest esquema s’exclou als subjectes dels quals no es pot treure cap profit, i que, s’intueix, poden portar problemes. El pobre, el marginat, el vulnerable, no participa en aquest joc de l’intercanvi perquè no sembla que tingui res bo per oferir a canvi, ni tan sols indirectament.

Des del punt de vista psicològic, una de les explicacions de l’aporofòbia podria ser el que es coneix com dissonància cognitiva, pertorbació psicològica que s’experimenta quan es tenen dues idees incompatibles o un comportament incompatible amb el nostre sistema de creences.

En el cas de l’aporofòbia, es percep una discrepància entre la manera en què algú es veu a si mateix (“sóc una bona persona”) i el seu comportament (“no ajudo, o miro cap a un altre costat quan em creuo amb una persona vulnerable”). Aquest sentiment pot provocar que es busqui una autojustificació per racionalitzar el comportament, creant motius per rebutjar a les persones en situació de pobresa (per exemple, culpabilitzar-les d’aquesta situació).

A nivell ideològic, l’hegemonia del pensament neoliberal, basat en l’individualisme, la competitivitat i la meritocràcia, pressuposa que l’èxit només depèn de la voluntat, l’esforç i el talent, i que res tenen a veure les circumstàncies socioeconòmiques del país de naixement, la salut, o el capital social, cultural o econòmic dels pares.

En lloc d’entendre la pobresa com un fracàs social, es reacciona menyspreant i culpant als pobres de la seva situació, o en el millor dels casos, aplicant una presumpció de culpabilitat.

 

Dades de pobresa i sensellarisme

El pensament econòmic dominant justifica que creixement macroeconòmic i reducció de la pobresa no vagin de la mà, perquè percep la desigualtat com un estímul per a l’esforç i el creixement, que produeix una jerarquia de triomfadors i perdedors. És en aquest context, en què dades de pobresa alarmants es perceben com a naturals.

Segons les dades de l’Enquesta de condicions de vida 2017 de l’INE (basada en dades 2016), la pobresa severa, afecta més de 2,9 milions de persones, el 6,4% de la població de l’estat espanyol. La Fundació Rais estima que hi ha unes 35.000 persones sense llar a Espanya.

Pel que fa a la ciutat de Barcelona, l’Informe de Diagnòstic sobre el Sensellarisme (2017) xifra en 2.006 el nombre de persones que dormen en albergs municipals i recursos residencials d’entitats socials, i en 962 el nombre de persones que dormen als carrers de la ciutat de Barcelona. Si a això sumem les persones que viuen en assentaments, la xifra total és de 3.383 persones sense llar, el que suposa un augment del 67,7% des de l’any 2008.

 

El discurs d’odi aporòfob

El discurs d’odi aporòfob passa relativament desapercebut perquè en moltes ocasions es solapa i interactua amb altres formes d’exclusió social com el racisme, la xenofòbia, la LGTBIfòbia o el sexisme. El fet de confluir amb altres categories socials d’opressió o discriminació com la raça, el gènere o l’orientació sexual dificulta la categorització de certs discursos d’odi com aporòfobs.

A més, la marginalitat i la manca de poder social i comunicatiu, intrínseques a la pobresa, dificulten la reivindicació i la denúncia del discurs d’odi aporòfob.

Però la veritat és que hi ha múltiples exemples de discurs aporòfob. És el cas de certs discursos polítics que criminalitzen la pobresa (arribant fins i tot a la desraó d’establir sancions per recollir menjar dels contenidors d’escombraries), o tracten de demonitzar les ajudes socials, sobre les que situen interessadament l’ombra permanent del frau. Es jutja al pobre, es jutgen la seva vida i les seves decisions, i s’acaba dictant una sentència inapel·lable: no passa suficient gana, encara gaudeix de certes parcel·les de la seva vida, i per tant, no mereix que l’Estat de Benestar el protegeixi.

A la persona en situació de pobresa se li carrega amb l’estigma i els judicis morals que comporten la dependència, les malalties mentals i les addiccions. Se’l relaciona amb conductes delictives i se li caracteritza com una amenaça per a la seguretat i la convivència.

En aquesta estigmatització juguen un paper fonamental els mitjans de comunicació, que simplifiquen la realitat de la pobresa i el sensellarisme, i redueixen la identitat de les persones a la categoria de “captaires” o “vagabunds”, infringint principis deontològics bàsics del periodisme, com el respecte a la dignitat humana.

 

Conseqüències de l’aporofòbia i el discurs aporòfob

L’aporofòbia és un dels factors que alimenten el cercle viciós de l’exclusió i la marginació. En primer lloc, perquè té una incidència dramàtica en l’autoestima de les persones, que retroalimenta l’espiral de degradació. En segon lloc, perquè el rebuig dificulta enormement la reinserció sociolaboral. I en tercer lloc perquè s’acaba per considerar la situació de pobresa com un tret permanent i immutable de la identitat de les persones.

El discurs aporòfob té com a conseqüència la deshumanització i cosificació de les persones, i, en la versió més sàdica, pot traduir-se en violència verbal o física: burles, insults, vexacions, o agressions físiques que poden arribar a l’homicidi o l’assassinat. Aquestes agressions tenen, a més, conseqüències psicològiques greus: sensació d’indefensió i vulnerabilitat, por, ansietat, depressions greus, idees de suïcidi, etc.

 

Els crims aporòfobs: del menyspreu al sadisme

Segons una investigació del Observatorio de Delitos de Odio contra Personas sin Hogar, Hatento, basada en 261 entrevistes a persones sense llar, el 47,1% havia patit algun incident o delicte per aporofòbia durant la seva història de sensellarisme. I d’ells, un 81,3% havia patit més d’un incident d’aquest tipus.

Al desembre de 2005, un assassinat per aporofòbia va traumatitzar la ciutat de Barcelona. Tres joves van cremar a Rosario Endrinal mentre dormia en un caixer al barri de Sant Gervasi, en un acte d’un sadisme covard i brutal.

Segons les dades del mapa de la violència elaborat pel Centre d’Acollida Assís, des de llavors fins al 2017 s’ha tingut notícia de 9 altres morts violentes motivades per aporofòbia a l’Estat espanyol. Són la punta de l’iceberg, la manifestació extrema d’una patologia social que es caracteritza per una sàdica negació de la dignitat a les persones més vulnerables de la societat.

 

L’altra cara de la moneda: solidaritat, dignitat i empatia

No obstant això, no s’ha de caure en el pessimisme social. Convé també recordar l’exemplar treball que ocupen una multitud d’organitzacions socials i ciutadans voluntaris en defensa de la dignitat de les persones sense recursos.

A Barcelona, per exemple, hi ha una Xarxa d’Atenció a Persones Sense Llar, que està formada per més de 30 entitats del Tercer Sector i l’Ajuntament de Barcelona. Aquesta xarxa té com a objectiu acompanyar les persones sense llar en els seus processos de recuperació de l’autonomia personal. Tracta de millorar la resposta dels serveis d’atenció a aquestes persones en col·laboració amb l’Ajuntament de Barcelona, i lluita pel reconeixement dels seus drets, fent especial èmfasi en la protecció de les persones en situació de carrer.

 

[i] Aporofobia, el rechazo al pobre, Ed. Paidós, 2017.

Comparteix aquesta pàgina