BCNvsODI | Ajuntament de Barcelona
Drets de Ciutadania i Diversitat

Com lliurar-se dels prejudicis? Algunes claus per "desaprendre" l'odi

03/12/2019 - 08:01 h

Actualitat. Entendre per què l'ésser humà actua en tantes ocasions de manera intolerant és clau per dissenyar estratègies eficaces i transformadores.

03El passat mes d’octubre es va estrenar la nova sèrie documental produïda per Steven Spielberg, Why We Hate (“Per què odiem?”). La sèrie, de sis capítols, pretén entendre per què els éssers humans odiem, i ho fa des de diferents disciplines, que inclouen la psicologia, l’antropologia, la sociologia i la ciència cognitiva, entre d’altres. Igualment important, aquesta sèrie explora què pot fer l’ésser humà per contenir i lluitar contra aquesta emoció anomenada odi.

Més enllà de l’interès que pugui suscitar aquesta sèrie documental, encerta al partir de la idea que és imprescindible realitzar una aproximació a la lluita contra la intolerància i l’odi des de multitud de disciplines. Entendre per què l’ésser humà actua en tantes ocasions de manera intolerant és clau per dissenyar estratègies més eficaces i realment transformadores. Així, són moltes les disciplines que aporten noves dades i perspectives, cadascuna d’elles insuficient per si mateixa, però, alhora, imprescindible per a una comprensió el més completa possible d’aquest fenomen. Si bé és inevitable que cada disciplina posi el focus en la seva àrea d’interès, és important no perdre de vista aquesta multiplicitat d’explicacions, causes, i raons per entendre el perquè d’aquesta emoció universal.

 

La psicologia i l’estudi del prejudici

Gordon Allport, destacat psicòleg nord-americà, va publicar el 1954 “La naturalesa del prejudici“, considerat a dia d’avui un clàssic de l’estudi de l’estereotip i el prejudici i que va suposar un canvi fonamental en les idees de l’època al voltant dels prejudicis. En la seva obra, Allport posa el focus en els processos cognitius presents en la formació d’estereotips i prejudicis. És a dir, es centra en entendre el funcionament de la ment. Tal com assenyala el manual Psicologia del Prejudici i la Discriminació en el seu repàs per les diferents aproximacions i teories, a partir dels anys 80 pren força la visió del prejudici com el resultat inevitable i quotidià de processos mentals normals, i és la concepció que, en psicologia social, arriba fins als nostres dies .

En un pas més enllà, alguns investigadors s’han centrat aquests últims anys en les parts del cervell i els mecanismes neuronals de l’estereotip i el prejudici. Aquest camp posa el focus en quines parts del cervell s’activen (com l’amígdala, el còrtex , etc.) davant determinats estímuls, en moltes ocasions sense ser conscients.

D’altra banda, les anomenades teories evolutives posen el focus en el fet que genèticament l’ésser humà està preparat per reaccionar d’una determinada manera davant del que percep com una amenaça per a defensar-se de grups externs, quelcom après fa milions d’anys i que li porta a rebutjar aquell que percep com a membre d’un grup extern al propi.

Al parlar de mecanismes automàtics, o de genètica, podria concloure’s que els prejudicis són, per tant, quelcom inherent a l’ésser humà i, en conseqüència, acceptable. Res més allunyat de la realitat. És imprescindible recalcar que totes aquestes aproximacions des de la psicologia confirmen també que res d’això és inamovible. El fet que, per ser mecanismes automàtics, els prejudicis siguin inevitables, no implica que aquesta manera de pensar no pugui canviar-se. Al contrari, l’ésser humà té la possibilitat de modificar no només comportaments, sinó també mecanismes apresos, fins i tot els automàtics.

 

Sobre els prejudicis i l’autoregulació: la importància de posar-nos davant del mirall

És més difícil desintegrar un àtom que un prejudici“, afirmava Albert Einstein. I no li faltava raó. De fet, és difícil desmuntar una cosa de la qual de vegades ni tan sols en tenim consciència o que es produeix de manera automàtica. Això és el que passa amb els biaixos o prejudicis implícits: s’activen de manera automàtica, sense que la persona –fins i tot la que té uns principis igualitaris– sigui conscient d’això. El Projecte Implicit visibilitza els biaixos implícits que té l’ésser humà a través de tests d’associació implícita que realitzen els participants, en els quals es mesura el temps que el participant triga en associar imatges i/o paraules. Per exemple, associar les paraules “femení” i “masculí” amb altres relacionades amb les ciències exactes i les ciències socials. O, associar imatges de rostres negres i blancs amb paraules positives i negatives.

¿Què fer, llavors? Molts estudis demostren que és possible controlar i reduir aquests biaixos implícits i limitar la seva influència mitjançant el que es coneix com autoregulació dels prejudicis. El primer pas és que hi hagi una motivació per autoregular-se, ja sigui interna (pels principis o creences personals), o externa (per exemple, derivada de les normes socials o de la por al rebuig d’altres). En el moment en què s’activa un prejudici es produeix un xoc entre el pensament o conducta d’aquesta persona, i els estàndards que té (ja siguin personals, socials, o tots dos). Només quan la persona s’adona d’aquest xoc o discrepància pot intentar autoregular i corregir els seus biaixos automàtics.

El problema és que no existeixen mètodes o estratègies d’autoregulació que siguin infal·libles. Alguns són fins i tot contraproduents, com ara estratègies dirigides a la supressió de determinats pensaments sobre estereotips, ja que s’ha demostrat que produeixen un efecte rebot.

En canvi, diversos estudis indiquen que quan una persona pren consciència de la discrepància entre els seus valors personals (igualitaris) i les seves reaccions (pensaments, emocions, o conductes produïdes per l’activació no desitjada d’un prejudici) tendirà a realitzar un “esforç compensatori”. És a dir, quan la persona té una reacció provocada per l’activació automàtica d’un prejudici, i s’adona que no és la reacció que esperaria d’ella mateixa, això li provoca una experiència de fracàs. Aquesta sensació de fracàs o culpa fa que la persona emmagatzemi aquesta experiència com un “senyal” per alertar el cervell que s’està a punt d’activar un prejudici. També hi ha indicis que aquest sentiment fracàs que sent la persona per no haver aconseguit la seva meta (el comportament a què aspira, el que creu correcte) fa que s’activin sistemes interns que inhibeixen l’activació automàtica del prejudici.

No obstant això, no hi ha resultats concloents, especialment pel que fa a com aconseguir “desautomatitzar” aquesta activació de prejudicis, de manera que és necessària més investigació en aquests camps. També hi ha investigacions que assenyalen que els prejudicis o estereotips implícits no es deuen només a processos cognitius interns, sinó que la cultura juga un paper molt rellevant. El que queda clar és que, com a primer pas, és important prendre consciència dels nostres propis prejudicis. Sense aquesta primera premissa no hi hauria reducció dels prejudicis implícits possible.

 

El nostre cervell, programat també per a la cooperació

Tal com s’assenyalava a l’inici, no hi ha una peça del trencaclosques que serveixi per si sola per explicar l’origen i funcionament dels prejudicis, com no hi ha tampoc una peça que serveixi per si sola per lluitar contra la intolerància i l’odi. Totes les disciplines poden i han de contribuir de maneres diferents a construir una societat oberta i igualitària.

El que sí que sembla clar és que comprendre d’on ve el prejudici, la intolerància i l’odi és ja, per se, un pas fonamental en la lluita contra ells. Sense entendre la seva naturalesa, difícilment podran dissenyar-se estratègies i campanyes que tinguin un impacte real i transformador. En la mateixa línia, prendre consciència dels nostres propis prejudicis (així com dels nostres privilegis) i confrontar-los és imprescindible per avançar en la lluita contra l’odi.

Steven Spielberg, parlant del documental “Why We Hate”, diu que els éssers humans “podem desaprendre l’odi tan ràpid com l’adquirim . Independentment de si la velocitat i la facilitat és la mateixa per a aquest necessari procés de desaprenentatge, no podem perdre mai de vista la capacitat de l’ésser humà de canviar i decidir. El cervell humà és flexible, plàstic, i canviant. És cert que tenim mecanismes automàtics dels que sovint no som conscients, però el nostre cervell també està “programat” per a la cooperació i per a l’empatia amb d’altres persones.

 

Article elaborat per Laia Tarragona Fenosa

Comparteix aquesta pàgina