BCNvsODI | Ajuntament de Barcelona
Drets de Ciutadania i Diversitat

Combatre l’antigitanisme al Parlament Europeu: Pioneres d’una lluita que continua

08/04/2019 - 07:04 h

Reflexions. La nova estratègia antifeixista no serà realista si torna a oblidar-se de les minories històricament perseguides.

Les eleccions europees del proper 26 de maig de 2019 representen una convocatòria crucial per al futur de la Unió Europea (UE). La crisi política provocada pel Brexit ha normalitzat l’ús de discursos nacionalistes radicals, alhora que partits euroescèptics han arribat al govern en alguns dels països més importants de la UE, com Itàlia, Dinamarca i Àustria.

Aquest procés de radicalització euroescèptica desafia, i fins i tot amenaça, la idea d’una ciutadania comuna unida en la diversitat, articulada a través de la Carta Europea dels Drets Fonamentals i dels tractats de la UE. Amb l’objectiu de prevenir estratègies polítiques basades en el nacionalisme ètnic, des de la seva creació pel Tractat de Maastricht el 1992, la UE va posar en el centre dels seus valors el principi general d’igualtat de tracte i no discriminació, transcendint les diferències ètniques, lingüístiques o religioses dels seus països membres. En aquest sentit, el Tractat de Lisboa conté una reivindicació clara d’igualtat ciutadana:

Article 8: En totes les seves activitats, la Unió observarà el principi de la igualtat dels seus ciutadans, que rebran la mateixa atenció de les seves institucions, òrgans, oficines i agències. Tot ciutadà d’un Estat membre serà ciutadà de la Unió. La ciutadania de la Unió serà addicional a la ciutadania nacional i no la reemplaçarà (Tractat de Lisboa, 2007).

Aquest principi central de la UE està sent qüestionat, entre d’altres, pel projecte polític del nacionalisme ètnic. En aquest article proposo una lectura crítica del nacionalisme ètnic i poso de relleu les seves relacions amb l’actualitat de l’antigitanisme en el context europeu. Com a alternativa política, presento les experiències de lluita antiracista de les eurodiputades gitanes (Romnja) Soraya Post i Viktoria Mohacsi.

 

El projecte polític del nacionalisme ètnic

L’envit del nacionalisme ètnic es basa en la identificació total i absoluta entre el demos (comunitat política) i l’ethnos (comunitat cultural). En aquest marc, el fonament de la ciutadania rau en la pertinença a una “tradició”, una “llengua” i un “conjunt de creences” comunes (diferents per a cada nació). Aquest procés, que passarem a anomenar “Etnopolític“, pretén desintegrar, de manera vetllada però precisa, un Civitas Constitucionalista que se sustenta en el compromís ciutadà amb el respecte per les normes jurídiques que regulen les relacions socials; i intenta imposar una Civitas culturalista que se sustenta en el compromís ciutadà amb la praxi d’una cultura homogènia.

En el seu últim llibre, Dioses útiles, l’historiador Álvarez Junco defineix el desplegament de l’estratègia etnonacionalista a partir d’un esquema de tres fases (2016):

  1. Primera fase, reivindicació d’un nacionalisme cultural que posa en valor els lligams religiosos, lingüístics o històrics que distingeixen de manera particular i exclusiva una comunitat cultural respecte d’altres.
  2. Segona fase, impugnació del règim legal compartit amb altres identitats culturals.
  3. Tercera fase, creació d’un Estat autònom la ciutadania del qual es basa en la pertinença cultural o ètnica a la nació; de tal manera que, en termes polítics, el fonament ètnic de la nació té primacia sobre el fonament jurídic de l’Estat.

La retòrica política que construeix la coherència cultural de “l’etno-Estat” produeix una lògica d’antagonisme identitari, que representa els “altres” al mateix temps com una càrrega econòmica per l’Estat del benestar i com una amenaça cultural per a la supervivència dels diversos pobles “genuïns” d’Europa –llegeixi’s, les velles/noves nacions–. El perill polític imminent és l’abandonament real de la protecció estatal i supraestatal dels drets fonamentals, i la conseqüent jerarquia de drets entre ciutadans de primera, segona, tercera i quarta classe, en base a criteris d’adscripció cultural o ètnica.

 

El antigitanisme en el projecte etnonacionalista

En aquest context s’ha produït una normalització de l’antigitanisme polític. Moltes organitzacions Romanís i altres organitzacions antiracistes estan preocupades per l’àmplia acceptació de l’antigitanisme a Europa, fins i tot entre els polítics de més alt nivell.

A l’octubre de 2018, per exemple, el president del Parlament Europeu, Antonio Tajani va compartir la seva preocupació al fet que un programa de renda bàsica per protegir la ciutadania més castigada per la crisi econòmica a Itàlia “acabaria només a les butxaques dels Romanís“, reproduint un dels estereotips més antics i més violents: els Romanís com a paràsits socials.

A principis d’aquell mateix any, el president txec Miloš Zeman comentava al voltant del deure del treball en l’època comunista, i va emfatitzar que “bufetejar als Romanís que no estaven treballant era un mètode molt humà“. Al juny de 2018, el ministre d’Interior italià, Matteo Salvini, va comentar els seus plans per fer un registre dels Romanís migrants que viuen a Itàlia, per expulsar-los, apuntant que “lamentablement hauríem de quedar-nos amb aquells gitanos nascuts a Itàlia“.

 

La reacció europea: un canvi d’enfocament respecte a l’antigitanisme

Pel que fa a la lluita institucional contra l’antigitanisme, en els darrers anys hi ha hagut compromisos excel·lents en les més altes instàncies de la UE, almenys a nivell de discurs, tot i que les polítiques i les iniciatives de finançament encara no s’han concretat en el pla nacional. Aquest canvi d’enfocament, es reflecteix en documents institucionals de gran calat, entre els quals destaquen: d’una banda, l’informe de l’Agència Europea de Drets FonamentalsUna preocupació persistent: l’antigitanisme com un obstacle per a la inclusió social dels Romanís” (2018); i, d’altra banda, diverses resolucions del Parlament Europeu, com la “Resolució de 25 d’octubre de 2017 sobre els aspectes dels drets fonamentals en la integració dels gitanos a la UE: lluitar contra l’Antgitanisme” (2017) o la relativa al “Dia Internacional dels Romanís: l’antigitanisme a Europa i el Reconeixement de la UE del dia commemoratiu del Genocidi Romaní durant la Segona Guerra Mundial” (2015).

El desplegament d’una estratègia contra antigitanisme, a través de documents produïts per les més altes instàncies institucionals de la UE, permet que entenguem un “canvi de paradigma” des d’un enfocament d’assistència social cap a un enfocament de lluita antiracista. Fins fa tot just quatre anys, els marcs de polítiques públiques no esmentaven l’antigitanisme com una força d’exclusió profundament arrelada, persistent i estructural en la pràctica totalitat dels països de la UE. Aquest canvi d’enfocament polític catalitza la transició cap a la reforma de l’actual Marc de la UE per a la inclusió social de la població Romaní, presentat l’any 2011, i que ha de ser revisitat i modificat per a la seva extensió més enllà de 2020 (any en què es preveu la fi de l’actual marc en vigor).

E l Parlament Europeu ha comptat amb dos referents titàniques de la lluita contra el a ntigitanismo, em refereixo a les eurodiputades Romnja: Soraya Post (S & D, 2014 – al 2019) i Viktoria Mohacsi (ALDE, 2004 – 2009).

Soraya Post és una política sueca, membre del Parlament Europeu (MEP). És membre del partit polític Iniciativa Feminista, que forma part del grup del Parlament Europeu de l’Aliança Progressista de Socialistes i Demòcrates. Soraya ha impulsat les dues resolucions del Parlament Europeu sobre l’antigitanisme (2015, 2017); i actualment està impulsant una nova resolució per iniciar un procés transnacional de Memòria i Reconciliació respecte dels casos històrics d’antigitanisme.

 

Viktoria Mohacsi: una pionera en la lluita contra el antigitanisme

Viktoria Mohacsi és una política hongaresa, actualment exiliada. Entre 2004 i 2009 va ser membre del Parlament Europeu (MEP), dintre de l’Aliança de Demòcrates Lliures, que formava part del grup de l’Aliança dels Demòcrates i Liberals per Europa.

Viktoria Mohacsi va documentar i exposar la negligència i la incompetència de les autoritats hongareses respecte una sèrie d’assassinats racistes, ocorreguts entre 2008 i 2009, en els quals van morir sis persones gitanes, incloent un nen de cinc anys. Quan els assassinats en sèrie començar on el 2008, Viktoria va viatjar a cadascuna de les escenes del crim, recollint informació i pressionant la policia perquè investigués els casos.

Quan Viktoria va arribar a l’aldea de Tatárszentgyörgy, després de l’assassinat de Robi Csorba i del seu fill Robika de cinc anys, tots dos abatuts a trets per neonazis quan fugien de la seva casa incendiada en flames, ella mateixa es va enfrontar a la policia que afirmava que les víctimes havien mort com a conseqüència d’un accident. Després d’això, Viktoria va començar a rebre amenaces, per part de diferents grups neonazis, amb un mateix missatge: “aviat moriràs juntament amb la resta de la teva raça“, de manera que va haver de sol·licitar protecció policial.

El 2012, va rebre el premi anual Human Rights First a Nova York pel seu valent treball. No obstant això, es va veure abocada a demanar asil polític al Canadà, perquè sentia que la seva vida continuava en perill. Finalment, a l’agost de 2013, un tribunal hongarès va reconèixer les proves aportades per Viktoria, i va condemnar a cadena perpètua a tres homes i a 13 anys de presó a un quart, acusats culpables dels sis assassinats racistes.

 

La importància del reconeixement de les minories perseguides

L’últim llibre de la filòsofa del dret Maria Eugenia Rodríguez Palop, Revolución feminista y políticas de lo común frente a la extrema derecha, planteja la urgència de portar a la praxi institucional una filosofia relacional, que s’orienti a construir formes estables d’allò comú a partir del diàleg intercultural. Palop defensa una filosofia política relacional, en la qual el poder no s’exerceixi verticalment sobre els altres, sinó amb els altres; en contrast amb la política dels murs, que genera la urgència de distanciar-se de “els altres” (representats com a amenaça) per defensar la seguretat pròpia.

Acordant amb aquesta hipòtesi central, hem de tenir en compte que la nova estratègia antifeixista no serà realista si torna a oblidar-se de les minories històricament perseguides, tal com va recollir el pastor protestant Martin Niemöller en el seu famós poema: “Guardé Silencio” (1946). Per això, és crucial destacar la importància de combatre l’antigitanisme al Parlament Europeu i que es reconegui el valuós treball de les eurodiputades Romnja que han defensat la dignitat humana enfront de la barbàrie.

 

Article escrit per Ismael Cortés

Comparteix aquesta pàgina