BCNvsODI | Ajuntament de Barcelona
Drets de Ciutadania i Diversitat

Djamila Ribeiro

14/01/2019 - 08:58 h

Entrevistes. La clau de l'èxit del discurs extremista de Bolsonaro es basa en la seva crida a "la moralitat".

La clau de l'èxit del discurs extremista de Bolsonaro es basa en la seva crida a "la moralitat".

Djamila Ribeiro dos Santos és una filòsofa feminista brasilera. Investigadora i professora de Filosofia Política a la Universitat Federal de São Paulo, Djamila és molt coneguda pel seu activisme a Internet. Els seus principals camps de recerca són les relacions racials i de gènere. També és columnista en diferents mitjans digitals. El 2016 va ser nomenada secretària-adjunta de Drets Humans i Ciutadania de la ciutat de São Paulo durant l’alcaldia de Fernando Haddad. Recentment ha participat a la conferència “Cities for Rights”, que va tenir lloc el 10 i 11 de desembre a Barcelona, per compartir experiències de resistència local als extremismes violents al Brasil.

 

En alguna entrevista t’hem sentit dir que “és molt difícil ser estrangera en el teu propi país”. Per què el teu país, el Brasil, et fa sentir “estrangera”?

La raó té a veure amb els estereotips que hi ha al país sobre la població negra. Al nostre país, encara se’ns connecta tant amb el nostre cos, especialment a través dels mitjans de comunicació, que sembla que no siguem més que això: negres, cossos sexualitzats, ciutadans de segona classe. És a dir, hi ha un racisme institucional, patent en tots els àmbits de la vida, que ens col·loca en una posició social o altra, segons el color de pell amb què naixem.

Això té un impacte sobre l’imaginari social i la percepció de la població negra com analfabeta, de baixos recursos, etc. En el meu cas concret, sent a més dona, contínuament produeixo sorpresa a les persones que conec quan els hi dic que sóc investigadora i acadèmica. Per què? Simplement perquè sóc negra i perquè sóc dona, i la societat els ha ensenyat que aquesta no és la posició que correspon a una dona negra. Al Brasil hi ha una jerarquia social “humana”, i les dones negres estem a la base d’aquesta jerarquia.

 

En el teu últim llibre: “O que é lugar de fala?”; parles dels anomenats “silencis institucionals” i de com aquests suposen la invisibilització de la població negra a través de jerarquies que són violentes. A què et refereixes quan parles d’aquests silencis i de les jerarquies violentes que els mantenen? Qui són aquestes persones silenciades?

Quan parlo de silencis, em refereixo a la clara manca de representació que pateix la població negra, i especialment les dones negres, a la societat brasilera. Per posar-te un exemple, per a mi, com a acadèmica, és extremadament difícil trobar produccions intel·lectuals dutes a terme per altres dones negres dins de l’acadèmia brasilera. Per què? Perquè l’acadèmia, i especialment el món de la filosofia, està dominat per una visió patriarcal i occidental, és a dir: la imposada per l’home blanc. La prova: en tots els meus anys com a estudiant al Brasil, un país de majoria racial negra, mai es em va ensenyar res sobre la filosofia negra.

De fet, es diu que el coneixement és una cosa que només pots aprendre a la universitat o a l’acadèmia. Això no és així. Al nostre país hi ha molts moviments associatius per a la defensa dels drets de les persones negres i, per tant, molts espais i oportunitats per recollir i generar nous coneixements. No obstant això, l’acadèmia i les universitats no valoren aquests coneixements, silenciant així de nou aquests col·lectius i les persones de color que els conformen.

¿Això que suposa? La dominació del discurs per part dels homes blancs, els únics aparentment legitimats per ocupar l’esfera pública; i la limitació o negació de l’espai per a les persones de color i/o els coneixements que aquestes podrien compartir. Ens invisibilitzen reduint-nos al “silenci”.

 

Com a filòsofa i acadèmica, defenses la necessitat de visibilitzar les aportacions del feminisme negre i les veus de les dones negres a l’hora de decidir quina societat es vol construir al Brasil. Què és per a tu el feminisme negre i per què és tan important tenir-ho en compte en la política brasilera actual? És més, tal com denúncies en el teu llibre: “Quem tem medo do feminismo negro, qui té por d’aquest feminisme i per què?

Moltíssima gent, desgraciadament. Per començar crec que el major obstacle és la resistència de les persones al canvi. Quan en les meves intervencions, dic les paraules “feminisme negre”, la majoria de les persones no saben de què estic parlant o creuen que em refereixo únicament al “problema de les dones negres”. Al contrari, del que parlo quan em refereixo al feminisme negre és d’un pensament i moviment alternatiu a l’hegemònic.

Les dones que estem al darrere del feminisme negre, som dones repensant la manera d’entendre el món. Som dones creant alternatives sobre com ser humà. Som dones buscant una societat diferent, lliure de l’opressió i d’injustícia social. Evidentment, aquestes propostes provoquen por, especialment entre aquelles persones que no volen que res canviï.

No obstant això, aquest llibre en concret és un best-seller al Brasil, és a dir, se l’està llegint molta gent, també homes blancs. I aquesta és la intenció. Els homes blancs també han de llegir aquest llibre, perquè vull que sàpiguen que la seva experiència no és l’única manera de veure el món. Hi ha altres experiències que compten, i aquestes han de deixar d’estar silenciades.

 

Les seves idees sexistes, homòfobes i racistes li valen al president electe del Brasil l’oposició de diversos sectors. Per això, van ser moltes les dones del país que van intentar parar el seu avanç amb la campanya #EleNão. Creus que el missatge d’aquesta campanya va arribar a les dones brasileres? Per què?

Sí, crec que va ser una campanya determinant, ja que moltíssimes dones d’arreu del Brasil es van mobilitzar en contra de Jair Bolsonaro i el seu programa electoral. Ja fins i tot durant la campanya electoral, van ser moltes les persones LGTBI que van patir atacs als carrers, sobretot de les grans ciutats, a causa del discurs de Jair Bolsonaro. Davant d’això, les dones vam ser capaces d’unir-nos i donar vida a aquesta campanya per mostrar a l’ara president del Brasil que, independentment que guanyés o no les eleccions, no ens quedaríem de braços creuats davant seu discurs d’odi LGTBfòbic i les seves polítiques masclistes.

El fet curiós en realitat va ser que en el moment en què Jair Bolsonaro va guanyar les eleccions, alguns dels partits d’esquerres al Brasil van culpar el moviment feminista d’aquesta deriva conservadora. Segons ells, “el radicalisme del moviment feminista havia provocat un vot reaccionari entre els i les votants”.

 

Sabem que Bolsonaro, a més de tenir un perfil extremadament conservador, acumula ja un extens historial de declaracions discriminatòries. Per què creus que un candidat obertament racista ha aconseguit un suport tan ampli entre els i les votants d’un país de majoria negra?

El primer que m’agradaria destacar és que les enquestes mostren que la majoria de la població negra, i especialment les dones, van votar a Fernando Haddad. A Bolsonaro, el va votar sobretot la població blanca amb recursos econòmics alts, i entre aquesta, majoritàriament homes. Òbviament, encara que minoritari, també va aconseguir el vot de certs sectors de la població negra, principalment d’aquella que simpatitza amb les esglésies evangelistes. És molt important destacar que aquestes esglésies tenen molt poder d’abast mediàtic al Brasil, sobretot a través de la televisió, on gaudeixen d’amplis espais per difondre els seus discursos, en aquest cas, de suport a Bolsonaro.

En qualsevol cas, crec que val la pena destacar que en aquestes eleccions s’han creuat molts eixos ideològics: per què un home pobre vota per Bolsonaro quan les polítiques econòmiques d’aquest el perjudicaran? Doncs potser perquè aquest home és, primer de tot, homòfob. O ¿per què una dona pot votar per Bolsonaro quan aquest és obertament masclista? Doncs perquè potser aquesta dona ha tingut una educació molt conservadora i sexista, i no comprèn que les problemàtiques de gènere que l’afecten es deuen als discursos i polítiques que defensen persones com el nostre president.

Per tant, són moltes les identitats ideològiques i polítiques que es creuen en un o una votant. I és en aquestes eleccions en què s’han explotat precisament els discursos extremistes, cosa que ha tingut un gran impacte sobre els i les votants.

 

Alguns mitjans de comunicació, com Folha de São Paulo , han denunciat l’ús d’una campanya de fake news per part de Bolsonaro per guanyar les eleccions. Quin paper creus que ha jugat la desinformació i les notícies falses en l’èxit de la campanya electoral de Bolsonaro?

Crec que ha jugat un paper clau. No només pels canals o mitjans (xarxes socials) sinó també pel contingut. En aquesta campanya, de vegades hem vist com la població compartia rumors com que Fernando Haddad distribuiria “Kits per tornar-se gai” a les escoles o objectes sexuals; és a dir, informació totalment falsa i difamatòria, però amb un gran poder de mobilització, a causa del seu alt contingut moral.

 

En relació amb el debat sobre seguretat ciutadana què diries que has après de la deriva autoritària que ha patit Brasil en els últims anys?

El que he pogut aprendre en els darrers anys sobre aquest tema és que el debat està mal enfocat. A dia d’avui, són moltes, especialment a les comunitats més pobres i més poblades per la població negra, les persones que recorren a la violència com a forma de vida, sobretot les més joves. Però és que, al Brasil, també són moltes les persones joves provinents d’aquestes comunitats pobres les que s’uneixen a la policia, i no per això deixen d’actuar de manera corrupta; simplement, actuen amb més autoritat.

Al final el que veiem és que l’Estat està donant suport a una guerra entre bàndols dins de les comunitats més pobres, en donar espai a la violència policial. Per tant, ¿hem de preocupar-nos per la seguretat de les nostres ciutats? Si. ¿Passa la solució per crear més policia i donar-li més llibertat per actuar impunement? Jo crec que no.

El que la societat necessita és reflexionar. El repte està en introduir al debat les temàtiques que afecten la seguretat ciutadana: la injustícia social que pateixen certes comunitats (com les faveles), la delinqüència i la violència policial, d’una manera entenedora. Cal arribar a la població, buscar que reflexionin sobre això. Si no, no s’acabarà amb la violència.

 

A més, donada la teva experiència com a secretària-adjunta de la Secretaria de Drets Humans i Ciutadania de São Paulo durant el govern de Haddad, ¿què creus que es pot fer des de les ciutats per fer front a aquests moviments d’intolerància que estan emergint?

El treball de resistència des de les ciutats al Brasil pot ser complicat, perquè amb l’arribada de Bolsonaro, els partits d’esquerres han perdut molts ajuntaments al llarg de tot el país. És cert que encara governen en algunes ciutats importants, però no sé si suficients per crear xarxa o ser un “contrapoder”.

No obstant això, els que sí poden ser “la resistència” són els Estats federats, especialment al Nord, on l’esquerra sí que ha mantingut el poder. A més, crec que també s’ha de valorar l’entrada de moltes dones, i dones negres, al poder (com a diputades) després dels últims comicis. Perquè això implica un canvi d’actitud, de creences… un canvi de fons.

 

Ja que parles de l’esquerra… ¿quin paper creus que haurien de jugar els partits d’esquerra en el debat sobre la qüestió racial?

El problema és que al Brasil treballar per una veritable justícia racial no és a l’agenda, ni per a molts partits d’esquerra, ni per descomptat per la dreta. Què passa llavors? que moltes persones negres i moviments socials negres no es veuen representats en cap partit tampoc en els d’esquerra-, i davant d’aquesta desafecció, ¿què passa quan arriben les eleccions? Que moltes vegades ni tan sols voten. I és que menys del 10% dels diputats del parlament brasiler són negres. Com s’han de veure representats? I això és un fet del quals ni tan sols els propis partits d’esquerra volen discutir.

 

Sabem que has participat a la Conferència “Cities for Rights” que va tenir lloc a Barcelona els dies 10 i 11 de desembre. Podries compartir-nos alguna experiència de resistència local a aquests moviments d’intolerància en la qual hagis participat?

Doncs n’hi ha molts! Però m’agradaria destacar:

El projecte Promotores Legais Populars, un projecte ciutadà creat el 1992 amb l’objectiu de lluitar contra la discriminació i l’opressió de les dones pertanyents a les àrees més pobres del país, a través de la formació en drets, violència de gènere, feminisme, etc. Aquest projecte s’estén al llarg de diverses ciutats i compta amb el suport de moltíssimes persones voluntàries, que busquen ajudar les dones i les seves famílies que viuen en aquestes àrees -moltes vegades faveles- i pateixen violències masclistes.

És un projecte veritablement interessant, que porta molt de temps funcionant i que està completament autogestionat; però, té molt poca visibilitat, moltes persones no el coneixen i amb prou feines tenen finançament. És un exemple més de com s’invisibilitza el treball de moltes organitzacions formades majoritàriament per persones negres i que treballen principalment per millorar les condicions de vida de la població negra (que és la que majoritàriament habita les faveles).

Els brasilers, i sobretot la població negra del Brasil, no som com se’ns estereotipa: persones passives que acceptem qualsevol cosa. Hi ha molta gent negra al Brasil treballant per canviar les coses, buscant eines de resistència a la injustícia social. Com bé deia l’activista i feminista negra Leila González: “compartim el nostre patiment, però també el llegat de la nostra lluita”.

 

Entrevista realitzada per Almudena Díaz i Ana García Juanatey

Comparteix aquesta pàgina